Granastrapotherium snorki
Granastrapotherium és un gènero extint de mamífer astrapotérido uruguayterino descrit a partir de restants trobats en les roques del Grup Fonda en el desert de la Tatacoa,[1] en els departaments del Huila i el Tolima, que conformen el lloc fòssil de La Venda, a on han aflorat varis restants de vertebrats del Mioceno. Fins ara solament es reconeix formalment una espècie, Granastrapotherium snorki (el nom genèric afig la paraula espanyola «gran» al nom ya existent Astrapotherium, que significa a la seua volta «béstia llampada», mentres l'específic ve del anglés snorkel, tubo de respiració, en referència a la seua trompa). Restants trobats en Bolívia i Perú[2] semblen pertànyer a Granastrapotherium o una forma molt similar.
Descobriment
editarEls restants de Granastrapotherium varen ser descoberts originalment en el membre Baraya de la Formació Villavieja del grup Fonda, corresponent al jaciment fòssil conegut com La Venda, en el departament de Huila, Colòmbia, situat en la conca alta del riu Magdalena; dits restants varen ser reportats per Robert W. Fields durant les expedicions del Museu de Paleontologia de la Universitat de Califòrnia (UCMP) en Colòmbia en la década de 1950. No obstant, els restants no serien descrits fins a 1984, quan el paleontòlec nortamericà Steven Carl Johnson va realisar la seua tesis doctoral sobre les troballes de astrapoterios del Mioceno colombià.[3] Ell va nomenar al nou tàxon Granastrapotherium snorki, pero el nom no va adquirir validea fins que Johnson junt a Richard Madden va tornar a realisar la seua descripció, esta volta en un capítul de l'obra Vertebrate Paleontoloy in the Neotropics. The Miocene Fauna of La Venda en 1997. En estes descripcions es va seleccionar com holotip un cràneu parcial, UCMP 40358, el qual carix de la part superior.[4]
Varis atres #espècimen varen ser referits a G. snorki, incloent un paladar, varis caninos, premolarés i molar d'individus jovenils i adults, mandíbulas, un ràdio esquerre, el húmer esquerre, la tébea esquerra, un fèmur esquerre, astrágalos, el os gran de la nina esquerra i els metacarpianos tercer i quint.[3] Estos restants procedixen de vàries localitats de les formacions Villavieja i La Victòria en els departaments de Huila i Tolima,[4] que daten de mitan del Mioceno, que correspon a l'interval de temps de 13.7 a 12.8 millons d'anys (és dir, l'edat faunística Laventense).[5] Un segon molar superior trencat trobat en el riu Mapuya, en la Formació Ipururo, en la Amazonía peruana (departament de Ucayali), ha segut assignat a este gènero, referit tentativamente com Granastrapotherium #cf. snorki, i tenen una edat similar.[4] Un espècimen d'un cràneu parcial del Mioceno mig de Quebrada Fonda en el departament de Santa Creu, Bolívia, ha segut referit per alguns autors a Granastrapotherium, si be podria representar un atre tipo de astrapotérido uruguayterino, com Xenastrapotherium.[6]
Descripció
editarGranastrapotherium té vàries traces distintives sobre atres astrapoterios. Mentres que la majoria de les espècies conegudes d'este grup carixen d'incisius superiors i tenen entre 6 i 4 incisius inferiors en total, en Granastrapotherium estes dents estan completament absents. Adicionalment, està desprovisto de casi tots els premolars, llevat pel quarto en el maxilar i la mandíbula, el qual està reduït en tamany i solament té una cresta. Els molar segon i tercer són més llarcs en comparació al primer, i la fòrmula dental és Plantilla:Fòrmula dental.[4]
