Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 15:49 24 feb 2014 per Valencian (Discussió | contribucions) (Pàgina nova, en el contingut: «{{Reis de la Corona d'Aragó|Habsburg=Carles_III_de_Castella}} L{{'}}emperador '''Carles VI''', en l'àmbit catalanoaragonès conegut sobretot com a '''arxiduc...».)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca

Plantilla:Reis de la Corona d'Aragó L'emperador Carles VI, en l'àmbit catalanoaragonès conegut sobretot com a arxiduc Carles d'Àustria, (Viena, Sacre Imperi Romanogermànic 1685 - íd. 1740). Quan era només arxiduc d'Àustria va ser pretendent al tron de la Monarquia Hispànica durant la Guerra de Successió Espanyola, aconseguint el suport del Principat de Catalunya (1706-1714), dels regnes d'Aragó i de València(1706-1707 / 1714), del Regne de Mallorques (1706-1715) i del Regne de Sardenya (1706-1720), territoris en els quals va governar amb el nom de Carles III. Així com també del Regne de Sicília (1706-1714 / 1720-1738) i del Regne de Nàpols (1706-1738), on va ser Carles IV. Mentre la guerra tenia lloc va recaure en ell la corona imperial, esdevenint l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic (1711-1740).

Orígens familiars

Nasqué l'1 d'octubre de 1685 a la cort imperial de Viena i fou el segon fill de l'emperador Leopold I, emperador romanogermànic i la seva tercera esposa Elionor del Palatinat-Neuburg. Era nét per línia paterna del també emperador Ferran III, emperador romanogermànic i de la infanta Maria Anna d'Espanya, i per línia materna de l'elector Felip Guillem I, elector palatí i de la landgravina Elisabet Amàlia de Hessen-Darmstadt

Núpcies i descendents

L'arxiduc anuncià el 18 d'agost de 1708[1] i el trasllat a Barcelona de la seva futura esposa, el seu futur matrimoni amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, filla del duc Lluís Rodolf de Brunsvic-Wolfenbüttel i de la princesa Cristina Lluïsa d'Oettingen-Oettingen Se celebraren les esposalles el 23 d'abril de 1708 a Klosterneuburg[1] l'1 d'agost de 1708 a l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona.[2] D'aquesta unió nasqueren:

Guerra de Successió Espanyola

Plantilla:Article principal 150px|thumb|esquerra|Carles quan era jove. thumb|150px|esquerra|Els pretendents En morir el rei Carles II de Castella sense successió el 1700, l'arxiduc Carles era suposadament el candidat a la corona hispana en virtut d'un antic pacte del rei Carles II, l'últim Habsburg, que estipulava la seva successió en un altre membre de la Dinastia Habsburg, i tenia el suport del Regne de Portugal, Regne d'Anglaterra, Regne d'Escòcia, Regne d'Irlanda i la major part del Sacre Imperi Romanogermànic,[3] però Carles II va testar a favor de Felip d'Anjou, nét del rei Lluís XIV de França i besnét de Felip IV de Castella, com a successor, per la qual cosa s'inicià un conflicte entre els dos pretendents, conegut amb el nom de Guerra de Successió Espanyola.[4]

El 1705, l'arxiduc Carles embarcà amb un exèrcit aliat a Lisboa en direcció al Mediterrani. S'atura a Altea, i el 17 d'agost els aliats proclamaren rei l'arxiduc Carles a la ciutat de Dénia, amb el suport de la població civil[5] i la revolta valenciana dels maulets s'estengué liderada per Joan Baptista Basset. Mentre escamots armats barraren el pas als borbònics a la plana de Vic. La flota de l'Arxiduc arribà a Barcelona el 22 d'agost de 1705. Barcelona, envoltada de les tropes aliades va rendir-se el 9 d'octubre quan el Virrei de Catalunya Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar signà la capitulació.[6] El 22 d'octubre entra a Barcelona l'Arxiduc Carles, que el 7 de novembre de 1705 jura les constitucions catalanes, i fou proclamat rei i adoptà el nom de Carles III d'Habsburg,[7] instal·lant-se al Palau Reial Nou.[8] Amb la necessitat d'expulsar la Casa de Borbó de la península ibèrica, es va procedir a la lleva de l'Exèrcit Regular Austriacista.[9]

El 1706, l'arxiduc Carles fou proclamat rei a Saragossa. La reacció bèl·lica de Felip d'Anjou l'any següent dugué el principal exèrcit proHabsburg a la península, el duc d'Anjou va guanyar la iniciativa i James Fitz-James Stuart es va dirigir cap a l'Ebre[10] mentre François Bidal d'Asfeld va rebre l'encàrrec de capturar les viles del sud del Regne de València[11] i tingué com a conseqüència la conquesta dels regnes de València i d'Aragó, després de la batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707.

