Diferència entre les revisions de "Dialecte barceloní" - L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Llínea 1:

'''"Dialecte barceloní"''' és un termine acunyat per l'historiador català Pare Batllori ([[1909]]-[[2003]]), "Doctor Honoris Causa" per 11 universitats catalanes i valencianes ([[2002]]), [[Premi Príncip d'Astúries]] ([[1995]]) i Acadèmic de la [[Real Acadèmia d'Història]], Batllori ([[Pare Batllori]]).

{{cita|... lo que s'intenta impondre en [[Valéncia]] i [[Balears]], com a llengua lliterària, és el dialecte infame de [[Barcelona]], provocant més prevenció l'actitut presuntuosa dels barcelonins que l'actitut general de [[Catalunya]], lo que, és totalment anticatalà, ya que en estos llocs mai s'acceptarà que un dialecte tan infecte com el de Barcelona es puga impondre com a llengua nacional <ref>Universitat de ~~Gerona~~ publicat en Las Provincias el 2/11/1992</ref>(en referència al pancatalanisme d'allà i d'ací que intenta impondre això dels [[Països catalans]])}}

{{cita|... lo que s'intenta impondre en [[Valéncia]] i [[Balears]], com a llengua lliterària, és el dialecte infame de [[Barcelona]], provocant més prevenció l'actitut presuntuosa dels barcelonins que l'actitut general de [[Catalunya]], lo que, és totalment anticatalà, ya que en estos llocs mai s'acceptarà que un dialecte tan infecte com el de Barcelona es puga impondre com a llengua nacional <ref>Universitat de Girona publicat en Las Provincias el 2/11/1992</ref>(en referència al pancatalanisme d'allà i d'ací que intenta impondre això dels [[Països catalans]])}}

==Català igual a dialecte barceloní==

A diferència de la històrica [[idioma valencià|llengua valenciana]] que va existir com llengua normalisada des del [[sigle XV]], en plena autonomia ~~léxica~~, morfosintáctica, ~~fonética~~ i ~~semántica~~ i un Sigle i mig d´Or ~~Literari~~ en les seues gramàtiques i diccionaris, per contra , el dialecte de Barcelona ara nomenat català no conseguix el seu estàndart llingüístic fins a [[1906]], any del [[primer Congrés de la Llengua Catalana]], si be no és fins a [[1912]] quan l'ingenier químic cubà [[Pompeu Fabra]] publica la seua primera "Gramàtica Catalana" (Gramàtica molt criticada pel gramàtic [[Menendez Pidal]] i per En [[Miguel de Unamuno]] (Catedràtic de [[Llingüística]] de la [[Universitat de Salamanca]]), que arriba a afirmar que els seus (de En Pompeu) treballs eren el propis de un químic, aficionat i sense rigor llingüístic.<ref>¿Lengua valenciana o dialecto barceloní?.Ed.cit. 2008. Pág 16.</ref>

A diferència de la històrica [[idioma valencià|llengua valenciana]] que va existir com llengua normalisada des del [[sigle XV]], en plena autonomia lèxica, morfosintáctica, fonètica i semàntica i un Sigle i mig d´Or Lliterari en les seues gramàtiques i diccionaris, per contra , el dialecte de Barcelona ara nomenat català no conseguix el seu estàndart llingüístic fins a [[1906]], any del [[primer Congrés de la Llengua Catalana]], si be no és fins a [[1912]] quan l'ingenier químic cubà [[Pompeu Fabra]] publica la seua primera "Gramàtica Catalana" (Gramàtica molt criticada pel gramàtic [[Menendez Pidal]] i per En [[Miguel de Unamuno]] (Catedràtic de [[Llingüística]] de la [[Universitat de Salamanca]]), que arriba a afirmar que els seus (de En Pompeu) treballs eren el propis de un químic, aficionat i sense rigor llingüístic.<ref>¿Lengua valenciana o dialecto barceloní?.Ed.cit. 2008. Pág 16.</ref>

Fon durant el [[sigle XIX]] i especialment des de [[1859]] quan Bofarrull va tractar de conseguir una unitat llingüística en Catalunya entre tots els ~~nombrosos~~ dialectes catalans ~~provenents~~ del PROVENÇAL , fracassant en tots els seus intents, arribant-se a produir enfrontaments violents <ref> "Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana" de [[Mª Teresa Puerto Ferre]], [[Ricart Garcia Moya]] i [[Ignaci Culla Hernández]]. Diputació de Valéncia. ISBN 978-84-7795-470-5 </ref> i fins no entrat en [[sigle XX]], el citat Fabra no fon capaç de desenrollar un estandart per a Catalunya, que posteriorment van intentar impondre en les comunitats ~~vehines~~ : Valéncia, Balears i Aragó.

