Consecuencialisme

En filosofia moral, el conseqüencialisme és una classe de teories ètiques, normatives i teleològiques que sosté que les conseqüències de la conducta d'una persona són la base última per a jujar si dita conducta és correcta o incorrecta. Aixina, des d'un punt de vista conseqüencialiste, un acte moralment correcte (inclosa l'omissió d'actuar) és aquell que produirà un bon resultat. El conseqüencialisme, junt en l'eudaimonisme, s'inclou dins de la categoria més àmplia de l'ètica teleològica, un conjunt d'enfocaments que afirmen que el valor moral de qualsevol acte consistix en la seua tendència a produir coses de valor intrínsec. Els conseqüencialistes sostenen, en general, que una acció és correcta si i solament si eixa acció (o, en algunes versions, la norma baix la qual s'enquadra) produirà, provablement produirà, o està destinada a produir, un major balanç de be sobre mal que qualsevol alternativa disponible. Les diferents teories conseqüencialistes diferixen en cóm definixen els bens morals, entre els que destaquen com a principals candidats el plaer, l'absència de dolor, la satisfacció de les preferències i nocions més àmplies del «ben general».

El conseqüencialisme sol contrastar-se en l'ètica deontològica (o deontologia): esta, en la que les normes i el deure moral són centrals, determina la correcció o incorrecció de la conducta d'una persona a partir del caràcter del propi comportament, en lloc de basar-se en els seus resultats. També es contrapon tant a l'ètica de la virtut, que s'ocupa del caràcter de l'agent més que de la naturalea o les conseqüències de l'acte (o de l'omissió) en sí, com a l'ètica pragmàtica, que tracta la moralitat de forma semblant a la ciència: com alguna cosa que progressa colectivament en la societat a lo llarc de moltes generacions, de modo que qualsevol criteri moral està subjecte a revisió.

Alguns sostenen que les teories conseqüencialistes (com l'utilitarisme) i les teories deontològiques (com l'ètica kantiana) no són necessàriament mútuament excloents. Per eixemple, T. M. Scanlon planteja l'idea de que els drets humans, que comunament es consideren de naturalea deontològica, solament poden justificar-se en referència a les conseqüències de posseir dits drets. De manera similar, Robert Nozick defengué una teoria que és en gran mida conseqüencialista, pero que incorpora «restriccions laterals» inviolables que llimiten el tipo d'accions que els agents estan autorisats a realisar. Per la seua banda, Derek Parfit sostingué que, en la pràctica, si s'entenen correctament, el conseqüencialisme de regles, la deontologia kantiana i el contractualisme terminarien prescrivint el mateix comportament.

Etimologia

El terme «conseqüencialisme» fon acunyat per G. I. M. Anscombe en el seu ensaig Modern Moral Philosophy en 1958. No obstant, el significat de la paraula ha canviat en el temps des de que Anscombe la va amprar: en el sentit que ella li va donar originalment, situava explícitament a J. S. Mill en el camp no conseqüencialiste i a W. D. Ross en el conseqüencialiste, mentres que, en l'us contemporàneu del terme, li'ls classificaria al contrari. Este canvi es deu a modificacions en el significat de la paraula, i no a canvis en l'interpretació de les postures de W. D. Ross i J. S. Mill.

Classificació

Una opinió del comú és classificar el conseqüencialisme, junt en l'ètica de la virtut, baix l'etiqueta més àmplia d'«ètica teleológica». Els defensors de l'ètica teleològica (del grec telos, «fi» o «propòsit», i logos, «estudi» o «ciència») sostenen que el valor moral de qualsevol acte consistix en la seua tendència a produir coses de valor intrínsec; és dir, una acció és correcta si i solament si ella, o la norma baix la qual s'inscriu, produïx, provablement produirà, o està destinada a produir, un major balanç de be sobre mal que qualsevol atra acció alternativa. Este concepte s'eixemplifica per mig del célebre aforisme «el fi justifica els mijos», atribuït de diverses maneres a Maquiavel o Ovidi; és dir, si un objectiu és lo suficientment important des del punt de vista moral, qualsevol método per a alcançar-ho és acceptable.

