G. E. Moore

George Edward Moore OM FBA (4 de novembre de 1873 – 24 d'octubre de 1958) fon un filòsof anglés que, junt en Bertrand Russell, Ludwig Wittgenstein i anteriorment Gottlob Frege, es va contar entre els iniciadors de la filosofia analítica. Ell i Russell començaren a restar importància a l'idealisme, llavors predominant entre els filòsofs britànics, i es varen fer coneguts per defendre conceptes del sentit comú i per les seues contribucions a l'ètica, l'epistemologia i la metafísica. Es dia que posseïa una "personalitat i caràcter moral excepcionals". Ray Monk ho va calificar com "el filòsof més venerat de la seua época".

Com a professor de Filosofia en l'Universitat de Cambridge, exercí influència pero es va mantindre al marge del Grup de Bloomsbury, un conjunt informal d'intelectuals. Va ser editor de la revista Mind. Fon membre dels Apòstols de Cambridge entre 1894 i 1901, acadèmic de la British Academy des de 1918, i va presidir el Cambridge University Moral Sciences Club entre 1912 i 1944. Humaniste convençut, va presidir la British Ethical Union (actualment Humanists UK) durant el periodo de 1935 a 1936.

Biografia

George Edward Moore naixqué en Upper Norwood, al surest de Londres, el 4 de novembre de 1873. Fon el tercer de sèt fills de Daniel Moore, mege, i Henrietta Sturge. El seu yayo fon l'escritor George Moore. El seu germà major, Thomas Sturge Moore, va ser poeta, escritor i gravador.

Va rebre la seua educació en Dulwich College i, en 1892, començà els seus estudis en el Trinity College de Cambridge, a on es formà en estudis clàssiques i ciències morals. Obtingué una doble primera classe en els exàmens del tripos. En 1898 fon nomenat Fellow del Trinity i més tart ocupà el càrrec de Professor de Filosofia Mental i Llògica en l'Universitat de Cambridge entre 1925 i 1939.

Hui en dia, Moore és conegut principalment per la seua defensa del no-naturalisme ètic, el seu émfasis en el sentit comú com a método filosòfic i per la paradoxa que du el seu nom. Fon admirat i influït també per atres filòsofs i per alguns membres del Grup de Bloomsbury. Pero, a diferència del seu colega i admirador Bertrand Russell —qui durant alguns anys considerà que Moore encarnava el seu "ideal de geni"—, actualment és poc conegut fora de l'àmbit acadèmic. Els ensajos de Moore són reconeguts per la seua claritat, estil mesurat i pel tractament metòdic i pacient dels problemes filosòfics. Fon crític en la filosofia moderna per la seua falta d'alvanços, que considerava un marcat contrast en el progrés espectacular de les ciències naturals des de la Renaixença. Entre les seues obres més célebres es troben Principia Ethica i els seus ensajos “La refutació de l'idealisme”, “Una defensa del sentit comú” i “Una prova del món extern”.

Moore fon un membre important i admirat del reservat grup dels Apòstols de Cambridge, un círcul de discussió format per membres de l'èlit intelectual britànica. En aquell moment, un atre integrant, Bertrand Russell, de 22 anys, va escriure: “Casi ho venere com si fora un deu. Mai he sentit una admiració tan desmesurada per ningú”, i més tart afirmaria que “durant alguns anys va encarnar el meu ideal de geni. En aquells dies era bell i prim, en una expressió casi inspirada, tan profundament apassionada com la de Spinoza”.

Entre 1918 i 1919, Moore fon president de la Societat Aristotèlica, un grup dedicat a l'estudi sistemàtic de la filosofia, el seu desenroll històric, els seus métodos i problemes. En 1951 fon nomenat membre de l'Orde al Mèrit, distinció que li fon otorgada en el Palau de Buckingham pel rei Jorge VI. Despuix de conversar en el monarca, Moore tornà al coche a on ho esperava la seua esposa i li va dir: “¿Saps que el rei mai havia sentit parlar de Wittgenstein?”

Moore muigué en Anglaterra, en l'Evelyn Nursing Home, el 24 d'octubre de 1958. Fon incinerat en el Crematori de Cambridge el 28 d'octubre de 1958 i les seues cendres foren inhumades en el cementeri Parish of the Ascension Burial Ground de la ciutat. La seua esposa, Dorothy Ely (1892–1977), també fon soterrada allí. Junts tingueren dos fills: el poeta Nicholas Moore i el compositor Timothy Moore.

Filosofia

Ètica

La seua influent obra Principia Ethica fon una de les principals fonts d'inspiració per a la reacció contra el naturalisme ètic (vejau el no-naturalisme ètic) i és en part responsable de l'interés per la metaética que va caracterisar al pensament filosòfic del sigle XX.

Falàcia naturalista

Moore afirmà que els arguments filosòfics poden patir una confusió entre l'us d'un terme en un argument particular i la definició d'eixe terme (en tots els arguments). A esta confusió la va denominar la falàcia naturalista. Per eixemple, un argument ètic pot sostindre que si un objecte posseïx certes propietats, llavors eixe objecte és “bo”. Un hedoniste podria argumentar que els objectes “plaenters” són objectes “bons”. Atres teòrics podrien sostindre que les coses “complexes” són coses “bones”. Moore sosté que, inclús si tals arguments foren correctes, no proporcionen definicions del terme “bo”. La propietat de la “bondat” no pot definir-se. Solament pot mostrar-se i aprehendre's. Qualsevol intent de definir-la (X és bo si posseïx la propietat I) simplement traslladarà el problema (¿Per qué l'I-itat és bona en primer lloc?).

Argument de la qüestió oberta

L'argument de Moore sobre la indefinibilitat de “bo” (i, per tant, sobre la falàcia que implica la “falàcia naturalista”) sol denominar-se l'argument de la qüestió oberta; es presenta en el §13 de Principia Ethica. Este argument tracta sobre la naturalea d'afirmacions com “Tot lo que és plaenter també és bo” i la possibilitat de formular preguntes com “¿És bo que x siga plaenter?”. Segons Moore, estes preguntes estan obertes i dites afirmacions són significatives; i seguiran sent-ho sense importar qué se substituïxca per “plaer”. Moore conclou d'açò que qualsevol anàlisis del valor està condenat al fracàs. En atres paraules, si el valor poguera analisar-se, llavors tals preguntes i afirmacions serien trivials i evidents. Ya que no ho són en absolut, el valor deu ser indefinible.

Els crítics dels arguments de Moore a voltes sostenen que ell està apelant a problemes generals sobre l'anàlisis (cf. la paradoxa de l'anàlisis), en lloc de revelar alguna cosa especial sobre el valor. L'argument depén clarament de la suposició de que, si “bo” fora definible, seria una veritat analítica sobre “bo”, una suposició que molts realistes morals contemporàneus com Richard Boyd i Peter Railton rebugen. Atres respostes apelen a la distinció fregeana entre sentit i referència, admetent que els conceptes de valor són especials i sui generis, pero insistint que les propietats de valor no són més que propietats naturals (una estratègia similar a l'adoptada pels materialistes no reductius en la filosofia de la ment).