Deinogalerix
Deinogalerix (del grec, "terrible" i del gènero Galerix, un atre galericino extint) és un gènero extint de mamífer erinaceido, que va viure en el Mioceno tardà, endèmic en lo que va anar la paleo-illa de Gargano, actualment una península unida a la italiana. Els restants de Deinogalerix varen ser descrits per primera volta en 1972, pel paleontòlec neerlandés Matthijs Freudenthal.[1]
El gènero pertany a la subfamília Galericinae (erizos de pèl o gimnuros), molt relacionada en els erizos (subfamília Erinaceinae), pero en pèl en lloc d'acúleos ("espines"). Deinogalerix posseïa un hocico llarc, estret i cònic, orelles menudes i una llarga coa.[2]
Se supon que les espècies de Deinogalerix eren insectívores, alimentant-se principalment d'invertebrats com a escarabats, parots i grills i, possiblement, inclús de caragols. No obstant, les espècies més grans també podrien haver caçat uns atres micromamíferos, reptils i aus.
L'espècie Deinogalerix koenigswaldi va posseir un tamany notable. És el erinaceido més gran conegut, alcançava els 60 cm de llongitut, en un cràneu de 20 cm de llarc. Este tamany era provablement pels efectes evolutius de les condicions d'insularitat (jagantisme insular). Devia ocupar una caseta ecològica similar al dels menuts felinos o cánidos actuals, sense competència en atres predadores, a excepció de la lechuza jaganta Tyto gigantea.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Benton, Michael J. (2005). Vertebrate Palaeontology. Blackwell Publishing. 335 págs. ISBN 0-632-05637-1
- ↑ Rose, Kenneth David (2005): The Rise of Placental Mammals. JHU Press. 144 págs. ISBN 0-8018-8472-1