Al-Farabi

Abu Nasr Muhammad al-Farabi (àrap: أبو نصر محمد الفارابي, romanisat: Abū Naṣr Muḥammad al-Fārābī; c. 870 – 14 de decembre de 950–12 de giner de 951), conegut en l'Occident llatí com Alpharabius, fon un dels primers filòsofs i teòrics de la música islàmics. Ha segut designat com «pare del neoplatonisme islàmic» i «fundador de la filosofia política islàmica».

Els camps d'interés filosòfic Al-Farabi incloïen —pero no es llimitaven a— la filosofia de la societat i la religió; la filosofia del llenguage i la llògica; la psicologia i l'epistemologia; la metafísica, la filosofia política, i l'ètica. Era un expert tant en la pràctica musical com en la teoria musical, i encara que no era intrínsecament un científic, les seues obres incorporen l'astronomia, les matemàtiques, la cosmologia, i la física.

A Al-Farabi se li atribuïx ser el primer musulmà que presentà la filosofia com un sistema coherent en el món islàmic, creant un sistema filosòfic propi que va transcendir els interessos escolàstics dels seus precursors neoplatónics grecorromans i aristotèlics siríacs. Que fon més que un pioner de la filosofia islàmica queda evidenciat en el fet de que autors posteriors ho denominaren el «Segon Mestre», sent Aristóteles el primer.

Entre els filòsofs influenciats per al-Farabi es troben Yahya ibn Adi, Abu Sulayman Sijistani, Abu al-Hassan al-Amiri i Abu Hayyan al-Tawhidi; Avicena, Suhrawardi i Mulla Sadra; Avempace, Ibn Tufail i Averroes; Maimónides, Albertus Magnus i Leo Strauss. Fon conegut tant en l'Occident llatí com en el món islàmic.