Les teories ètiques teleològicas es contrasten en les teories ètiques deontològiques, les quals sostenen que els actes en sí mateixos són inherentement bons o mals, i no bons o mals en funció de factors externs (com les conseqüències de l'acte o el caràcter moral de la persona que actua).

Crítiques

G. I. M. Anscombe objecta el conseqüencialisme de Sidgwick en l'argument de que el valor moral d'una acció es basa en les capacitats predictives de l'individu, lo que ho eximix de la responsabilitat per la «maldat» d'un acte si pot «argumentar que no tenia motius per a prevore» les conseqüències negatives.

Immanuel Kant formula un argument similar contra el conseqüencialisme en el cas de l'assessí inquisitiu. L'eixemple planteja si seria correcte donar una declaració falsa a un assessí que pregunta, en la finalitat de desviar a eixa persona de la seua víctima prevista. En el text Sobre un supòsit dret a mentir per filantropia, Kant sosté que mentir per «motius benévols» —en este cas, el motiu de maximisar les bones conseqüències en protegir a la víctima— faria que el mentirós fora responsable de les conseqüències de l'acte. Per eixemple, podria ocórrer que, en desviar a l'assessí del lloc a on es creïa que estava la víctima, se li dirigira en realitat cap a ella. Que tal acte siga immoral reflectix l'objecció d'Anscombe a Sidgwick: que el seu consecuencialisme eximiria problemàticament al conseqüencialiste de la responsabilitat moral quan este no conseguix prevore les verdaderes conseqüències d'una acció.

El futur amplificament dels efectes de decisions menudes és un factor important que dificulta la predicció del valor ètic de les conseqüències, encara que la majoria coincidiria que solament les conseqüències previsibles comporten responsabilitat moral.

Bernard Williams ha argumentat que el conseqüencialisme és alienant perque exigix que els agents morals establixquen massa distància entre ells mateixos i els seus propis proyectes i compromisos. Williams sosté que el conseqüencialisme obliga als agents morals a adoptar una perspectiva estrictament impersonal sobre totes les accions, ya que es considera que lo únic que importa són les conseqüències, i no quí les produïx. Segons Williams, açò exigix massa dels agents morals, ya que (afirma) el conseqüencialisme els demanda estar disposts a sacrificar qualsevol i tots els seus proyectes i compromisos personals en qualsevol circumstància en la finalitat de perseguir el curs d'acció més beneficiós possible. Ademés, argumenta que el conseqüencialisme no conseguix donar sentit a l'intuïció de que pot importar si algú és personalment l'autor d'una conseqüència concreta o no. Per eixemple, participar en un delicte pot ser moralment rellevant, inclús si el delicte s'hauria comés de tot en tot, o inclús si hauria segut pijor sense la participació de l'agent.

Alguns conseqüencialistes —entre ells, de manera destacada, Peter Railton— han intentat desenrollar una forma de conseqüencialisme que reconega i evite les objeccions plantejades per Williams. Railton sosté que les crítiques de Williams poden superar-se adoptant una variant del consecuencialisme en la que les decisions morals es determinen pel tipo de vida que expressen. Segons el seu plantejament, l'agent deuria elegir el tipo de vida que, en conjunt, produïxca els millors efectes globals possibles.

Conseqüencialistes destacats

R. M. Adams (1937)
Jonathan Baron (1944)
Jeremy Bentham (1748–1832)
Richard B. Brandt (1910–1997)
John Dewey (1857–1952)
Julia Driver (1961– )
Milton Friedman (1912–2006)
David Friedman (1945)
William Godwin (1756–1836)
R. M. Hare (1919–2002)
John Harsanyi (1920–2000)
Brad Hooker (1957)
Francis Hutcheson (1694–1746)
Shelly Kagan (1963)
Niccolò Machiavelli (1469–1527)
James Mill (1773–1836)
John Stuart Mill (1806–1873)
G. E. Moore (1873–1958)
Mozi (470–391 a.d.C.)
Philip Pettit (1945)
Peter Railton (1950)
Henry Sidgwick (1838–1900)
Peter Singer (1946)
J. J. C. Smart (1920–2012)