Diferència entre les revisions de "Història d'Andorra"

El 8 de decembre del 1880 va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) a Andorra que va durar fins al mes de juny del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, jornalers, petits propietaris, cabalers,... es va armar i en el soport de les companyies de joc va organitzar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un altre: el ''Consell Revolucionari Provisional''. Assalten la casa del síndic general i l’obliguen a lliurar les claus i els segells de la Casa de la Vall. Tant el síndic com la seua família són detinguts. Van elegir un nou síndic, Joan Pla i Calvo i subsíndic, Pere Baró i Mas, mege de [[Sant Julià de Lòria]]. La primera actuació del Consell Revolucionari va ser concedir casinos i balnearis a una companyia estrangera. Els coprínceps van respondre a la revolta popular amb el bloqueig de les fronteres, afectant les mercaderies, el bestiar i la circulació de persones. El 7 de juny del mateix any, mes en què acaba la revolta, uns quants lleials als coprínceps de [[Canillo]] i [[Encamp]], les parròquies menys favorables a la revolució, i van pujar fins a [[Ordino]] i [[La Massana]] per detenir els membres del Consell Revolucionari. A Escaldes els revolucionaris es van fer forts, pero finalment van ser reprimits. El dia 10 a la nit, despuix de diverses reunions entre representants dels revolucionaris i dels contrarrevolucionaris, es va arribar a un acort conegut com el Tractat del [[Pont dels Escalls]]. L'acort va establir una amnistia general per als andorrans dels dos bandos i la celebració de noves eleccions generals. Els coprínceps no van acceptar l’amnistia i van ordenar el Tribunal de Corts a jujar i condenar els revolucionaris. Un gran número va acabar entre reixes, desterrat i una forta multa. Finalment al mes de juliol es van celebrar les eleccions estipulades en el Tractat del Pont dels Escalls, d’una banda, i els coprínceps van prohibir formalment el joc a Andorra. Prohibició que va durar fins al 1993. De seguida que Andorra es va independisar de França i del bisbe l’any 1993 en la constitució que va permetre l’autodeterminació del país, el govern d’Andorra va intentar novament introduir un casino al país. Entre els empresaris que es van interessar en este nou casino hi ha estar l'empresa britànica Ladbrok's i l'empresari de Las Vegas, Sheldon Adelson, un dels homes més rics d'Amèrica i, segons el Forbes, la setzena fortuna del món. Tanmateix, el projecte no va prosperar, este cop no perqué el copríncep hi estigué en contra, ya que despuix de la constitució els coprínceps ja només són un símbol històric, sinó perquè la població no va donar soport al proyecte del Cap de Govern (president) Marc Forné, per por que es veiés el projecte des de la Unió Europa com una mena de "llavadora" de diner negre, impossibilitant la sortida del país de la llista negra de paraisos fiscals. En canvi, sí que es va llegalisar la loteria i les apostes. Però com que el proyecte no va prosperar a Andorra, Sheldon Adelson es va adreçar al govern català l'any 2012 per construir a Catalunya una espècia de Las Vegas. La pressió entre el govern català i madrileny va fer que Sheldon Adelson apostés finalment per Madrid.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 59, 60, 63}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 348 a 350}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 95}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.324.cat/noticia/1673055/catalunya/La-Generalitat-es-reuneix-a-Las-Vegas-amb-Sheldon-Adelson-per-convencer-lo-que-inverteixi-a-Catalunya|títol = La Generalitat es reuneix a Las Vegas amb Sheldon Adelson per convèncer-lo que inverteixi a Catalunya|consulta = |llengua = |editor = |data = (31-03-12, Canal 324)}}</ref>

El fracàs d'esta revolta va ser encara més difícil de pair. Sobretot sabent que [[Madrit]] tornava a taxar l’entrada de mercaderies vingudes d’Andorra (1887). El govern de [[París]], del seu costat, veient que el [[contraban]] proliferava, tampoc va esperar a endurir el control fins al punt de negar-se a millorar les carreteres franceses que portaven al país. La situació econòmica a Andorra era per perdre l’esperança. L’única nota positiva que es pot donar és la construcció del rec del Solà d’Andorra la Vella per a ús agrícola i la creació de la primera fàbrica [[tabaquera]] del país: Tabacalera Andorrana, SA (1899). Per entendre la pobresa que es vivia, només cal fixar-se en l’evolució dels naiximents i matrimonis d'ençà del començament de la revolució industrial a Catalunya. Si el 1850 es va contar 300 naiximents, el 1920 ya només se’n comptava uns 90/80. De la mateixa manera, si el 1850 es van casar 60 parelles, el [[1920]] ya només 10.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 67 a 70}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 198, 199, 203}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199, 202, 203}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352, 353}}

Tanmateix, si d’alguna cosa va servir la revolta del [[1881]] va ser per estirar les orelles al copríncep francés. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Però no només ell, la població francesa també es va anestesiar i feia un cert temps que preguntar què era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- què?” La prova més evident d’això fou l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era lluny de descriure la realitat: les cases eren com les del [[País Basc]], les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a veure amb la realitat,... Aixina, en la revolució del 1881, finalment França va interessar-se més pel país amb una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarrestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si fossin un [[protectorat]]. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos van propondre als andorrans tot allò que els permetria de sortir de la crisis ([[carretera|carreteres]], [[teatre|teatres]],...) a canvi de perdre la [[independència]]. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.

L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una veritable fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l’altra els pro-bisbe. El enfrontament va desembocar en una chicoteta guerra civil despuix de les [[eleccions]] comunals de l’hivern del 1885 a [[Canillo]]. El triomf dels partidaris de França a les eleccions, que van acabar per dominar el [[Consell General d'Andorra|Consell General]], va portar el [[bisbe]] a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta del març 1886, el bisbe Casañas, dia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedir despuix de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l’actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L’esclat de la guerra es va conéixer en el nom de “La Qüestió d’Andorra”. De sobte, es van iniciar numerosos estudis sobre l'orige i la [[història]] del país. El Consell General va redactar un llibret que portar precisament este nom i que va contribuir a tals estudis. Els coprínceps per la seua banda van entrar en una cursa per oferir al país alguns servicis que permetessin desbloquejar la situació econòmica: els francesos van obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar en escoles concertades,... Per als andorrans, mentres això no suponguera perdre la independència, van deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi només va portar beneficis. És precisament d'esta actitut que va nàixer l’[[Refranys|expressió en català]] de: fer-se l’andorrà.

Com que França volia influenciar l’opinió andorrana no va dubtar a instal·lar un [[telègraf]] el 1882 entre [[L'Ospitalet|l’Ospitalet]] (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria aquesta mena d’ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe van aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep per mig d'una carta qualificant l’acte “infame i inaudit a Europa”. Va haver d’arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavisació de les pretensions del veguer francès perquè finalment s'instalara el primer telégraf l’any 1892 a Andorra. Aviat es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ya el 1990 a La Massana i Ordino. Però, llògicament, el bisbe va contrarrestar demanant al govern de Madrit la instalació d’un telègraf l’any 1903.