Diferència entre les revisions de "Filosofia renaixentista"
m |
m (Text reemplaça - 'medieval' a 'migeval') |
||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | La '''filosofia renaixentista''' és la [[filosofia]] que es va desenrollar en [[Europa]] des del [[sigle XIV]] fins al [[sigle XVI]] i que va marcar el pas de la [[filosofia | + | La '''filosofia renaixentista''' és la [[filosofia]] que es va desenrollar en [[Europa]] des del [[sigle XIV]] fins al [[sigle XVI]] i que va marcar el pas de la [[filosofia migeval]] a l'humanisme. |
| − | En primer lloc es caracterisa per ser un [[humanisme]], que se centra en la filosofia | + | En primer lloc es caracterisa per ser un [[humanisme]], que se centra en la filosofia migeval, que sempre va tindre a [[Deu]] en el centre, puix el seu principal objectiu era justificar l'existència de Deu. En el [[Renaixença]], Deu i el [[cristianisme]] varen deixar de ser el punt central del pensament per a donar pas a l'home com a punt central. |
| − | A diferència de lo que havia ocorregut en la filosofia grega, que havia centrat la seua reflexió entorn a la determinació de l'objecte, la filosofia | + | A diferència de lo que havia ocorregut en la filosofia grega, que havia centrat la seua reflexió entorn a la determinació de l'objecte, la filosofia migeval centrarà el seu interés en Deu. La filosofia helenista havia donat una orientació pràctica en saber, dirigint-ho cap a la felicitat de l'home. És el cas de l'estoïcisme i de l'epicureisme, que havien colocat a l'ètica en el vèrtiç del saber. |
A lo llarc dels primers sigles de nostra era, la progressiva expansió del cristianisme i atres religions mistèriques anirà provocant l'aparició d'atres models de felicitat o «salvació individual», que competiran en els models filosòfics. Front a l'inicial hostilitat cap a la filosofia manifestada per alguns dels primers pares apologistes cristians, els seus continuadors trobaran en la filosofia, especialment a partir del desenroll del neoplatonisme de [[Plotí]], un instrument útil, no solament per a combatre atres religions o sistemes filosòfics, sino també per a comprendre, o intentar comprendre, els misteris revelats. | A lo llarc dels primers sigles de nostra era, la progressiva expansió del cristianisme i atres religions mistèriques anirà provocant l'aparició d'atres models de felicitat o «salvació individual», que competiran en els models filosòfics. Front a l'inicial hostilitat cap a la filosofia manifestada per alguns dels primers pares apologistes cristians, els seus continuadors trobaran en la filosofia, especialment a partir del desenroll del neoplatonisme de [[Plotí]], un instrument útil, no solament per a combatre atres religions o sistemes filosòfics, sino també per a comprendre, o intentar comprendre, els misteris revelats. | ||
| − | Sorgix d'ahí una associació entre filosofia i cristianisme o, més en general, entre filosofia i religió, que posarà les bases de la futura filosofia | + | Sorgix d'ahí una associació entre filosofia i cristianisme o, més en general, entre filosofia i religió, que posarà les bases de la futura filosofia migeval, entre els cristians, els musulmans i els judeus. El tema fonamental de reflexió passarà a ser la divinitat, quedant subordinada la comprensió i interpretació del món, de l'home, de la societat, etc. Al coneiximent que es puga obtindre de lo diví. La fe, que suministra les creències a les que no es pot renunciar, tractarà d'entrar en diàlec en la raó. |
Última revisió del 00:08 18 feb 2018
La filosofia renaixentista és la filosofia que es va desenrollar en Europa des del sigle XIV fins al sigle XVI i que va marcar el pas de la filosofia migeval a l'humanisme.
En primer lloc es caracterisa per ser un humanisme, que se centra en la filosofia migeval, que sempre va tindre a Deu en el centre, puix el seu principal objectiu era justificar l'existència de Deu. En el Renaixença, Deu i el cristianisme varen deixar de ser el punt central del pensament per a donar pas a l'home com a punt central.
A diferència de lo que havia ocorregut en la filosofia grega, que havia centrat la seua reflexió entorn a la determinació de l'objecte, la filosofia migeval centrarà el seu interés en Deu. La filosofia helenista havia donat una orientació pràctica en saber, dirigint-ho cap a la felicitat de l'home. És el cas de l'estoïcisme i de l'epicureisme, que havien colocat a l'ètica en el vèrtiç del saber.
A lo llarc dels primers sigles de nostra era, la progressiva expansió del cristianisme i atres religions mistèriques anirà provocant l'aparició d'atres models de felicitat o «salvació individual», que competiran en els models filosòfics. Front a l'inicial hostilitat cap a la filosofia manifestada per alguns dels primers pares apologistes cristians, els seus continuadors trobaran en la filosofia, especialment a partir del desenroll del neoplatonisme de Plotí, un instrument útil, no solament per a combatre atres religions o sistemes filosòfics, sino també per a comprendre, o intentar comprendre, els misteris revelats.
Sorgix d'ahí una associació entre filosofia i cristianisme o, més en general, entre filosofia i religió, que posarà les bases de la futura filosofia migeval, entre els cristians, els musulmans i els judeus. El tema fonamental de reflexió passarà a ser la divinitat, quedant subordinada la comprensió i interpretació del món, de l'home, de la societat, etc. Al coneiximent que es puga obtindre de lo diví. La fe, que suministra les creències a les que no es pot renunciar, tractarà d'entrar en diàlec en la raó.