Filosofia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

La filosofia (del grec Φιλοσοφία) [1] és l'estudi de certs problemes fonamentals sobre qüestions com la existència, el coneiximent, la veritat, la moral, la bellea, la ment i el llenguage. La filosofia es distinguix d'atres maneres d'abordar estos problemes (com el misticisme i la mitologia) pel seu método crític i generalment sistemàtic, aixina com pel seu émfasis en els arguments racionals.

En abordar els problemes, la filosofia es distinguix del misticisme, l'esoterisme, la mitologia i la religió pel seu émfasis en els arguments racionals sobre els arguments d'autoritat,​ i de la ciència perque generalment realisa les seues investigacions d'una manera no empírica,​ siga per mig de l'anàlisis conceptual,​ els experiments mentals,2​ l'especulació o atres métodos a priori, encara que sense desconéixer l'importància de les senyes empíriques. Històricament, la filosofia comprenia tots els cossos de coneiximent i un practicant era conegut com a «filòsof». Des de l'época del filòsof grec Aristóteles fins al sigle XIX, la «filosofia natural» comprenia l'astronomia, la medicina i la física; per eixemple, el terme es menciona en l'obra Principis matemàtics de la filosofia natural (1687) d'Isaac Newton.

La filosofia occidental ha influït sobre atres branques del coneiximent humà, per eixemple, en l'àmbit de la ciència, la religió i la política.​ Molts filòsofs importants varen ser al mateix temps grans científics, teòlecs o polítics i algunes nocions fonamentals d'estes disciplines encara són objecte d'estudi filosòfic. Esta superposició entre disciplines es deu a que la filosofia és una disciplina molt àmplia. En el sigle XIX, el creiximent de les universitats d'investigació modernes va portar a la filosofia acadèmica i atres disciplines a profesionalisar-se i especialisar-se. Des de llavors, vàries àrees d'investigació que tradicionalment formaven part de la filosofia s'han convertit en disciplines acadèmiques separades, com la sicologia, la sociologia, la biologia, la llingüística i l'economia.

Hui en dia, els principals subcamps de la filosofia acadèmica inclouen la metafísica, que s'ocupa de la naturalea fonamental de l'existència i la realitat; epistemologia, que estudia la naturalea del coneiximent i les creències; l'ètica, que s'ocupa del valor moral; i llògica, que estudia les regles d'inferència que permeten deduir conclusions a partir de premisses verdaderes. Atres subcamps notables inclouen la filosofia de la ciència, la filosofia de la tecnologia i la filosofia política.

Definicions[editar | editar còdic]

Inicialment, el terme es referia a qualsevol branca de coneiximent.​ En este sentit, la filosofia està estretament relacionada en la religió, les matemàtiques, les ciències naturals, l'educació i la política. Ademés, els antics filòsofs no diferenciaven la teoria de la pràctica quotidiana, per lo que el seu discurs filosòfic formava part integral i preparatòria del seu modo de vida, i viceversa.

En la secció tretze de Vides, opinions i sentències dels filòsofs més ilustres, l'història de la filosofia més antiga que es conserva (sigle III), Diógenes Laercio presenta una divisió en tres parts de l'investigació filosòfica grega antiga:

  • Filosofia natural (és dir, física, en grec, ta physika, llit. 'coses que tenen que vore en physis [naturalea]') va ser l'estudi de la constitució i processos de transformació en el món físic.​
  • Filosofia moral (és dir, ètica, êthika, 'que té que vore en caràcter, disposició, modals') va ser l'estudi de la bondat, el ben i el mal, la justícia i la virtut.
  • Filosofia metafísica (és dir, llògica, de logikós, 'd'o pertanyent a la raó o el parla') va ser l'estudi de l'existència, causalitat, Deu, llògica, formes, i atres objectes abstractes. (meta ta physika, 'sobre la Física')
  • En Contra els llògics el filòsof pirronista Sext Empíric va detallar la varietat de formes en que els filòsofs grecs antics havien dividit la filosofia, i va senyalar que Platón, Aristóteles, Xenócrates i els estoics varen estar d'acort en esta divisió en tres parts. El filòsof escèptic acadèmic Ciceró també va seguir esta divisió en tres parts.

