Equus quagga quagga
La cuaga o quagga (Equus quagga quagga) és una subespecie extinta de zebra comuna (Equus quagga)[1][2] que era endèmica de Suràfrica fins que va ser caçada fins a la seua extinció a finals de el
| Sigles: | [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]] |
| Décades: | [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]] |
| [[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]] | |
. Per molt temps es va creure que era una espècie diferent pero els estudis en ADN mitocondrial recolzen l'idea de que era solament una subespecie de la zebra comuna. Atres estudis han sugerit que era més be la clina o ecotipo més meridional de l'espècie.
Es creu que la cuaga media prop de 257 cm de llongitut i uns 125 – 135 cm d'altura fins als muscles. Es distinguia d'atres zebras pel patró llimitat de ralles principalment pardas i blanques, majorment en la part frontal del cos. La part posterior era de color pardo i sense ralles, més pareguda a la d'un cavall. La distribució de les ralles variava considerablement entre els individus. Poc se sap sobre el comportament de la cuaga, pero es va poder haver congregat en manades de 30 a 50 eixemplars. Es diu que les cuagas eren salvages i vivaces, encara que també li les considerava més dòcils que els seus parents, les zebres de Burchell. Li les trobava en grans números en la zona del Karoo de la província de la Veta i la part més austral del Estat lliure d'Orange en Suràfrica.
En acabant de que començara la colonisació europea de Suràfrica, la cuaga va ser caçada en gran mida, ya que competia en els animals domèstics per les pastures. Algunes varen ser dutes a zoològics d'Europa, pero els programes de criança no varen ser exitosos. L'última població salvage va viure en l'Estat lliure d'Orange; la cuaga estava extinta en la naturalea per a 1878. L'últim eixemplar captiu va morir en Ámsterdam el 12 d'agost de 1883. Solament una cuaga va ser fotografiada viva, i solament queden 23 pells de l'animal en l'actualitat. En 1984, la cuaga es va convertir en el primer animal extint que el seu ADN va ser analisat. Per una atra part, el Proyecte Quagga ha intentat criar zebres de Burchell en patrons de rayado similars als de la cuaga.
Taxonomia
[editar | editar còdic]S'ha sugerit històricament que el nom cuaga es deriva de la paraula khoikhoi para zebra (#cf. en el terme del idioma tsoa llkoaah, 'zebra'[3]), sent per lo tant una paraula onomatopèyica, que s'assembla a les cridades de la cuaga, que es transcriben variadamente com "kwa-ha-ha",[4] "kwahaah",[1] o també "oug-ga".[5] El nom s'usa encara coloquialmente per a la zebra comuna.[4]
La cuaga va ser classificada originalment com una espècie separada, Equus quagga, en 1778 pel naturaliste neerlandés Pieter Boddaert.[6] Tradicionalment, tant la cuaga com les zebres comunes i de montanya eren situades en el subgénero Hippotigris.[7] Des de llavors hi ha hagut molt debat sobre l'estatus de la cuaga en relació en la zebra comuna. El zoólogo britànic Reginald Innes Pocock en 1902 va ser potser el primer en sugerir que la cuaga era una subespecie de la zebra comuna. Ya que la cuaga va ser descrita i classificada científicament abans que la zebra comuna, el nom trinomial per a la cuaga queda com I. quagga quagga baixe este esquema, i les atres subespecies de la zebra comuna se situen baix l'espècie I. quagga.[8]
Històricament, la taxonomia de la cuaga va ser complicada degut a que es creïa que la població més meridional extinta de la zebra de Burchell (Equus quagga burchellii, anteriorment Equus burchellii burchellii) era una subespecie diferent (també a voltes considerada com una espècie pròpia, I. burchellii). L'actual població del nort, la "zebra de Damara", va ser més vesprada nomenada com Equus quagga antiquorum, la qual cosa significa que hui en dia és també referida a I. q. burchellii, ya que després es va establir que són el mateix tàxon. La població extinta va ser considerada per molt temps com molt propenca als cuagas, ya que també mostrava una reducció del rayado en les seues zones posteriors.[7] Com un eixemple d'açò, Shortridge va situar als dos en el subgénero ara obsolet Quagga, en 1934.[9] Molts experts sugerixen que les dos subespecies representen els dos extrems d'una clina.
Atres subespecies de les zebres comunes varen ser reconegudes com a membres de Equus quagga pels primers investigadors, encara que hi ha molta confusió sobre quins de les espècies eren vàlides.[10] Les subespecies de cuaga varen ser descrites sobre la base de diferències en els patrons de rayado, pero estes diferències són resultat de la variació individual dins de les mateixes poblacions. Algunes de les subespecies i inclús espècies, tals com I. q. danielli i Hippotigris isabellinus, varen ser basades solament en ilustracions (iconotipos) de #espècimen inusuals de cuagas.[11][12] Un estudi craneométrico de 1980 va semblar confirmar les seues afinitats en el cavall (Equus ferus caballus), pero els estudis morfològics han senyalat que açò és erròneu. L'estudiar esquelets a partir dels #espècimen disecados pot ser problemàtic, ya que els primers taxidermistas a voltes usaven cràneus d'asnos i cavalls dins dels seus #espècimen quan els originals no estaven disponibles.
