El ducat de Cantàbria o província de Cantàbria va ser una regió administrativa o militar del regne visigot de Toledo, sorgida com a conseqüència de l'anexió de les terres del nort de Burgos fins a la costa cantàbrica pel rei Leovigild, completada cap a 581. Les evidències documentals disponibles, com l'acta conciliar del XIII concilie de Toledo, o els apunts del Anònim de Ràvena, a pesar de ser uns indicis clars de l'existència d'este ducat, no són proves irrebatibles, i front als historiadors que mantenen la llegitimitat d'esta divisió, uns atres sostenen que la dignitat de dux conferida a Pedro de Cantàbria era més honorífica que material. Els seus llímits hipotètics seguixen sense estar del tot clars hui en dia. Para Martínez Dèu, els seus llímits aproximats[lower-alpha 1] estaven fixats en el nort per la costa cantàbrica, des de la Aquitània pirenaica a la baïa de Santander; des d'ací, i en direcció sur-surest remontaven la vall del Pas fins a la confluència en el Luena, i seguien fins al port de l'Escut, i des d'ací a Aguilar de Campoo; continuaven pel caixer de l'alt Pisuerga fins a les proximitats de Penya Amaya, on es va establir la capital; continuaven en direcció este-surest fins a Burgos per a seguir les estribacions de la serra de la Demanda fins a Àgreda i dirigir-se al nort-norest, passant per Sangüesa fins als Pirineus.

Llímits hipotètics del ducat de Cantàbria, segons Martínez Díez.

Referències

  1. Segons aproximació de Martínez Díez, tinga's en conte que no existix evidència documental que fixe inequívocament estes frontera

Vínculs externs