Per enfortir la seva reclamació al tron, després de la derrota a Almansa i la publicació per part de Felip II de Castella del Decret de Nova Planta i el naixement imminent de l'infant Lluís,[12] l'arxiduc anuncià el 18 d'agost de 1707 i el trasllat a Barcelona de la seva futura esposa Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, la bella filla de Lluís Rodolf de Brunsvic-Wolfenbüttel[13] i també el trasllat de la cort, que recorregué els estats italians, reforçant la seva adhesió a la causa austriacista,[14] arribant poc després de la victòria aliada a la batalla d'Oudenarde.

A la península, la guerra es desenvolupava entre atacs i contraatacs dels dos bàndols. Carles III ocupà Madrid,[15] però Felip V la recuperà. Mentrestant, Anglaterra, que no perdia de vista les seves ambicions d'instal·lar-se fermament a la Mediterrània [16] ocupà Menorca en nom de Carles III el 29 de setembre de 1708.

Estant la guerra en curs i en un punt crític, quan Carles perdía a la península i els seus alliats guanyaven a l'exterior, el seu germà, l'emperador Josep I, va morir sobtadament, per la qual cosa es va dirigir a Viena per assumir la successió al tron imperial,[17] fet que va provocar un canvi de suports de les potències europees.

Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic

150px|thumb|left|Retrat de Carles VI [[Fitxer:Carles III Habsburg Lluc A I Alomar.jpg|150px|thumb|right|Únic escut conservat als antics territoris de la Corona d'Aragó de l'arxiduc com a sobirà de la Monarquia Hispànica (Museu del santuari de Lluc, Mallorca)]] El 1711 va ser coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, i la Guerra de Successió Espanyola va finalitzar amb la signatura el 1713 del Tractat d'Utrecht[18] i el 1714 del Tractat de Rastatt i el Tractat de Baden,[19] en aplicació dels quals Felip V fou reconegut com a rei d'Espanya, però amb la condició de renunciar als seus drets al tron francès, evitant així la unió de les dues corones; L'Imperi va annexionar-se gran part dels antics dominis espanyols a Itàlia i als Països Baixos.[20]

El 1713, davant la falta de fills mascles, va promulgar la Pragmàtica Sanció del 1713, que establia la indivisibilitat del regne[21] així com permetia l'ascens de les dones al tron imperial.[22] Per poc temps semblà que la Pragmàtica Sanció fou gratuïta, quan Elisabet Cristina donà a llum a un nen, Leopold, en 1716, que va morir poc després. Un any més tard va néixer María Teresa. A la cerimònia del seu baptisme, els contemporanis van escriure que Carles, malgrat els seus millors esforços, semblava molest pel sexe de la nena.[23] L'any següent va veure l'arribada d'una altra noia, Maria Anna.

Carles va haver de fer front als atacs dels turcs entre 1716-1718 i conquerí part de terres turques a Valàquia i Sèrbia,[24] arribant fins al Danubi,[3] però aquests guanys els perdé en la guerra de 1737-1739.[25]

Fins al 1725 no renuncià a la corona hispana, al Tractat de Viena,[26] per a ell i per als seus descendents, encara que mantenint fins a la seua mort els títols que havia pres en començar el conflicte succesori.[27]

Carles estava molt descontent per la pèrdua d'Espanya, i com a resultat, va imitar el seriós cerimonial de la cort dels Habsburg espanyols (Spanische Hofreitschule), adoptant la vestimenta d'un monarca espanyol, que, segons l'historiador britànic Edward Crankshaw, consistia en "un gipó negre i mitjanes, sabates negres i mitjanes vermelles".[20] Durant el seu regnat es va construir la Biblioteca Nacional i les obres més importants del Barroc a Viena. També va tenir aficions musicals: va fer composicions i a vegades dirigia l'orquestra de la cort.