Sense dubte, la traça més notable són les seues caninos de creiximent continu, situats en una posició més horisontal que en atres astrapoterios (exceptuant a Comahuetherium),[7] rodejats de grossos estuches gose-vos similars als que presenten els elefants i presentant diferències entre els individus adults, ya que alguns presenten claus curts i curvats, mentres uns atres són prou allargats i més rectes, particularment els superiors, aplegant a medir estos últims casi un metro de llongitut; s'interpreta que estes diferències són evidència de dimorfisme sexual, corresponent els majors claus als eixemplars machos. Els claus superiors presenten una apariència ovalada en secció travessera en la seua base, en un diàmetro de 8-9 cm en els majors, mentres que en la seua punta el seu aspecte és triangular, i l'esmalt ho recobrix casi completament en els eixemplars sense desgast, llevat en una banda llongitudinal en la seua superfície dorsal. Esta capa d'esmalt és prima i sense les regates presents en atres parents seus. Els claus inferiors es troben junts en la sínfisis mandibular (que s'estenia fins al #premolar), i presenten un característic desgast en l'esquena, produït pel contacte continu en els claus superiors. Hi havia un extens diastema separant els claus de les dents posteriors. La mandíbula per lo demés recorda a la d'atres astrapoterios alvançats, en ser prima. El cràneu es distinguix per la breu regió facial, en la òrbita ocular baixa i situada sobre el segon molar superior, rodejada per un vorell òsseu, i per tindre els arcs zigomáticos llarcs i casi horisontals, sent més amples que en Astrapotherium. La regió del paladar és ampla i relativament plana, en contrast en la de Astrapotherium, que és alta i cóncava. El cràneu holotip, UCMP 40358, que sembla correspondre a una femella adulta, medix 56.5 centímetros de llarc sense els claus i s'estima el seu màxim esgambi en 43 cm.[4]
Els restants postcraneanos referits a Granastrapotherium són molt similars als de Astrapotherium, pero de major tamany. L'húmer és més ample i el seu cap s'orienta més cap a dalt, el radi té un extrem distal més robust i ample, el fèmur medix fins a 75.5 cm de llongitut en un coll curt i ample, i el cap s'orienta perpendicularmente sobre l'eix de l'os. La tíbia posseïx majors tuberosidades per als tendons del múscul cuádriceps femoral, mentres que els astrágalos posseïxen una superfície cóncava de cara al calcàneu.[4] Estes traces en conjunt indiquen que Granastrapotherium era un mamífer graviportal, que es referix a que els vertebrats terrestres que superen els 900 kg adopten una constitució adaptada per a sostindre el seu gran pes i no per a l'agilitat, per #lo que desenrollen extremitats paregudes a columnes, relativament rectes i robustes que garantisen una gran compressió i minimisen la tensió en els ossos, en les seues seccions inferiors més curtes que les superiors, en una proporció de 3:2.[3] El pes d'este animal s'estima en fins a 3100 quilograms per als eixemplars més grans,[8] encara que segons sembla les femelles alcançarien menors talles, sent un atre element de dimorfisme. Este pes ho situa entre els majors astrapoterios coneguts, solament superat per Astrapotherium giganteum (3500 kg) i algunes espècies de Parastrapotherium,[9] particularment P. herculeum (4100 kg).[7]
Paleobiología
editarEls astrapoterios varen ser herbívors mijans a grans que varen habitar zones de boscs en Suramérica. La curta regió facial, els narius alts i grans, i el vorell òsseu de l'òrbita ocular són traces que els gèneros més alvançats com Astrapotherium, Parastrapotherium i Astrapothericulus posseïxen en comú en els tapirés moderns, #lo que sugerix que estos animals varen deure posseir una curta #probòscide o trompa prensil, que usaven per a la seua alimentació ramoneadora. El patró de desgast dels claus indica ademés que eren amprats en conjunt en la trompa per a tallar o espentar objectes externs. Per la seua banda, en Granastrapotherium estes traces no solament estan presents sino que, ademés, la presència de claus molt majors i horisontals en patrons de fort desgast en la punta i la superfície dorsal, junt en l'obertura nassal i el paladar més amples, indiquen que la seua trompa va deure ser relativament llarga, i usada de manera similar a la dels actuals elefants i certs proboscídeos extints com els gonfotéridos, és dir, no solament recolectant fulls, sino trencant branques, llevant corfes dels troncs i trencant o derribant arbres menuts. Estos hàbits destructius varen deure ajudar a mantindre zones rebujades prop dels boscs tropicals de l'época.[4][10] Els grans claus també varen poder tindre part en les interaccions entre membres de la mateixa espècie.[3]
