Diferència entre les revisions de "Escandi"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
 
Llínea 37: Llínea 37:
  
 
== Enllaços externs ==
 
== Enllaços externs ==
 +
{{Commonscat|Scandium}}
 +
 
{{DGLV|Escandi}}
 
{{DGLV|Escandi}}
  
 
[[Categoria:Química]]
 
[[Categoria:Química]]
 
[[Categoria:Metals]]
 
[[Categoria:Metals]]

Última revisió del 11:28 24 set 2023

Escandi

L'escandi (del llatí scandium) és un element químic, metal, de color gris rogenc, que es troba dispers en alguns minerals.

És un element de bloc D metàlic de color blanc argentat, històricament s'ha classificat com un element de terres rares,​ junt en l'itri i els lantànits . Va ser descobert en l'any 1879 per mig d'anàlisis espectral dels minerals euxenita i gadolinita d'Escandinàvia.

El seu símbol és Sc i el seu número atòmic és 21.

Característiques[editar | editar còdic]

L'escandi és un metal bla d'apariència argentada. Desenrolla un to llaugerament groguenc o rosat quan es oxida en l'aire. És susceptible al ras i es dissol llentament en la majoria dels àcit diluïts . No reacciona en una mescla 1:1 d'àcit nítric (HNO3) i àcit fluorhídric (HF) al 48,0% , possiblement per la formació d'una capa passiva impermeable. Les borumballes d'escandi s'encenen en l'aire en una flama groga lluenta per a formar òxit d'escandi.5

És un metal bla, molt llauger, resistent a l'atac de l'àcit nítric i fluorhídric, el color del qual agentato deslustra expost a l'aire adoptant un color llaugerament rosat. El seu estat d'oxidació més comú és +3 i les seues sals són incolores. Les seues propietats són més paregudes a les de l'itri i els lantànits que a les del titani per lo que sol incloure's en freqüència entre les terres rares.

Aplicacions[editar | editar còdic]

L'òxit d'escandi Sc2O3, s'utilisa en llums d'alta intensitat i afegint yodur d'escandi en les llànties de vapor de mercuri es conseguix una llum solar artificial de molt alta calitat. L'isòtop radiactiu Sc-46 s'usa en l'indústria petrolífera com traçador.

L'aplicació principal de l'escandi en pes és en les aleacions d'alumini-escandi per a components menors de l'indústria aeroespacial. Estes aleacions contenen entre 0,1 % i 0,5 % d'escandi. Estes varen ser utilisades en els avions militars russos Mig 21 i Mig 29. No obstant, les aleacions de titani, que són similars en llaugerea i resistència, són més barates i molt més àmpliament utilisades.

L'adició d'escandi a l'alumini llimita el creiximent de grans en la zona de calor dels components d'alumini soldats. Açò té dos efectes beneficiosos: el precipitat forma cristals més chicotets que en atres aleacions d'alumini,​ i es reduïx el volum de les zones lliures de precipitats en els llímits de gra de les aleacions d'alumini.​ Abdós efectes aumenten l'utilitat de l'aleació.

Precaucions[editar | editar còdic]

La pols d'escandi metàlic és inflamable. L'escandi elemental es considera no tòxic, encara que no s'han realisat proves exhaustives de composts d'escandi en animals. La dosis letal mija (LD50) nivells de clorur d'escandi per a les rates s'han determinat com 755 mg/kg per via intraperitoneal i 4 g/kg per a l'administració oral.​ A la llum d'estos resultats, els composts d'escandi deuen manipular-se com a composts de toxicitat moderada. El cos sembla manipular l'escandi d'una manera similar al gali, la seua contraparte del bloc D complet, en perills similars relacionats en el seu hidròxit poc soluble.

Referències[editar | editar còdic]

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • Ahmad, Zaki (2003). «The properties and application of scandium-reinforced aluminum». JOM 55 (2): 35. Bibcode:2003JOM....55b..35A. S2CID 8956425
  • Garritz, Andoni (1998). Química. Pearson Educación. ISBN 978-9-68444-318-1
  • Haley, Thomas J.; Komesu, L.; Mavis, N.; Cawthorne, J.; Upham, H. C. (1962). «Pharmacology and toxicology of scandium chloride». Journal of Pharmaceutical Sciences 51 (11): 1043-5. PMID 13952089
  • Parry, Robert W. (1973). Química: fundamentos experimentales. Reverte. ISBN 978-8-42917-466-3
  • Schwarz, James A.; Contescu, Cristian I.; Putyera, Karol (2004). Enciclopedia Dekker de nanociencia y nanotecnología 3. CRC Press. p. 2274. ISBN 978-0-8247-5049-7

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons