Henricosbornia
Henricosbornia és un dels gèneros extints més antics de mamífers placentarios del orde Notoungulata, que va viure durant el Paleoceno-Eoceno en Sudamérica. Gran part dels materials tipo de les espècies d'este gènero varen ser recolectats per Carlos Ameghino i estudiats pel seu germà Florentino Ameghino, i es troben actualment en el Museu Argentí de Ciències Naturals, en Buenos Aires, Argentina.[1]
Etimologia
editarEl seu nom és en honor al paleontòlec nortamericà Henry Fairfield Osborn.
Descripció
editarPlantilla:Vejau també Este animal és conegut principalment per les seues dents. Les dents de Henricosbornia eren alguna cosa primitius; no hi havia #diastema presents, i els molar i premolars eren de corones baixes (braquiodontes) i bunolofodontes. Els molar superiors tenien un crochet generalment dèbil i en molts casos estava absent. Només el primer i el segon molar presentaven hipocono de manera constant. No hi havia cíngulo labial, #present en alguns atres notoungulados. El tercer molar posseïa un metástilo molt marcat. En els molar inferiors, la cresta del trigónido era oblicua, i el metaconido era més alt que el protocónido. Medialmente al protocónido presenten un menut cim, provablement un paracónido reduït. El hipoconúlido es trobava ben diferenciat en el primer i segon molar. El entocónido era un cim ben separat del hipoconúlido. L'espècie Henricosbornia lophodonta mostra una enorme variabilitat intraespecífica en la morfologia del metálofo.[1]
Classificació
editarEl gènero Henricosbornia va ser descrit per primera volta per Florentino Ameghino en 1901,[2] sobre la base de restants fòssils trobats en sols del Eoceno inferior de patagonia, Argentina, en la província del Chubut. En el transcurs d'uns anys, l'erudit va descriure numerosos restants de dents de la mateixa àrea i els va considerar com a pertanyents a diferents espècies de notoungulados, que va cridar Henricosbornia lophodonta (la espècie tipo), Hemistylops paucicuspidatus, Hemistylops trigonostyloides, Pantostylops completus, Microstylops monoconus, Prohyracotherium patagonicum, Microstylops clarus, Selenoconus spiculatus, Prohyracotherium matutinum. Més vesprada, totes estes espècies varen ser classificades com una sola espècie per George Gaylord Simpson, Henricosbornia lophodonta, en una diversitat excepcional en l'estructura dels molar.[1] Al gènero Henricosbornia es varen atribuir atres espècies encara considerades vàlides: Henricosbornia ampla (la més recent, trobada en sols que podrien remontar-se al Eoceno mig), H. minuta, H. waitehor. Una de les espècies descrites per Ameghino en 1901, Pantostylops typus, podria representar en tots els aspectes una espècie distinta de Henricosbornia. Els fòssils atribuïts a Henricosbornia provenen de localitats del Paleoceno-Eoceno d'Argentina. Donades les seues característiques dentals primitives, Henricosbornia és considerada una dels notoungulados més antics coneguts. És el gènero tipo de Henricosborniidae, una família que inclou els notoungulados més basals, junt en la família Notostylopidae en el grup (provablement parafilético) de Notioprogonia.