L'evidència sugerix que l'ambient de la Venda era càlit i humit, en una forta pluviosidad i sense periodos de sequia superiors als 3-4 mesos, constituït per grans conques fluvials, habitat per una gran varietat de fauna, incloent a atres astrapoterios com Xenastrapotherium kraglievichi i Hilarcotherium castandeaii, atres mamífers com els notoungulados Pericotoxodon, Huilatherium i Miocochilius, litopternos com Megadolodus, Villarroelia i Theosodon, primats com Stirtonia, Patasola i Cebupithecia, depredadors esparasodontes com Anachlysictis i Dukecynus, i diversos crocodilomorfos com Langstonia, Purussaurus i Mourasuchus.[10] Esta diversitat faunística es va sostindre fins que el sistema hídric Pebas que travessava el nort de Suramérica fins a aplegar al mar Carib en el Mioceno va ser interromput per l'ascens dels Vages, transformant-se en les conques del Magdalena, el Orinoco i l'Amazones, lo que va dur a l'extinció a una bona part de la megafauna suramericana, incloent als astrapoterios.[11]
Filogenia
editarCladograma basat en el anàlisis filogenético publicat per Vallejo-Parella et al., 2015, mostrant la posició de Granastrapotherium:[8]
Referències
editar- ↑ Maurici Pardo Jaramillo. Reporte d'un nou eixemplar de Granastrapotherium snorki en la Vall Superior del Magdalena, Desert de la Tatacoa, Huila. Colòmbia
- Archivat el 2 de febrer de 2014 archivat en Wayback Machine.. Rev. Acad. Colomb. Cienc. 34 (131): 253-256, 2010. ISSN 0370-3908.
- ↑ Antoine, R., Sales-Gismondi, P., Baby, M., Benammi, S., Brusset, D., de Franceschi, N., Espurt, C., Goillot, F., Pujos, J., Tejada and M. Urbina. The Middle Miocene (Laventan) Fitzcarrald fauna, Amazonian Peru. 2007. Proceedings of the European Meeting on the Palaeontology and Stratigraphy of Latin America, Quaderns del Museu Geominero, nº 8. Institut Geològic i Miner d'Espanya, Madrit, 2007.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Johnson, S. C. (1984). Astrapotheres from the Miocene of Colòmbia, South America. University of Califòrnia, Berkeley.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Johnson, Steven C. & Madden, Richard H. 1997. Uruguaytheriinae Astrapotheres of Tropical South America. Chapter 22 in Vertebrate Paleontology in the Neotropics. The Miocene Fauna of La Venda, Colòmbia. Edited by Richard F. Kay, Richard H. Madden, Richard L. Cifelli, and John J. Flynn. Smithsonian Institution Press. Washington and London.
- ↑ Goillot, C., Antoine, P. O., Tejada, J., Pujos, F., & Gismondi, R. S. (2011). Middle Miocene Uruguaytheriinae (Mammalia, Astrapotheria) from Peruvian Amazònia and a review of the astrapotheriid fossil record in northern South America. Geodiversitas, 33(2), 331-345.
- ↑ Croft, D. A. (2007). The middle Miocene (Laventan) Quebrada Fonda fauna, southern Bolívia and a description of its notoungulates. Palaeontology, 50(1), 277-303.
- ↑ 7,0 7,1 Kramarz, A., & Bond, M. (2011). A new early Miocene astrapotheriid (Mammalia, Astrapotheria) from Northern Patagonia, Argentina. Neues Jahrbuch für Geologie und Paläontologie-Abhandlungen, 260(3), 277-287.
- ↑ 8,0 8,1 M. C. Vallejo-Parella, J. D. Carrillo, J. W. Moreno-Bernal, M. Pardo-Jaramillo, D. F. Rodríguez-González and J. Muñoz-Durán(2015).Journal of Vertebrate Paleontology.Online editiondoi:10.1080/02724634.2014.903960.
- ↑ (2008).Ameghiniana.45(3)Consultat el març de 2013.
- ↑ 10,0 10,1 Kay, R., and Madden, R. (1997). Paleogeography and paleoecology. pp. 520-550 in: Kay R., Madden R., Cifelli R., and Flynn, J. (Eds.). Vertebrate Paleontology in the Neotropics. The Miocene Fauna of La Venda, Colòmbia. Smithsonian Institution Press,Washington and London.
- ↑ Prevosti, Francisco J., Analía Forasiepi, and Natalia Zimicz (2013). "The evolution of the Cenozoic terrestrial mammalian predator guild in South America: competition or replacement?." Journal of Mammalian Evolution 20.1 : 3-21.