Esta divisió no està obsoleta, pero ha canviat: filosofia natural s'ha dividit en les diverses ciències naturals, especialment la física, astronomia, química, biologia, i cosmologia; filosofia moral ha donat a llum les ciències socials, sense deixar d'incloure la teoria de valor (p.eix. ètica, estètica, filosofia política, etc.); i filosofia metafísica ha donat pas a les ciències formals com la llògica, matemàtiques i filosofia de la ciència, sense deixar d'incloure epistemologia, cosmologia, etc. Per eixemple, en Principis matemàtics de la filosofia natural (1687) de Newton, ya que està classificat com un llibre de física, utilisa el terme filosofia natural com s'entenia en eixe moment, comprenent disciplines com a astronomia, medicina i física que despuix es va associar en les ciències.

Branques[editar | editar còdic]

Les branques i els problemes que componen la filosofia han variat molt a través dels sigles.​ En el temps, algunes branques de la filosofia s'han independisat i tornat ciències. Per eixemple, en els seus orígens, la filosofia comprenia l'estudi dels cels que hui cridem astronomia, aixina com els problemes que ara pertanyen a la física. En l'actualitat, la llògica està travessant un procés similar.

Metafísica[editar | editar còdic]

La metafísica (del llatí metaphysica, i este del grec μετὰ [τὰ] φυσικά, «més allà de la naturalea»)​ és la branca de la filosofia que estudia la naturalea, estructura, components i principis fonamentals de la realitat.​ Açò inclou la clarificació i investigació d'algunes de les nocions fonamentals en les que comprenem el món, com a entitat, ser, existència, objecte, propietat, relació, causalitat, temps i espai. Junt en la llògica i la gnoseologia, la metafísica és la branca més bàsica de la filosofia. Ha segut estudiada per filòsofs com Platón, Aristóteles, Agustín, Boeci, Aquino, Leibniz, Locke, etc.

Abans del adveniment de la ciència moderna, molts dels problemes que hui pertanyen a les ciències naturals eren estudiats per la metafísica baixe el títul de filosofia natural.​ Hui la metafísica estudia aspectes de la realitat que són inaccessibles a l'investigació empírica. Segons Immanuel Kant, les afirmacions metafísiques no es poden donar en juïns sintètics a priori, lo que exclou que la metafísica puga constituir-se en ciència positiva a l'estil de la física o les matemàtiques.38​ Açò donarà lloc en el sigle XX a la llectura heideggeriana de la metafísica occidental com ontoteologia i, per lo tant, a la necessitat de repensar la qüestió del ser des de l'orige mateix dels pensadors presocràtics. Aristóteles va designar la metafísica com a «ciència primera».​ En la química s'assumix l'existència de la matèria i en la biologia l'existència de la vida, pero cap de les dos ciències definix la matèria o la vida; solament la metafísica suministra estes definicions bàsiques.

L'ontologia és la part de la metafísica que s'ocupa d'investigar qué entitats existixen i quins no, més allà de les apariències.​ La metafísica té dos temes principals: el primer és l'ontologia, que en paraules d'Aristóteles és la ciència que estudia en ser en quant tal. El segon és la teleologia, que estudia els fins com a causa última de la realitat. Existix, no obstant, un debat que seguix encara hui sobre la definició de l'objecte d'estudi de la metafísica, i sobre si els seus enunciats tenen propietats cognitives.

És difícil trobar una definició adequada de metafísica.​ A lo llarc dels sigles, molts filòsofs han sostingut d'alguna manera o una atra, que la metafísica és impossible.​ Esta tesis té una versió forta i una versió dèbil.​ La versió forta és que totes les afirmacions metafísiques carixen de sentit o significat.​ Açò depén per supost d'una teoria del significat.​ Ludwig Wittgenstein i els positivistes llògics varen ser defensors explícits d'esta posició. Per una atra part, la versió dèbil és que si be les afirmacions metafísiques posseïxen significat, és impossible saber quins són verdaderes i quins falses, puix açò va més allà de les capacitats cognitives de l'home. Esta posició és la que varen sostindre, per eixemple, David Hume i Immanuel Kant. Per una atra part, alguns filòsofs han sostingut que el ser humà té una predisposició natural cap a la metafísica. Kant la va calificar de «necessitat inevitable», i Arthur Schopenhauer inclús va definir en ser humà com a «animal metafísic».

