Manuel Belgrano

Manuel Belgrano es el creador de la bandera nacional argentina i u dels mes importants caps de l'eixercit revolucionari, com aixina tambe creador de les primeres institucions educatives i culturals del païs.

Els primers anys

Manuel José Joaquín del Corazón de Jesús Belgrano, aixina era el seu nom complet, naixque en Buenos Aires el 3 de juny de 1770, fill de Domingo Belgrano i Pérez (o Peri) i de María Josefa González Casero. El jove Belgrano estudià en el Real Colege de San Carlos i despres en l'Universitats de Salamanca i Valladolid. En 1793 Belgrano va rebre el titul d'advocat i en 1794, ya en Buenos Aires, va assumir a l'etat de 23 anys com primer secretari del Consolat, creant escoles de Dibuix, de Matematiques i Nautica.

En l'any 1806 es produixen les primeres invasions angleses. L'acontenyemnt despertà el patriotisme del jove advocat, qui trobà en la faena de promoure l'independencia. Sense haver vestit mai un uniforme, ni haver rebut instruccio, es fiu militar. Els succes europeus alentaren la revolucio i Belgrano complix un paper protagonic en la Revolucio de Maig i es nomenat vocal. Mes tart, recordara els succes de maig de 1810 en estes paraules: "Se venceren al fi totes les dificultats, que mes presentaven l'estat dels meus païsans que una atra cosa, i encara que no va seguir la cosa pel rumbo que m'havia propost, va apareixer una junta, de la que yo era vocal, sense saber com ni per on, en que no tingui poc sentiment."

Carrera militar

Instalada la Primera Junta de Govern, se'l convocà per a dirigir una campanya militar al Paraguay, a fi de propagar l'ideal de la revolucio, a pesar de la seua escasa experiencia militar. Es derrotat en les batalles de Tacuari i Paraguari.

Despres, en un intent de contindre les excursions de les naus espanyoles que assolaven els pobles de les costes del riu Paranà, s'instalaren dos bateries d'artilleria en les rodalies de Rosario, en el seu transcurs creà la bandera el 27 de febrer de 1812. Es designat Comandant i Cap de l'Eixercit del Nort. En motiu del segon aniversari de la Revolucio de Maig, Belgrano fa beneir la bandera en Jujuy pel canonge Juan Ignacio Gorriti. A finals de juny començà el alvanç cap al sur. En esta situacio, Belgrano va rebre del Triumvirat l'orde de replegar-se, sense presentar batalla, cap a Cordova. Eixa retirada es coneguda com l'Exodo Jujeny: ordenà als pobladors de Jujuy a seguir-ho, destruint tot quan puguera ser util a l'enemic.

En setembre de 1812 decidix desobedir les ordens i presentà batalla en la ciutat de Tucuman, i despres en Salta (febrer de 1813), eixint victorios d'elles, pero fon derrotat quan intentà proseguir el seu alvanç en l'Alt Peru (hui Bolivia) a finals de 1813.

La diplomacia

Destituït de l'autoritat militar, va seguir prestant servicis a la causa argentina diplomatic, puix en 1814-15 fon enviat ad Europa per a negociar el reconeiximent de l'Independencia (sense resultat). Torna al païs en juliol de 1816 i viaja a Tucumán per a participar dels success independentistes, on te un alt protagonisme. Tres dias ans de la declaracio de l'Independencia (9 de juliol de 1816), declama avant els congresistes i insta a declarar quant ans l'Independencia.

Els ultims anys

En agost de 1816 novament es designat cap de l'Eixercit del Nort; pero no va poder organisar una quarta expedicio a l'Alt Peru, solament alcançà a enviar al coronel La Madrid en una expedicio, en març de 1817, fins les rodalies de Tarija. Pero La Madrid, despres d'una victoria, i en apenes 400 homens, atacàó Chuquisaca per sorpresa. Fon derrotat i va tindre que fugir per la serra i la selva, tornant a Tucumán pel cami d'Orán.

A mijans de 1819, el govern l'ordenà que l'Eixercit del Nort i el dels Andes abandonaren la lluita contra els realistes per ad atacar les rebelies provincials, llavors ordenà a les seues tropes iniciar la marcha cap al sur, pero demanà llicença per malaltia i delegà l'autoritat en el seu segon, Francisco Fernández de la Cruz.

Parte cap a Buenos Aires i arriba en el mes de març. Aflijit per una grau malaltia (hidropesía) durant mes de quatre anys, i encara en la seua plenitut, va fallir el 20 de juny de 1820, empobrit i llunt de sa familia.