Carles VI d'Àustria morí el 20 d'octubre de 1740 a Viena però el seu intent per aconseguir que la seva filla fou hereva foren contestats per França, Prússia, Baviera i Saxònia, que van iniciar la Guerra de Successió Austríaca amb la invasió de Silèsia per Frederic el Gran.[28]

Es manté la teoría que va morir a causa d'una intoxicació alimentària per bolets, probablement per Amanita phalloides.[29]

Títols, càrrecs i successors

L'arxiduc Carles era anomenat primer com a rei Carles III de Castella, Lleó, Aragó i les dues Sicílies, entre altres,[30][31] i a partir del 1711 com a Carles VI electus Romanorum Imperator semper Augustus.[32][33]


Plantilla:S-start Plantilla:Gov llin |- Plantilla:Gov reg car Plantilla:Gov pre Plantilla:Gov tit Plantilla:Gov pos |- Plantilla:Gov reg |- Plantilla:Gov pre Plantilla:Gov tit Plantilla:Gov pos |- Plantilla:Gov tit |- Plantilla:Gov tit |- Plantilla:Gov tit |- Plantilla:Gov tit |- Plantilla:Gov tit Plantilla:Gov pos |- Plantilla:Gov tit Plantilla:Gov pos |- Plantilla:Gov tit Plantilla:Gov pos |- Plantilla:Gov pre Plantilla:Gov tit |- Plantilla:Gov pre Plantilla:Gov tit |- Plantilla:Gov tit |- Plantilla:Gov tit |- Plantilla:Gov pre Plantilla:Gov tit Plantilla:Gov pos Plantilla:End

Plantilla:SacreImperi

Vegeu també

Commons

Referències

  1. 1,0 1,1 León Sanz, 2007, p. 93.
  2. León Sanz, 2007, p. 109.
  3. 3,0 3,1 Encyclopædia Britannica. «Charles VI (Holy Roman emperor)». britannica.com. Consultat el 22/10/2009.
  4. Plantilla:Ref-publicació
  5. Regidoría de Cultura de Dénia, L'Arxiduc Carles i Dénia: col·lecció documental: edició conmemorativa de la Guerra de Successió a Dénia (1705-1708): Joan Baptista Basset proclama a Dénia l'arxiduc Carles rei de València : III Centenari (1705-2005).
  6. Juan Vidal, 2001, p. 63.
  7. Soldevila i Zubiburu, 1963, p. 1110 (vol.1).
  8. (1964) [1], Santiago Albertí, pp. 55.
  9. (2011) [2], La Butxaca, pp. 692. ISBN 8499302238.
  10. (espanyol) Enrique Giménez López, Los corregidores de Alicante. Perfil sociológico y político de una élite militar
  11. (anglés) William Young, International Politics and Warfare in the Age of Louis XIV and Peter the Great, p.405
  12. León Sanz, 2007, p. 94.
  13. Crankshaw, 1969, p. 10-11.
  14. León Sanz, 2007, p. 97.
  15. (espanyol) Carlos E. Corona Barratech i José A. Armillas Vicente, La España de las reformas: hasta el final del reinado de Carlos IV, v.2, p.254
  16. Error en el títul o la url.«».
  17. (2006) , Orion books, pp. 331. ISBN 978-0-7538-2293-7.
  18. Plantilla:Ref-publicació
  19. (2000) [3], Cambridge University Press, pp. 119. ISBN 0521785057.
  20. 20,0 20,1 Crankshaw, 1969, p. 9.
  21. Crankshaw, 1969, p. 12.
  22. (1982) , Princeton University Press, pp. 128. ISBN 691-00796-9.
  23. (1932) , Crowell publishers, pp. 6.
  24. (2006) [4], Infobase Publishing, pp. 49. ISBN 1438129165.
  25. (2006) [5], Infobase Publishing, pp. 469-470. ISBN 1438129165.
  26. (1867) [6], E. Hunt and Son, pp. 64.
  27. Error en el títul o la url.«».
  28. (2007) , Backinprint.com, pp. 164. ISBN 0595469000.
  29. Wasson RG. (1972). The death of Claudius, or mushrooms for murderers. Botanical Museum Leaflets, Harvard University 23(3):101–128.
  30. Das Leben und der Briefwechsel des Landgrafen Georg von Hessen-Darmstadt, p.572
  31. Lünig, Johann Christian. Das teutsche Reichsarchiv aus den berühmtesten Scribenten, vol.3; p.578; Doc. CIX
  32. Károlyi, Sándor (Gróf). Önéletírása és naplójegyzetei, p.441-442
  33. Stroobant, (l'abbé) Corneille. Histoire de la commune de Virginal, p.554

Bibliografia

  • (2006) , Ara Llibres. ISBN 84-96201-80-5.
  • (1969) , Longman publishers.
  • (2001) [7], Akal. ISBN 8470904108.
  • Plantilla:Ref-publicació
  • (1981) , Tres i Quatre. ISBN 9788475020396.
  • (1963) [8], Alpha.
  • (1999) , Rafael Dalmau.


Plantilla:ORDENA:Carles 6 Del Sacre Imperi Romanogermanic