31 888
edicions
Canvis
→Cites
Encara que en atres articuls incidirem en l'impossibilitat historica de que la reliquia exposta fora la que isaren els moros en la torre d'Ali Bufat (despres del Temple), convindria recordar lo que ya denunciava el prestigios Roc Chabàs, davant de la presunta falsetat del Peno en 1900, arreplegat per Carreres Candi en Geografia del Regne de Valencia, Tom de la provincia de Valencia, p.550: «…no es posible sea la bandera real la que tiene el Ayuntamiento, porque la tela, pintura y paleografía de la fecha la denuncia como obra del siglo XV o XVI».|'El Peno de la Conquesta, una falsa reliquia' (''[[Las Provincias]]'', 9.10.2008), per Joan Ignaci Culla}}
Encara que en atres articuls incidirem en l'impossibilitat historica de que la reliquia exposta fora la que isaren els moros en la torre d'Ali Bufat (despres del Temple), convindria recordar lo que ya denunciava el prestigios Roc Chabàs, davant de la presunta falsetat del Peno en 1900, arreplegat per Carreres Candi en Geografia del Regne de Valencia, Tom de la provincia de Valencia, p.550: «…no es posible sea la bandera real la que tiene el Ayuntamiento, porque la tela, pintura y paleografía de la fecha la denuncia como obra del siglo XV o XVI».|'El Peno de la Conquesta, una falsa reliquia' (''[[Las Provincias]]'', 9.10.2008), per Joan Ignaci Culla}}
{{Cita|El Regne de Valencia, un regne independent.
Llegir l’historia en els ulls actuals nos pot produir equivocacions o males interpretacions. De la mateixa forma que el seu desconeiximent provoca, la majoria de les voltes, la manipulacio dels fets per a “acomodar-los” als interessos actuals.
La constitucio del Regne cristia de Valencia, com un regne independent dins de la Corona d’Arago, ve marcada tant per la propia essencia de la Corona, com per la voluntat de Jaume I de que fora aixina.
A diferencia de Castella, que les seues conquistes suposaven l’expansio d’una unitat, la Corona d’Arago estava conformada, en els temps de Jaume I, per dos Estats independents: Arago i Catalunya. Aixo significava que les possibles conquistes recaurien en l’ampliacio d’un dels membres i no en el seu conjunt.
Ya des de chiquet, el Conqueridor va sofrir les vexacions, desllealtats i ambicions dels nobles aragoneses i dels catalans, quins naixcuts baix el feudalisme, no estaven disposats a cedir els seus privilegis a un monarca jove sense experiencia. Cal recordar, sobre tot, que Catalunya, naixcuda de la Marca Hispanica a image i semblança francesa, com nos recorda Elías Tejada i Salvador de Madariaga, va conservar, fruit del seu feudalisme “los ‘malos usos’ hasta el comienzo del siglo XVI i, entre ellos, el más infame “la prioridad del señor en la primicia de la novensana del vasall”.
Com nos indica el recordat i admirat Miquel Adlert (El Compromis de Casp, qüestio juridica): “D. Jaume no podia lligar-se mes les mans engrandint el poder dels nobles i de la iglesia; no podia haver segut la intencio seua llançar-se a unes conquistes en benefici dels que havien segut el seu mal son en els primers moments de regnat, i en tot moment li creaven dificultats; no anava a cometre la candidea de posar mes poder, mes honors, mes riquees en mans dels que eren sos enemics (…) era la lluita del poble i la corona contra la soberbia de la noblea… L’anexio de les conquistes a Arago i a Catalunya hauria significat per a ell una autentica reformatio in pejus per a la situacio seua com a sobera”.
A diferencia de Mallorca, la reconquista del Regne de Valencia va ser netament aragonesa. Aixina ho indica l’historiador catala Ferran Soldevila (“Vida de Jaime I el Conqueridor”): “els aragonesos consideraven que, si Mallorca era de la conquista catalana, Valencia era conquista aragonesa. Por eso su intervención fue constante y considerable. Por eso también quisieron que el Fur de Aragón rigiese en todo el realme”. Roque Chabás (“Las génesis del derecho foral de Valencia”), no a soles lo confirma, sino que ademes afegia: “la reconquista valenciana se inicia dando las cartas de población a Fur aragonés”. Com tambe ho fa José Mª Lacarra (“Aragón en el pasado”): “Había, en efecto, desde el comienzo de la guerra un manifiesto predominio de Aragón en la composición de las huestes”.
L’astucia de Jaume I va quedar demostrada, deixant fer als nobles, ocultant els seus verdaders proposits: la capitulacio (que no conquista) de Valencia, en l’intencio de constituir una autentica autoridat reial, sustentada pel poble. Aixina lo certifica en la Crónica, 279-280-281: “perderen (els nobles) les colors axi com si hom los hagues ferits endret del cor”. “La conquista per placitum de la capital fue un golpe rudo, pero certero y en alto grado político, (Chabás).
Conquistada Valencia, i sense compromisos en els nobles, Jaume I crea un regne totalment independent. Lo dota de Furs propis: “sense dubte, la (constitucio) mes democrática que Estat algu pogue alcançar en els segles medievals” (Martinez Aloy, “La casa de la Generalitat”).
