Diferència entre les revisions de "Alquímia"

La desaparició de l'alquímia occidental es va haver de l'auge de la ciència moderna amb el seu èmfasi en la rigorosa experimentació quantitativa i el seu desdeny cap a la «saviesa antiga». Encara que les llavors d'aquests successos van ser plantades ja al segle XVII, l'alquímia encara va prosperar durant uns dos-cents anys, i de fet pot ser que aconseguís el seu apogeu al segle XVIII. Tan tard com en 1781 [[James Price]] va afirmar haver produït una pols que podia transmutar el mercuri en plata o or.

[[Robert Boyle]] (1627?1691), més conegut pels seus estudis sobre els gasos (vegeu la [[llei de Boyle]]), va ser un dels pioners del mètode científic en les investigacions químiques. Boyle no assumia gens en els seus experiments i recopilava totes les dades rellevants: en un experiment típic anotava el lloc en el qual s'efectuava, les característiques del vent, les posicions del sol i la lluna i la lectura baromètrica, per si després resultessin ser rellevants (Pilkington p. 11). Aquest enfocament va acabar portant a la fundació de la química moderna als segles XVIII i XIX, basada en els revolucionaris descobriments d'[[Antoine Lavoisier]] i [[John Dalton]], que finalment van proporcionar un marc de treball lògic, quantitatiu i fiable per entendre les transmutacions de la matèria, revelant la futilidad de les tradicionals metes alquímicas tals com la pedra filosofal.

Mentrestant, l'alquímia paracélsica va portar al desenvolupament de la medicina moderna. Els experimentalistas van descobrir gradualment els mecanismes del cos humà, tals com la circulació de la sang ([[William Harvey]], 1616), i finalment van localitzar l'origen de moltes malalties en les infeccions amb gèrmens ([[Robert Koch]] i [[Louis Pasteur]], segle XIX) o la falta de nutrients i [[vitamina|vitamines]] ''naturals'' ([[James Lind]], [[Christiaan Eijkman]], [[Casimir Funk]] ''et al''.). Recolzada en el desenvolupament paral·lel de la química orgànica, la nova ciència va desplaçar fàcilment a l'alquímia en les seves aplicacions mèdiques, interpretatives i prescriptives, mentre apagava les seves esperances en elixirs miraculosos i mostrava la inefectividad i fins i tot toxicitat dels seus remeis.

D'esta forma, a mesura que la ciència va seguir descobrint i racionalisant contínuament els mecanismes de l'univers, fundada en la seva pròpia metafísica materialista, l'alquímia va ser quedant despullada de les seves connexions química i mèdica, però incurablemente subjecta a elles. Reduïda a un sistema filosòfic arcà, pobrament relacionada amb el món material, l'alquímia va sofrir la destinació comuna a altres disciplines [[esoterisme|esotèriques]] tals com l'[[astrologia]] i la [[càbala]]: exclosa dels estudis [[universitat|universitaris]], rebutjada pels seus antics mecenes, relegada a l'ostracisme pels científics i considerada habitualment com l'epítome de la charlatanería i la [[superstició]]. No obstant això, els rosacreus i francmaçons sempre han estat interessats en l'alquímia i el seu simbolisme. Una gran colecció de llibres sobre alquímia es guarda en la ''[[Bibliotheca Philosophica Hermetica]]'' d'Amsterdam.

Aquests avanços podrien ser interpretats com a part d'una reacció més àmplia de l'intel·lectualisme europeu contra el moviment [[Romanticisme|romàntic]] del segle anterior.