Arquitectura romànica

L'arquitectura romànica és l'estil de construcció desenrollat a l'Europa cristiana propi de l'art romànic. Majoritàriament s'accepta que es desenrollà durant els segles XI i XII, a pesar de que es troben eixemples del segle X i que l'us de l'estil subsistix durant el XIII i que alguns autors han datat el seu inici en el segle VIII incloent-hi les construccions prerromàniques. Artísticament, és normal dividir el periodo medieval en prerromànic fins al segle X, durant l'alta edat mija, romànic durant la primera mitat de la baixa edat mija i gòtic el posterior. A partir d'inicis del II milenari l'estil es difon, ràpidament i monogènia, pel continent, principalment com a conseqüència de l'acusat fervor religiós que va invadir la societat europea occidental, i és considerada el primer estil unitari europeu després de l'arquitectura romana antiga, darrere la qual s'havien desenrollat diversos estils, propis de determinats llocs i periodos. Des del periodo gòtic fins a finals del segle XVIII, l'estil romànic no va ser apreciat i no va rebre cap atenció especial, fins que, a inicis del XIX, el Romanticisme suscita l'interés arreu del continent pels orígens nacionals i s'originen moviments artístics historicistes, entre els quals l'arquitectura neorromànica.

Les edificacions d'estil romànic són heredes de l'arquitectura romana i les seues derivades paleocristiana, preromàniques, bizantina, armènia, carolíngia i otoniana, en l'afegitó d'algunes peculiaritats locals. A sur del continent —nort d'Itàlia, franja mediterrànea francesa i Catalunya— els artistes continuen les tradicions mediterrànees heretant les produccions paleocristianes; al nort —França i Alemanya fonamentalment— els antecedents més immediats i decisius són els renaiximents carolingi i l'otonià. L'arquitectura romànica és substituïda, des del segon quart del segle XII a França i més avant a la resta d'Europa, per l'arquitectura gòtica. És en les esglésies, el tipo de construcció més practicat en l'época i del qual en permaneixen més testimonis en el present, on es troben quasi totes les seues característiques i pot seguir-se la seua evolució. A Catalunya poden distinguir-se dos etapes en el seu desenroll, el Primer romànic, que inclou el Romànic llombart, més auster, i un segon romànic, el Romànic ple, més decorat. Abunden les edificacions de transició al gòtic i les que barregen abdós estils. L'Arquitectura cistercenca, desenrollada a partir de mijos del segle XII tot i considerar-se un estil propi, reflectix patrons romànics de transició al gòtic. Sovint, especialment a les nostres comarques, edificacions continuaran usant l'estil romànic durant el segle XIII.

El seu tret més característic, encara que no imprescindible, és l'us de la coberta de pedra, ta utilisada en arquitectures prehistòriques, i la principal innovació és la vertebració de l'església en trams, per mig de l'articulació de columnes o pilars, ajudada per la invenció del pilar cruciforme. Atres trets són: l'arc de punt redó, la volta de canó, la solidea de la seua fàbrica, en murs molt gruixuts; plantes i volums simples i ben definits, normalment regulars i simètrics; pilars i/o columnes sovint, especialment estes últimes, coronats en capitells més o menys decorats que soporten arcuacions, sostres de fusta o voltes, i alguns elements com portades, capçaleres... També utilisa, pero, les voltes d'aresta, els arcs apuntats i les voltes de creueria, que seran, els dos darrers, elements principals del gòtic. No és estranya la reutilisació d'elements constructius primitius, producte de l'espoli d'edificacions anteriors, en especial d'época romana. A pesar de que hui veem esglésies romàniques nues, a pedra vista, originalment solien tenir les parets arrebosades i, sovint, plenes de pintures en colors cridaners.