Delicà de Gandia

La Delicà de Gandia és una d’eixes figures que, a mig camí entre la llegenda i l'ironia popular, han sabut perdurar en el temps fins a convertir-se en part viva de l’imaginari valencià. No és només un personage anecdòtic: és tot un símbol, una manera d’entendre i també de ridiculisar determinats comportaments exageradament delicats o refinats.

Les primeres referències a esta història es remonten ya al sigle XVIII, lo que demostra que no estem davant d’un conte modern, sino d’una tradició arraïlada que ha passat de generació en generació, adaptant-se i enriquint-se en cada relat. Des de llavors, el nom de la Delicà de Gandia s’ha convertit en sinònim de persona extremadament melindrosa, d’aquelles que pareixen incapaces de soportar qualsevol contratemps, per menut que siga.

La gràcia i la força de la llegenda està en les seues múltiples versions. Algunes diuen que una simple flor de gesmil li va trencar el cap; atres, que fon una fulla de rosa la culpable d’aquell desenllaç tan desproporcionat. Estes variants, llunt de restar credibilitat, enriquixen el relat i li donen eixe to humorístic i exagerat que caracterisa les tradicions orals.

Pero darrere de la burla i la hipèrbole, hi ha també una explicació més “realista”, si és que es pot dir aixina. Segons una versió més elaborada, la famosa “fulla de rosa” no era tal, sino un fragment de pedra després d’un dels rosetons que decoren la portada gòtica de la Colegiata de Gandia. En eixir de missa, la dona hauria patit l’impacte d’est element arquitectònic, lo que donaria sentit encara que de manera indirecta a la tragèdia.

I és precisament ací a on la llegenda es transforma en dita popular, carregada de dobles llectures i d’ironia fina:

“La Delicà de Gandia, que morí d’una fulla de rosa que li caigué en el cap…”

Una frase que, dita en to jangló, amaga en realitat una explicació molt més contundent: si la “rosa” era de pedra, la cosa ya canvia.

Esta història ha transcendit tant que ha inspirat inclús el món de l’art. El pintor valencià Antonio Fillol va dedicar una obra a esta figura, captant en ella no només la llegenda, sino també el seu significat simbòlic dins de la cultura valenciana.

En definitiva, la Delicà de Gandia no és només una dona de llegenda: és un reflex del sentit de l’humor del poble valencià, capaç de transformar una possible tragèdia en una història carregada d’ironia, crítica social i saber popular. Una prova més de com, en la nostra tradició, inclús els relats més curiosos amaguen sempre una ensenyança… i un somriure.

[https://www.facebook.com/photo?fbid=1290290333029347&set=a.104070094984716
Autor: Pedro Fuentes Caballero.]

Enllaç: https://www.facebook.com/permalink.php?story_fbid=pfbid0YUYbob3GBX2dBAfYd6skqBf3Exif8397LdPXU8ZMopWcHyzwbg9Wmipk1jhimCykl&id=100061451763248

Image