El juge i expert Miquel Adlert, nos dona les claus d’eixa independencia: “La independencia del Reino de Valencia, dins de l’organizacio juridica-politica de la Corona d’Arago de la cual es una de les bases, te, per tant el mes noble orige huma que puga tindre un estat: el Derecho. I no solament entra el Regne de Valencia com independient en la Corona d’Arago, sino com u dels tres estats base de l’organizacio juridica-politica de la Corona d’Arago. O siga, no solament independient sino com un igual a Arago i Catalunya. Perque Arago, Valencia i Catalunya no tenen en comu sino el rei. Cadascu tenia sos orguens, institucions, llegislacions, etc. No solament eren independients sino tambe diferents”. Per aixo diu Sánchez Román (“Estudios de Derecho Civil”): “Reunidos los reinos de Aragón, Cataluña y Valencia bajo el centro del mismo monarca, cada uno tuvo sus Cortes y leyes particulares”.
Mes avant Adlert marca les diferencies entre Castella i la Corona d’Arago: “Creure en la unicitat de la Corona d’ Arago com a un solo estat, per ser un rei unic, es un espellisme per la contemplacio de Castella, on el monarca equivalia a unitat, contra la significacio que tenia en la Corona d’Arago d’unio; unio i no unitat ho diu el privilegi de Jaume II. I dins de la Corona d’ Arago no es dubtava que l’unio no era unitat, i per aixo, durant l’activissima politica diplomatica entre los estats de la Corona d’Arago durant l’interregne, diuen embaixadors als representants que un estat envia als atres”.
La realitat historica es la que es: el Regne de Valencia va ser un Estat sobera en la Corona d’Arago que contava no nomes en lleis propies, sino tambe en Corts independents, moneda propia, pesos i mides distintes als demes membres, etc. L’unic element comu que tenien els valencians respecte als demes era el rei. Una realitat que mai ha compres Castella i que hui Catalunya intenta suplantar en el seu particular chantage.|(''[[Las Provincias]]'', 9 d’Octubre de 2012), per [[Joan Ignaci Culla]]}}
{{Cita|Pero si fa 300 anys que un decret inspirat per l'absolutiste Felip V, rellegava a la llengua valenciana fora dels ambits oficials, hui atres decrets i dictamens, pretenen conseguir lo mateix. Este es el cas de la normativa que gota a gota emana de l'Academia Valenciana de la Llengua del PP-PSPV. Esta institucio va mes alla de lo que mai es va atrevir Felip V. Ara no a soles es busca la sustitucio d'una llengua per atra, sino que preten la total aniquilacio d'una llengua i la seua absoluta suplantacio per una aliena a nosatres, el catala, tambe en esta ocasio per “dret de conquesta”. Ahir el castellà, hui el catala. ¿Que ha canviat des de l'aparicio del Decret de Nova Planta respecte al nou Estatut d'Autonomia si no recuperem (per mes que es diga lo contrari), el primer signe d'identitat propi dels valencians: la llengua valenciana? ¿De que servix vendre que hem recuperat les lleis d'autogovern perdudes, si eixa mateixa llei li dona la facultat normativa llingüistica a una entitat (AVL), que va en contra de la llengua valenciana i impon, com Felip V, per la força, una atra: el catala? Hui segur que mes d'un politic s'omplirà la boca parlant de la recuperacio de la plena autonomia, quan la trista realitat es que estem com sempre: al servici dels demes. ¿Per que sempre nos toca perdre als valencians, indistintament de qui mane a lo llarc del temps?|''300 anys de suplantacions llingüistiques'' (2013), per Joan Ignaci Culla}}
{{Cita|Pero si fa 300 anys que un decret inspirat per l'absolutiste Felip V, rellegava a la llengua valenciana fora dels ambits oficials, hui atres decrets i dictamens, pretenen conseguir lo mateix. Este es el cas de la normativa que gota a gota emana de l'Academia Valenciana de la Llengua del PP-PSPV. Esta institucio va mes alla de lo que mai es va atrevir Felip V. Ara no a soles es busca la sustitucio d'una llengua per atra, sino que preten la total aniquilacio d'una llengua i la seua absoluta suplantacio per una aliena a nosatres, el catala, tambe en esta ocasio per “dret de conquesta”. Ahir el castellà, hui el catala. ¿Que ha canviat des de l'aparicio del Decret de Nova Planta respecte al nou Estatut d'Autonomia si no recuperem (per mes que es diga lo contrari), el primer signe d'identitat propi dels valencians: la llengua valenciana? ¿De que servix vendre que hem recuperat les lleis d'autogovern perdudes, si eixa mateixa llei li dona la facultat normativa llingüistica a una entitat (AVL), que va en contra de la llengua valenciana i impon, com Felip V, per la força, una atra: el catala? Hui segur que mes d'un politic s'omplirà la boca parlant de la recuperacio de la plena autonomia, quan la trista realitat es que estem com sempre: al servici dels demes. ¿Per que sempre nos toca perdre als valencians, indistintament de qui mane a lo llarc del temps?|''300 anys de suplantacions llingüistiques'' (2013), per Joan Ignaci Culla}}