Gnoseologia[editar | editar còdic]

La gnoseologia (del grec γνωσις, gnōsis, «coneiximent» o «facultat de conéixer», i λόγος, logos, «raonament» o «discurs»), també cridada teoria del coneiximent,​ és la branca de la filosofia que estudia la possibilitat, l'orige o mijos, la naturalea o essència, i la fenomenologia del coneiximent.

La gnoseologia no estudia els coneiximents particulars, com poden ser els coneiximents de la física, de la matemàtica o de l'entorn immediat, sino la naturalea del coneiximent en general. Moltes ciències particulars tenen ademés la seua pròpia filosofia, com per eixemple la filosofia de la física, la filosofia de la matemàtica, la filosofia de l'història, etc. Atres disciplines també s'ocupen del coneiximent en general, pero des d'atres punts de vista. La psicologia estudia els aspectes de la vida mental implícits en el conéixer, la llògica estudia la correcció o incorrecció dels raonaments que poden implicar nous coneiximents, i l'ontologia o metafísica estudia la naturalea dels objectes que es poden conéixer.

Els problemes entorn al coneiximent són centrals en la filosofia i la seua consideració s'inicia en la filosofia mateixa, especialment en el Teeteto de Platón. Pràcticament tots els grans filòsofs han contribuït a la gnoseologia.​

Història[editar | editar còdic]

Occident[editar | editar còdic]

L'història de la filosofia occidental és l'història de la tradició filosòfica en Occident, en contrast en l'història de la filosofia oriental, que es va desenrollar de manera relativament independent. Es remonta a més de 2500 anys a l'Antiga Grècia i li la pot dividir en cinc grans periodos: filosofia antiga, filosofia medieval, filosofia renaixentista, filosofia moderna i filosofia contemporànea,​ que es corresponen en la periodisasió convencional de l'història universal en Edat Antiga, Edat Mija, Renaixença, Edat Moderna i Edat Contemporànea.

Edat Antiga[editar | editar còdic]

La filosofia antiga de l'any a.c és el periodo de l'història de la filosofia occidental que correspon a l'Edat Antiga. Comprén la filosofia grega (presocràtica i helenística) i la filosofia romana. Va durar més de 1100 anys, des d'al voltant de l'any 600 a. C. (en Tals de Milet) fins al sigle VI d.C., quan els últims neoplatònics estaven actius. Les seues principals ubicacions varen ser l'antiga Grècia i l'Imperi Romà.

La filosofia de l'antiguetat va ser llimitada geogràficament en el Mediterràneu. Els filòsofs de l'antiguetat poden dividir-se a grans traces en diferents grups. Primer, els filòsofs anteriors a Sòcrates, cridats «presocràticos» (al voltant del 600 - 400 a.C.) i coneguts per donar «el pas del mit al logos». Despuix, el periodo clàssic grec, que comença en Sòcrates (al voltant del 500 - 300 a. C.). Platón, alumne de Sòcrates, i Aristòteles, alumne de Platón, es varen convertir en dos dels filòsofs més importants i influents, coneguts com els «socràtics majors». Atres contemporàneus varen ser els sofistes i els «socràticos menors» (megàrics, cínics i cirenaics).​ Finalment, la filosofia del periodo helenístic va seguir al periodo clàssic, seguida per la filosofia de l'antiguetat tardana, que inclouen als epicúreos, els estoics, els escèptics i els neoplatònics.

Atres tradicions filosòfiques importants de l'antiguetat varen ser la filosofia chinenca i la filosofia índia, influents varen ser les cultures del judaisme, l'Antic Egipte, l'Imperi Persa i Mesopotamia. En les regions del Creixent Fèrtil, Iran i Aràbia va sorgir la lliteratura filosòfica dels llibres sapiencials i que hui domina la cultura islàmica. La lliteratura sapiencial primerenca del Creixent Fèrtil era un gènero que buscava instruir a les persones sobre l'acció ètica, la vida pràctica i la virtut a través d'històries i proverbis. En l'Antic Egipte, estos texts eren coneguts com sebayt («ensenyances») i són fonamentals per a la nostra comprensió de la filosofia de l'Antic Egipte. L'astronomia babilònica també va incloure moltes especulacions filosòfiques sobre la cosmologia que varen poder haver influït en els antics grecs.

