Diferència entre les revisions de "Sindicalisme revolucionari"
Sense resum d'edició |
Sense resum d'edició |
||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
El '''sindicalisme revolucionari''' pròpiament dit és la denominació d'una corrent sindical naixcuda en [[França]] en [[1906]], que sosté que el sindicat és l'institució central del moviment obrer i la folga general i atres mides d'acció directa, el seu mètodo d'acció, devent mantindre la seua autonomia de la vida política. | El '''sindicalisme revolucionari''' pròpiament dit és la denominació d'una corrent sindical naixcuda en [[França]] en l'any [[1906]], que sosté que el sindicat és l'institució central del moviment obrer i la folga general i atres mides d'acció directa, el seu mètodo d'acció, devent mantindre la seua autonomia de la vida política. | ||
En sentit ampli, solen denominar-se sindicalisme revolucionari aquelles corrents sindicals radicalisades que s'oponen al parlamentarisme democràtic i, en alguns casos, a la subjecció dels treballadors i la seua lluita a un partit polític. Es caracterisa per la defensa de l'autonomia de les lluites de les classes treballadores. Entre els seus principals teòrics es troba Georges Sorel. | En sentit ampli, solen denominar-se sindicalisme revolucionari aquelles corrents sindicals radicalisades que s'oponen al parlamentarisme democràtic i, en alguns casos, a la subjecció dels treballadors i la seua lluita a un partit polític. Es caracterisa per la defensa de l'autonomia de les lluites de les classes treballadores. Entre els seus principals teòrics es troba Georges Sorel. | ||
Revisió de 17:01 4 jun 2026
El sindicalisme revolucionari pròpiament dit és la denominació d'una corrent sindical naixcuda en França en l'any 1906, que sosté que el sindicat és l'institució central del moviment obrer i la folga general i atres mides d'acció directa, el seu mètodo d'acció, devent mantindre la seua autonomia de la vida política.
En sentit ampli, solen denominar-se sindicalisme revolucionari aquelles corrents sindicals radicalisades que s'oponen al parlamentarisme democràtic i, en alguns casos, a la subjecció dels treballadors i la seua lluita a un partit polític. Es caracterisa per la defensa de l'autonomia de les lluites de les classes treballadores. Entre els seus principals teòrics es troba Georges Sorel.