Evolució
[editar | editar còdic]La cuaga està mal representada en el registre fòssil, i l'identificació dels seus fòssils és incerta, ya que varen ser recolectats en una época en la que el nom "cuaga" es referia a totes les zebres.[4] S'ha afirmat que els cràneus fosilizados de Equus mauritanicus procedents d'Argèlia mostren afinitats en la cuaga i la zebra comuna, pero poden estar massa danyats com per a permetre definir conclusions a partir d'ells.[8]
La cuaga va ser el primer animal extint del que es va fer un anàlisis d'ADN,[13] i este estudi de 1984 va impulsar el camp de l'estudi del ADN antic. Est va confirmar que la cuaga estava més cercanamente relacionada en les zebres que en els cavalls,[14] i que la cuaga i la zebra de montanya (Equus zebra) compartien un ancestro comú que va viure fa entre 3 i 4 millons d'anys.[13] Un estudi immunológico publicat l'any següent va trobar que la cuaga era més propenca a la zebra comuna.[15] Un estudi de 1987 va sugerir que el ADN mitocondrial de la cuaga va divergir en un lapsus d'aproximadament 2 per cent per millons d'anys, similar al d'atres espècies de mamífers, i va confirmar de nou la propenca relació en la zebra comuna.[16]
Els estudis morfològics posteriors varen aplegar a conclusions diferents. Un anàlisis de 1999 de mides craneanas va trobar que la cuaga era tan diferent de la zebra comuna com lo és esta última sobre la zebra de montanya.[14] Un estudi de 2004 usant pells i cràneus va sugerir en canvi que la cuaga no era una espècie diferent, sino una subespecie de la zebra comuna.[7] A pesar d'estes troballes, molts autors varen continuar tractant a la zebra comuna i a la cuaga com a espècies separades.[4]
Un estudi genètic publicat en 2005 va confirmar l'estatus subespecífico de la cuaga. Est va mostrar també que la cuaga tenia poca diversitat genètica, i que va divergir de les atres subespecies de zebres comunes fa a penes entre 2 990 000 i 120 000 anys, durant el Pleistoceno, i possiblement en el penúltim màxim glacial. El seu distintiu patró de pelaje potser va evolucionar ràpidament per l'aïllament geogràfic o com una adaptació a un ambient més sec. Adicionalment, les subespecies de zebra comuna tendixen a ser menys rayadas quant més al sur vixquen, i d'entre totes la cuaga era la que vivia justament més al sur. Uns atres ungulats africans grans varen divergir en espècies o subespecies separades durant este periodo també, provablement pel mateix canvi climàtic.[14]
El cladograma simplificat mostrat a continuació es basa en l'anàlisis de 2005 (alguns tàxons varen compartir haplotipos i, per lo tant, no varen poder ser diferenciats):[14]
Un estudi genètic de 2018 de poblacions de zebres comunes va confirmar de nou que la cuaga és un membre d'eixa espècie. No obstant, no va trobar evidència de diferenciació subespecífica en base en diferències morfològiques entre les poblacions meridionals de zebres, incloent a la cuaga. Les poblacions modernes de zebres comunes poden haver-se originat en el sur d'Àfrica, i la cuaga sembla haver divergit menys sobre les poblacions veïnes que la població actual que viu més al nort, en el noreste d'Uganda. En canvi, l'estudi va recolzar que hi ha un continu genètic de nort a sur de zebres comunes, sent la població ugandesa la més diferenciada. La zebres de Namíbia semblen ser les més propenques genèticament a la cuaga.[17]
Descripció
[editar | editar còdic]Es creu que la cuaga alcançava fins a 257 centímetros de llongitut i una altura de 125 – 135 centímetros fins als muscles. En base en les mides de pells, s'ha registrat que les egües eren significativament més llargues i lleument més altes que els machos, mentres que els machos de les zebres actuals són els més grans.[18] El seu patró de pelaje era únic entre els équidos: similar a una zebra en la part frontal i més semblat a un cavall en la zona posterior.[14] Tenia ralles blanques i pardas en el cap i coll, parts superiors color marró i una pancha, coa i pates blancs. Les ralles eren més notòries en el cap i coll, i es tornaven gradualment més tènues cap al tors, mesclant-se en el marró rojós de l'esquena i els costats, fins a desaparéixer a lo llarc de l'esquena. Sembla haver tingut un alt grau de polimorfisme, en eixemplars casi desprovistos de ralles i uns atres en patrons semblats als de l'extinta població meridional de la zebra de Burchell, en la que les ralles cobrien casi tot el cos exceptuant les parts posteriors, les pates i la pancha. També tenia una ampla ralla obscura en l'esquena. Tenia una crin alta en ralles pardas i blanques.[5]
L'única cuaga que va ser fotografiada en vida era una egua del zoològic de la Societat Zoológica de Londres. Es coneixen fotografies d'este eixemplar, preses entre 1863 i 1870.[19] Sobre la base de les fotografies i descripcions escrites, molts observadors varen sugerir que les ralles de la cuaga eren clares sobre un fondo obscur, a diferència d'atres zebres. El naturaliste alemà Reinhold Rau, pioner del Proyecte Quagga, va afirmar que açò era una ilusió òptica: el color base és un blanc crema i les ralles són obscures i amples.
