Ducat de Cantàbria
El ducat de Cantàbria o província de Cantàbria va ser una regió administrativa o militar del regne visigot de Toledo, sorgida com a conseqüència de l'anexió de les terres del nort de Burgos fins a la costa cantàbrica pel rei Leovigild, completada cap a 581. Les evidències documentals disponibles, com l'acta conciliar del XIII concilie de Toledo, o els apunts del Anònim de Ràvena, a pesar de ser uns indicis clars de l'existència d'este ducat, no són proves irrebatibles, i front als historiadors que mantenen la llegitimitat d'esta divisió, uns atres sostenen que la dignitat de dux conferida a Pedro de Cantàbria era més honorífica que material. Els seus llímits hipotètics seguixen sense estar del tot clars hui en dia. Para Martínez Dèu, els seus llímits aproximats[lower-alpha 1] estaven fixats en el nort per la costa cantàbrica, des de la Aquitània pirenaica a la baïa de Santander; des d'ací, i en direcció sur-surest remontaven la vall del Pas fins a la confluència en el Luena, i seguien fins al port de l'Escut, i des d'ací a Aguilar de Campoo; continuaven pel caixer de l'alt Pisuerga fins a les proximitats de Penya Amaya, on es va establir la capital; continuaven en direcció este-surest fins a Burgos per a seguir les estribacions de la serra de la Demanda fins a Àgreda i dirigir-se al nort-norest, passant per Sangüesa fins als Pirineus.
Referències
- ↑ Segons aproximació de Martínez Díez, tinga's en conte que no existix evidència documental que fixe inequívocament estes frontera