Fon durant el [[sigle XIX]] i especialment des de [[1859]] quan Bofarrull va tractar de conseguir una unitat llingüística en Catalunya entre tots els numerosos dialectes catalans provinents del PROVENÇAL , fracassant en tots els seus intents, arribant-se a produir enfrontaments violents <ref> "Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana" de [[Mª Teresa Puerto Ferre]], [[Ricart Garcia Moya]] i [[Ignaci Culla Hernández]]. Diputació de Valéncia. ISBN 978-84-7795-470-5 </ref> i fins no entrat en [[sigle XX]], el citat Fabra no fon capaç de desenrollar un estandart per a Catalunya, que posteriorment van intentar impondre en les comunitats veïnes : Valéncia, Balears i Aragó.

El seu treball fon durament criticat per llingüistes de prestigi de la seua época com Méndez Pidal i Unamuno que va arribar a afirmar de Fabra que era " un mal deprenent de filòlec, i no controlava el camp lèxic, va inundar de galicismes el dialecte barceloní, convertint-ho en una llengua bombarda", "una llengua bombarda de laboratori" <ref>Llengua Valenciana o dialecte barceloní?. Puerto Ferre ,T. ed. cit. 2008 p. 19.</ref>

Llínea 62:

*Història d'[[Espanya]]” de Gallach

{{cita|Tota la producció dels poetes considerats els precursors del català : Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera , Guillém de Berguedá, Guillem de Cabestany , esta escrita en PROVENÇAL <ref>Gallach. Història d'Espanya” de Gallach . Barcelona. Ed.cit. [[1935]]}}

{{cita|Tota la producció dels poetes considerats els precursors del català : Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera , Guillém de Berguedá, Guillem de Cabestany , esta escrita en PROVENÇAL <ref>Gallach. Història d'Espanya” de Gallach. Barcelona. Ed.cit. [[1935]].</ref>}}

*L'Historiador Pedro Aguado Bleye en la seua obra “Història d'Espanya”

