Anar al contingut

Myrmecophaga caroloameghinoi

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 12:30 8 jul 2026 per ValBOT (Discussió | contribucions) (Bot: Creant artícul sobre el mamífer)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)


Myrmecophaga caroloameghinoi és una espècie extinta del gènero Myrmecophaga (sent el més antic component del mateix)[1] els integrants del qual són denominats comunament orsos formiguers jagants, orsos bandera o yurumíes, tenint un únic representant vivent (Myrmecophaga tridactyla) el que habita en América Central i del Sur.

Taxonomia

[editar | editar còdic]
Descripció i història taxonómica

Esta espècie va ser descrita originalment en l'any 1934 pel paleontòlec argentí Lucas Kraglievich, especialiste en mamífers fòssils, baixe la combinació científica: Nunezia caroloameghinoi, integrant-la aixina en un gènero nou i exclusiu.[2] En l'any 1976, Sue I. Hirschfeld ho va transferir al gènero Myrmecophaga, senyalant que la seua talla era menor a la de l'espècie vivent (M. tridactyla).[3]

Localitat tipo

La localitat tipo a on va ser recolectat el material que va permetre descriure l'espècie és el penya-segat marítim situat en la zona de Mont Bell, en el suroest de la província de Buenos Aires, centre-este de la Argentina.[2]

Holotip

El holotip consta d'un metacarpiano tercer.[2]

Etimologia

El terme genèric Myrmecophaga es compon de les paraules gregues μύρμηξ (Myrmex, genitiu: mýrmēkos μύρμηκος) empleada per a identificar a la ‘formiga’ i φαγεῖν (phagein) que significa ‘menjar’, referint-se d'esta manera a la dieta especialisada d'estos animals. L'epítet específic caroloameghinoi és un epónimo que referix al nom i llinage de la persona a qui li va ser dedicada, el paleontòlec argentí Carlos Ciriaco Ameghino, un destacat paleontòlec de camp, colector de la major part dels centenars d'espècies que després descriuria el seu famós germà, Florentino Ameghino; Carlos era el que realisava agotadoras expedicions d'exploració, relevamiento i colecta de peces fòssils, a llocs hostils de la Patagonia. Totes les mostres que conseguia exhumar eren enviades al seu germà per a que les analisara i descriguera.[2]

Edat atribuïda

En relació en l'edat postulada per a l'estrat portador, varis esquemes bioestratigráficos varen ser postulats per als depòsits de la Formació Monte Bell. En el més consensuat es va propondre l'existència de dos unitats bioestratigráficas, cronològicament successives, caracterisades per la presència de tàxons exclusius. Myrmecophaga caroloameghinoi és exclusiu del nivell base, corresponent a l'edat Montehermosense, denominat “Biozona de T. gaudryi”. Va ser assignat al Mioceno tardà-Plioceno primerenc o inferior i és coincidente espacialmente en el "Hermosense típic" de Vignati (1925),[4] sent l'unitat correlacionada en la part més baixa de la Formació Monte Bell, de Zavala (1993).[5]


Considerant les exigències ecològiques dels Vermilingua actuals es infiere que va habitar baix un clima més càlit que l'actual, subtropical o tropical, en sabanes o vegetació arbòrea semiárida, en abundància de formigues i termites, similar a la que actualment es correspon en el bosc chaqueño occidental.[6]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. McDonald, Gregory H.; Sergio F. Vizcaíno and M. Susana Bargo (2008). Skeletal anatomy and the fossil history of the Vermilingua. In: Sergio F. Vizcaíno und W. J. Loughry (Hrsg.): The Biology of the Xenarthra. University Press of Florida, pp 64–78.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Kraglievich, L. (1934). L'antiguetat pliocena de les #fauna de Mont Bell i Chapadmalal, deduïdes de la seua comparació en les que li varen precedir i varen succeir. Imprenta El Sigle Ilustrat, Montevideo, pp. 1-136.
  3. Hirschfeld, S. I. (1976). A new fossil anteater (Edentata, Mammalia) from Colòmbia, SA and evolution of the Vermilingua. Journal of Paleontology, 419-432.
  4. Vignati, M. A. (1925). La geologia de Mont Bell. Physis 8, 126-127.
  5. Zavala, C., Navarro, I. (1993). Depòsits fluviales en la Formació Monte Bell (Plioceno inferior-mig). Província de Buenos Aires. XXII Congrés Geològic Argentí i II Congrés d'Exploració d'Hidrocarburs, 2, pp. 236-244.
  6. Alberdi, M. T., Leone, G., & Tonni, I. P. (Eds.). (1995). Evolució biològica i climàtica de la regió Pampeana durant els últims cinc millons d'anys: un ensaig de correlació en el mediterràneu occidental (Vol. 12). Consell Superior d'Investigacions Científiques.