Rudolf Serkin

Rudolf Serkin (Eger, Bohemia, hui República Checa, 28 de març de 1903 - Guildford, Vermont, Estats Units, 8 de maig de 1991) fon un pianiste austro-nortamericà. És àmpliament considerat com un dels majors intérprets de Beethoven del sigle XX.

Biografia

Primers anys, debut infantil i formació

Serkin naixqué a Cheb, Bohemia, en l'Imperi austro-hongarés (actual República Checa), en el sí d'una família judeua d'orige rus. El seu pare, Mordko Serkin, «havia segut un baix rus i li va ensenyar a llegir música ans que poguera llegir paraules».

Aclamat com a chiquet prodigi, fon enviat a Viena als 9 anys, a on estudià piano en Richard Robert i, més tart, composició en Joseph Marx, fent el seu debut públic en la Filharmònica de Viena als 12 anys. Entre 1918 i 1920, estudià composició en Arnold Schoenberg i participà activament en la Societat per a l'Interpretació Privada de la Música de Schoenberg.

Carrera

Serkin començà una carrera concertística regular en 1920, vivint en Berlín en el violiniste alemà Adolf Busch i la seua família, que incloïa a una filla de 3 anys anomenada Irene, en qui Serkin es casaria 15 anys despuix.

En 1921, als 17 anys, va debutar en Berlín interpretant en el conjunt de Busch com a soliste de teclat en el Concert de Brandeburc n.º 5. Al final del concert, Busch demanà a Serkin que tocara un bis per a l'entusiasta públic. Serkin relatà posteriorment que li preguntà a Busch: «¿Qué dec tocar?» i que Busch «en broma» li va dir que interpretara les Variacions Goldberg «i yo m'ho vaig prendre en sério. Quan vaig terminar, solament quedaven quatre persones: Adolf Busch, Artur Schnabel, Alfred Einstein i yo».

En la década de 1920 i principis de la de 1930, Serkin actuà per tota Europa tant com a solista com junt a Busch i el Quartet Busch. En l'arribada d'Hitler al poder en Alemània en 1933, Serkin i els Busch (que no eren judeus, pero que s'oponien fermament al règim nazi) abandonaren Berlín i estraslladaren a Basilea, Suïssa.

En 1933, Serkin va fer la seua primera aparició en Estats Units en el Festival Coolidge en Washington, D.C., a on va actuar junt a Adolf Busch. En 1936, inicià la seua carrera com a concertiste soliste en Estats Units en la Filharmònica de Nova York baix la direcció d'Arturo Toscanini. La seua interpretació del Concert per a piano n.º 4 de Ludwig van Beethoven fon molt ben rebuda per la crítica; Olin Downes, del New York Times, escrigué: «Rara volta hem sentit l'interpretació d'un pianiste que combine de manera tan admirable l'anàlisis més penetrant en entusiasme artístic i calidea de sentiment. De la mateixa manera, l'eixecució tècnica fon neta i precisa, pero també bella i d'un caràcter poètic». En 1937, Serkin oferí el seu primer recital en la ciutat de Nova York en el Carnegie Hall, novament en gran reconeiximent crític: Downes escrigué: «Lo que el senyor *Serkin va fer fon mostrar un art colossal, que va posar al servici dels fins més idealistes».

Emigració als Estats Units

Poc despuix de l'esclat de la Segona Guerra Mundial en 1939, els Serkin i els Busch emigraren a Estats Units, a on Serkin ensenyà a vàries generacions de pianistes en el Curtis Institute of Music de Filadèlfia. Entre 1968 i 1976 fon director de l'institut. Va viure en la seua creixent família primer en Nova York, després en Filadèlfia, aixina com en una granja lletera en la zona rural de Guilford, Vermont. En 1951, Serkin i Adolf Busch fundaren l'Escola i Festival de Música de Marlboro en Marlboro, Vermont, en l'objectiu de fomentar l'interés per la música i la seua interpretació en Estats Units. Realisà numeroses gravacions des de la década de 1940 fins a la de 1980, inclosa una per a RCA Victor del Concert per a piano n.º 4 de Beethoven en 1944, en l'Orquesta Simfònica de la NBC dirigida per Toscanini. La majoria de les seues gravacions es realisaren per a Columbia Masterworks, encara que en la década de 1980 també gravà per a Deutsche Grammophon i Telarc. Serkin admirava la música de Max Reger, que va descobrir treballant en Adolf Busch. En 1959, es convertí en el primer pianiste en Estats Units en gravar el Concert per a piano, op. 114, de Reger, en Eugene Ormandy i l'Orquesta de Filadèlfia.

Serkin va rebre la Medalla Presidencial de la Llibertat en 1963 i en març de 1972 celebrà la seua aparició número 100 en la Filharmònica de Nova York interpretant el Concert per a piano n.º 1 de Johannes Brahms. L'orquesta i el seu consell d'administració també nomenaren a Serkin membre honorari de la New York Philharmonic-Symphony Society, una distinció que també fon otorgada a Aaron Copland, Igor Stravinsky i Paul Hindemith. En 1986, celebrà el seu 50.º aniversari com a artiste invitat en l'orquesta. És considerat un dels principals intérprets de la música de Beethoven en el sigle XX.

Realisà gires per tot lo món i continuà la seua carrera com a solista i les seues activitats discogràfiques fins que una malaltia li va impedir seguir treballant en 1989.

Vida personal

Serkin es casà en Irene Busch, filla del violiniste alemà Adolf Busch, en 1935.

Ell i Irene varen ser pares de sèt fills (un dels quals va morir en l'infància), entre ells el pianiste Peter Serkin i la violonchelista Judith Serkin. Tingueren 15 nets, entre ells el compositor David Ludwig i la fagotista Natalya Rose Vrbsky.

Serkin morí de càncer el 8 de maig de 1991, als 88 anys, en la seua casa de camp en Guilford, Vermont. La seua viuda, Irene Busch Serkin, va fallir en 1998.

Premis i reconeixements

• Membre de la American Academy of Arts and Sciences (1960)
• Medalla Presidencial de la Llibertat (1963)
• Premi de Música Ernst von Siemens (1978)
• Kennedy Center Honors (1981)
• Membre de la American Philosophical Society (1983)
• Premi Grammy a la millor interpretació de música – Mstislav Rostropovich i Rudolf Serkin per Brahms: Sonata per a violonchelo n.º 1 en el meu menor, op. 38; i Sonata per a violonchelo n.º 2 en fa, op. 99 (1984)
• Medalla Nacional de les Arts (1988)