En viure en l'extrem sur de la distribució de la zebra comuna, la cuaga tenia un pelaje d'hivern que mudava anualment. Es va descriure el seu cràneu en un perfil recte i una diastema cóncava, i sent relativament ample en un occipucio estret.[7][20] Com ocorre en atres zebres comunes, la cuaga no tenia una papada en la seua gola com ocorre en la zebra de montanya.[8] L'estudi morfològic de 2004 va determinar que les característiques de l'esquelet de la població meridional de la zebra de Burchell i la cuaga se sobreponen, i que són impossibles de distinguir entre sí. Alguns #espècimen també semblen haver segut intermijos entre els dos respecte al seu patró de rayado, i les poblacions modernes de zebres de Burchell encara mostren un rayado llimitat. Per lo tant, es pot concloure que les dos subespecies presentaven una gradació morfològica entre abdós. De fet, encara hi ha #espècimen disecados de cuagas i de la zebra meridional de Burchell tan similars que és impossible identificar-los definitivament, ya que no es varen registrar senyes de la seua procedència.[7]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Max, D. T.. Ca You Reviu an Extinct Animal?.
- ↑ «Oxford Dictionaries». Oxford University Press.
- ↑ Möller, Lucie (2017). Of the same breath: indigenous animal and plau names, Bloemfontein: Sun Press. ISBN 978-1-928424-02-4.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Skinner, J. D. (2005). «Equidae», The Mammals of the Southern African Subregion, 3rd edició, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 537–546. ISBN 978-0-521-84418-5.
- ↑ 5,0 5,1 Plantilla:EB1911
- ↑ (2011) Ungulate Taxonomy, Johns Hopkins University Press, p. 16. ISBN 978-1-4214-0093-8.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 “New investigations on the taxonomy of the zebras genus Equus, subgenus Hippotigris” (2004). Mammalian Biology - Zeitschrift für Säugetierkunde 69 (3): 182. doi:. Bibcode: 2004MamBi..69..182G.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 “Specific identity and taxonomic position of the extinct Quagga” (1991). Rendiconti Lincei 2 (4): 425. doi:.
- ↑ “Studies on the taxonomy and phylogeny of the genus Equus. 1. Subgeneric classification of the recent species” (1981). Mammalia 45 (3): 321–354. doi:.
- ↑ “LXVII.—On Equus quagga of South-western and Eastern Africa” (1932). Journal of Natural History 10 (60): 587–593. doi:.
- ↑ “Über die ausgerotteten Steppenzebras von Südafrika QUAGGA und DAUW, Equus quagga quagga” (de) (2010). Zeitschrift dones Kölner Zoos 2: 97–128.
- ↑ (1841) The Natural History of Horses: The Equidae or Genus Equus of Authors, Edinburgh: W.H. Lizars, p. 388. doi:10.5962/bhl.title.21334.
- ↑ 13,0 13,1 “DNA sequences from the quagga, an extinct member of the horse family” (1984). Nature 312 (5991): 282–284. doi:. PMID 6504142. Bibcode: 1984Natur.312..282H.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 “A rapid loss of stripes: The evolutionary history of the extinct quagga” (2005). Biology Letters 1 (3): 291–295. doi:. PMID 17148190.
- ↑ “Immunological systematics of the extinct quagga (Equidae)” (1985). Experientia 41 (9): 1192–1193. doi:. PMID 4043335.
- ↑ “Mitochondrial DNA of the extinct quagga: Relatedness and extent of postmortem change” (1987). Journal of Molecular Evolution 25 (4): 283–287. doi:. PMID 2822938. Bibcode: 1987JMolE..25..283H.
- ↑ “A southern African origin and cryptic structure in the highly mobile plains zebra” . Nature Ecology & Evolution 2 (3): 491–498. doi:. ISSN 2397-334X. PMID 29358610. Bibcode: 2018NatEE...2..491P.
- ↑ “Sexual dimorphism of body size in taxidermy specimens of Equus quagga quagga Boddaert (Equidae)” . Journal of Natural History 53 (45–46): 2757–2761. doi:. Bibcode: 2019JNatH..53.2757H.
- ↑ Huber, W. (1994). “Dokumentation der fünf bekannten Lebendaufnahmen vom Quagga, Equus quagga quagga Gmelin, 1788 (Mammalia, Perissodactyla, Equidae)” (de). Spixiana 17: 193–199.
- ↑ Kingdon, J. (1988). East African Mammals: An Atles of Evolution in Africa, Volume 3, Part B: Large Mammals, University of Chicago Press, p. 139. ISBN 978-0-226-43722-4.