@@ Llínea 1: / Llínea 1: @@
 '''"Dialecte barceloní"''' és un termine acunyat per l'historiador català Pare Batllori ([[1909]]-[[2003]]), "Doctor Honoris Causa" per 11 universitats catalanes i valencianes ([[2002]]), [[Premi Príncip d'Astúries]] ([[1995]]) i Acadèmic de la [[Real Acadèmia d'Història]], Batllori ([[Pare Batllori]]).
-{{cita|... lo que s'intenta impondre en [[Valéncia]] i [[Balears]], com a llengua lliterària, és el dialecte infame de [[Barcelona]], provocant més prevenció l'actitut presuntuosa dels barcelonins  que l'actitut general de [[Catalunya]], lo que, és totalment anticatalà, ya que en estos llocs mai s'acceptarà que un dialecte tan infecte com el de Barcelona es puga impondre com a llengua nacional <ref>Universitat de Gerona publicat en Las Provincias el 2/11/1992</ref>(en referència al pancatalanisme d'allà i d'ací que intenta impondre això dels [[Països catalans]])}}
+{{cita|... lo que s'intenta impondre en [[Valéncia]] i [[Balears]], com a llengua lliterària, és el dialecte infame de [[Barcelona]], provocant més prevenció l'actitut presuntuosa dels barcelonins  que l'actitut general de [[Catalunya]], lo que, és totalment anticatalà, ya que en estos llocs mai s'acceptarà que un dialecte tan infecte com el de Barcelona es puga impondre com a llengua nacional <ref>Universitat de Girona publicat en Las Provincias el 2/11/1992</ref>(en referència al pancatalanisme d'allà i d'ací que intenta impondre això dels [[Països catalans]])}}
 ==Català  igual a dialecte barceloní==
-A diferència de la històrica [[idioma valencià|llengua valenciana]] que va existir com llengua normalisada des del [[sigle XV]], en plena autonomia léxica, morfosintáctica, fonética i semántica  i un Sigle i mig d´Or Literari en les seues gramàtiques i diccionaris, per contra , el  dialecte de Barcelona ara nomenat català no conseguix el seu estàndart llingüístic fins a [[1906]], any del [[primer Congrés de la Llengua Catalana]], si be no és fins a [[1912]] quan l'ingenier químic cubà [[Pompeu Fabra]]  publica la seua primera "Gramàtica Catalana" (Gramàtica molt criticada pel gramàtic [[Menendez Pidal]] i per En [[Miguel de Unamuno]] (Catedràtic de [[Llingüística]] de la [[Universitat de Salamanca]]), que arriba a afirmar que els seus (de En Pompeu) treballs eren el propis de un químic, aficionat i sense rigor llingüístic.<ref>¿Lengua valenciana o dialecto barceloní?.Ed.cit. 2008. Pág 16.</ref>
+A diferència de la històrica [[idioma valencià|llengua valenciana]] que va existir com llengua normalisada des del [[sigle XV]], en plena autonomia lèxica, morfosintáctica, fonètica i semàntica  i un Sigle i mig d´Or Lliterari en les seues gramàtiques i diccionaris, per contra , el  dialecte de Barcelona ara nomenat català no conseguix el seu estàndart llingüístic fins a [[1906]], any del [[primer Congrés de la Llengua Catalana]], si be no és fins a [[1912]] quan l'ingenier químic cubà [[Pompeu Fabra]]  publica la seua primera "Gramàtica Catalana" (Gramàtica molt criticada pel gramàtic [[Menendez Pidal]] i per En [[Miguel de Unamuno]] (Catedràtic de [[Llingüística]] de la [[Universitat de Salamanca]]), que arriba a afirmar que els seus (de En Pompeu) treballs eren el propis de un químic, aficionat i sense rigor llingüístic.<ref>¿Lengua valenciana o dialecto barceloní?.Ed.cit. 2008. Pág 16.</ref>
-Fon durant el [[sigle XIX]] i especialment des de [[1859]] quan Bofarrull va tractar de conseguir una unitat llingüística en Catalunya entre tots els nombrosos dialectes catalans provenents del PROVENÇAL , fracassant en tots els seus intents, arribant-se a produir enfrontaments violents <ref> "Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana" de  [[Mª Teresa Puerto Ferre]], [[Ricart Garcia Moya]] i  [[Ignaci Culla Hernández]]. Diputació de Valéncia. ISBN 978-84-7795-470-5 </ref> i fins no entrat en [[sigle XX]], el citat Fabra no fon capaç de desenrollar un estandart per a Catalunya, que posteriorment van intentar impondre en les comunitats vehines : Valéncia, Balears i Aragó.
+Fon durant el [[sigle XIX]] i especialment des de [[1859]] quan Bofarrull va tractar de conseguir una unitat llingüística en Catalunya entre tots els numerosos dialectes catalans provinents del PROVENÇAL , fracassant en tots els seus intents, arribant-se a produir enfrontaments violents <ref> "Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana" de  [[Mª Teresa Puerto Ferre]], [[Ricart Garcia Moya]] i  [[Ignaci Culla Hernández]]. Diputació de Valéncia. ISBN 978-84-7795-470-5 </ref> i fins no entrat en [[sigle XX]], el citat Fabra no fon capaç de desenrollar un estandart per a Catalunya, que posteriorment van intentar impondre en les comunitats veïnes : Valéncia, Balears i Aragó.
 El seu treball  fon durament criticat per llingüistes de prestigi de la seua época com Méndez Pidal i Unamuno que va arribar a afirmar de Fabra que era " un mal deprenent de filòlec, i no controlava el camp lèxic, va inundar de galicismes el dialecte barceloní, convertint-ho en una llengua bombarda", "una llengua bombarda de laboratori" <ref>Llengua Valenciana o dialecte barceloní?. Puerto Ferre ,T. ed. cit. 2008 p. 19.</ref>
@@ Llínea 62: / Llínea 62: @@
 *Història d'[[Espanya]]” de Gallach
-{{cita|Tota la producció dels poetes  considerats els precursors del català : Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera , Guillém de  Berguedá, Guillem de Cabestany , esta escrita en PROVENÇAL <ref>Gallach. Història d'Espanya” de Gallach . Barcelona. Ed.cit. [[1935]]}}
+{{cita|Tota la producció dels poetes  considerats els precursors del català : Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera , Guillém de  Berguedá, Guillem de Cabestany , esta escrita en PROVENÇAL <ref>Gallach. Història d'Espanya” de Gallach. Barcelona. Ed.cit. [[1935]].</ref>}}
 *L'Historiador Pedro Aguado Bleye en la seua obra “Història d'Espanya”