Titó
En la mitologia grega, Titó (en grec Τιθωνός, Tithōnós) fon un dels amants d'Eos, l'Aurora, en qui ocupava llit cada nit.[1] En Biblioteca mitològica se nos parla de la seua família, a saber: Laomedonte i la seua esposa —Estrimo, filla del Escamandro, o Placia, filla d'Otreo, o be Leucipe— engendraren varis fills, entre ells el primogènit, Titó. Eos, enamorada de Titó, ho raptà i ho dugué a Etiopia a on s'uní ad ell i va tindre a Ematión i Memnón.[2] [3] Segons Quint de Esmirna, Memnón fon criat per les Hespérides en la costa de l'Oceà.[4]
Etimologia
editarEl nom Titó tal volta derive d'una forma masculina del nom d'Eos, des de Τῑτώ / Tītố, una forma d'esta deesa que mencionen Calímac,[5] Licofró[6] i Hesiquio d'Aleixandria. Donà el seu nom a un dels asteroides, (6998) Tithonus.
Mitologia
editarCom el seu tio yayo Ganímedes, era d'una bellea enlluernant i la deesa Eos, Aurora en la mitologia llatina, s'enamorà d'ell.[7] [8] Esta mateixa li demanà a Zeus que concedira l'immortalitat al seu amat Titó, cosa que el pare dels deus li concedí. Pero la deesa oblidà demanar també la joventut eterna, de modo que Titó fon fent-se cada volta més vell, encollit i arrugat, fins que Eos ho va tancar en una habitació, encara que la seua veu seguia fluint sense cessar[9] o, en una atra versió, ho va convertir en chicharra (tettix).[10]
En l'Himne homèric a Afrodita, la deesa conta a Anquises la miserable vellea de Titó.[9] En Amors, Ovidi conta que Eos ho despreciava,[11] no obstant en els poemes homèrics Eos seguia dormint al seu costat[12] i, en un poema de Properci, li dedicava tendres contes.[13] El mit és evocat per Safo en un poema, un dels fragments que va ser retrobat en 2004 en el denominat Papir de Colónia.[14] [15] Segons uns atres, Titó, que havia viajat a l'est de Troya a Asiria i fundat Susa, fon sobornat en una vinya d'or per a enviar al seu fill Memnón a lluitar en Troya contra els grecs.[16]
Adaptacions modernes
editarEl poema d'Alfred Tennyson Tithonus, originalment Tithon, en 1833, fon completat en 1859. Es tracta d'un monòlec dramàtic en vers blanc en el que Titó demana la mortalitat, fatigat per la seua separació al mateix temps del món dels mortals i del món dels immortals, al qual pertany Aurora. Herder també va compondre un poema sobre el mit, Tithonus und Aurora.
Atres personages homònims
editarTitó, segons Tzetzes, és un fill d'Anfictión i pare de Yodama, a qui Zeus s'uní i de qui naixqué Tebe. Esta fon entregada a un tal Egipte i és per ella que Tebas és cridada Ogigia.[17]
Referències
editar- ↑ Homer, Ilíada XI, 1; XX, 237
- ↑ Apolodor: Biblioteca mitológica III 12, 3-4
- ↑ Hesíod, Teogonia 984-985.
- ↑ Quint d'Esmirna: Posthoméricas II, 495
- ↑ Calímac, fragment 21.
- ↑ Licofró, Alejandra 941.
- ↑ Higino, Fábulas 270.
- ↑ Apolodor, Biblioteca mitológica III,12,4.
- ↑ 9,0 9,1 Himnes homèrics: V, a Afrodita, 218-238.
- ↑ Ruiz de Elvira, Antonio (2000), Mitología clásica, p.388, Madrid:Gredos, ISBN 84-249-0204-1.
- ↑ Ovidi, Amors I,13,35-38.
- ↑ Odissea V,1; Ilíada XI,1.
- ↑ Properci, Elegies II,18.
- ↑ Juan Manuel Tabío (2018), Safo, Titono, la voz, en revista Cuadernos hispanoamericanos.
- ↑ Helena Rodríguez Somolinos (2005), Safo, Titono y la cigarra (PKÖLN. inv. 21351re+ 21376+ POXY. 1787), en Ad amicam amicissime scripta: homenaje a la profesora María José López de Ayala y Genovés (pp. 129-138)
- ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca histórica IV, 75
- ↑ Tzetzes: sobre Licofrón § 1206