La filosofia judeua i la filosofia cristiana són tradicions religio-filosòfiques que es varen desenrollar tant en Orient Mig com en Europa, que compartixen certs texts judaics primitius (principalment el Tanakh) i creències monoteistes. Els pensadors judeus com els Geonim de les Acadèmies Talmúdiques en Babilonia i el filòsof Maimònides estudiaven la filosofia grega i islàmica. Més vesprada, la filosofia judeua va estar baix fortes influències intelectuals occidentals i inclou les obres de Moisés Mendelssohn, qui va marcar el començ de la Haskalá (també coneguda com l'ilustració judeua), l'existencialisme judeu i el judaisme reformiste.

La filosofia persa preislàmica comença en el treball de Zoroastre, un dels primers promotors del monoteisme i del dualisme entre el ben i el mal. Esta cosmogonia dualiste va influir en els desenrolls iranís posteriors, com el maniqueísme, el mazdakisme i el zurvanisme.

Edat Mija[editar | editar còdic]

Les sèt arts lliberals, segons una ilustració del sigle XII.

La filosofia medieval és tot el conjunt de corrents de pensament i tractats filosòfics que es varen desenrollar des de la caiguda de l'Imperi romà (476 d. de C.) fins a la Renaixença (sigles XV i XVI).213​ La principal busca de la filosofia medieval era la cohesió de les creències heretades de la filosofia clàssica en els dogmes del cristianisme, encara que també va haver aportes molt importants de les creències judeues i islàmiques.

Renaiximent[editar | editar còdic]

La filosofia renaixentista, o filosofia del Renaixença, és la filosofia que es va desenrollar principalment entre els sigles XV i XVI, començant en Itàlia i alvançant cap al restant de Europa.

En la Renaixença, la filosofia encara era un camp molt ampli que comprenia els estudis que hui s'assignen a vàries ciències distintes, aixina com a la teologia. Tenint això en conte, els tres camps de la filosofia que més atenció i desenroll varen rebre varen ser la filosofia política, el humanisme i la filosofia natural.

En la filosofia política, les rivalitats entre els estats nacionals, les seues crisis internes i el començ de la colonisació europea d'Amèrica varen renovar l'interés per problemes sobre la naturalea i moralitat del poder polític, l'unitat nacional, la seguritat interna, el poder de l'Estat i la justícia internacional. En este camp varen destacar els treballs de Nicolás Maquiavelo, Jean Bodin i Francisco de Vitòria.

L'humanisme va ser un moviment que va emfatisar el valor i l'importància dels sers humans en el univers, en contrast la filosofia medieval, que sempre va posar a Deu i al cristianisme en el centre. Este moviment va ser, en primer lloc, un moviment moral i lliterari, protagonisat per figures com Erasme de Rotterdam, Sant Tomás More, Bartolomé de les Cases i Michel de Montaigne.

La filosofia de la naturalea de la Renaixença va quebrar en la concepció medieval de la naturalea en térmens de fins i ordenament diví, i va començar a pensar en térmens de forces, causes físiques i mecanismes. Va haver ademés una tornada parcial a l'autoritat de Platón per sobre Aristóteles, tant en la seua filosofia moral, en el seu estil lliterari com en la rellevància donada a la matemàtica per a l'estudi de la naturalea. Nicolás Copérnico, Giordano Bruno, Johannes Kepler, Leonardo dona Vinci i Galileo Galilei varen ser precursors i protagonistes en esta revolució científica, i Francis Bacon va proveir un fonament teòric per a justificar el método empíric que hauria de caracterisar a la revolució. Per una atra part, en la medicina, el treball de Andreas Vesalius en anatomia humana va revitalisar la disciplina i va brindar més respal al método empíric. La filosofia de la naturalea renaixentista tal volta s'explica millor per dos proposicions escrites per Leonardo dona Vinci en els seus quaderns:

  • Tot el nostre coneiximent té els seus orígens en les nostres percepcions.
  • No hi ha certea en la que no es puguen usar cap de les ciències matemàtiques ni cap de les ciències derivades de les ciències matemàtiques.

De manera similar, Galileo va basar la seua método científic en experiments, pero també va desenrollar métodos matemàtics per a la seua aplicació a problemes de física, un eixemple primerenc de física matemàtica. Estes dos formes de concebre el coneiximent humà varen formar el fondo per a l'inici del empirisme i el racionalisme, respectivament.

Atres filòsofs de la renaixença influents varen ser Pico della Mirandola, Nicolas de Cusa, Michel de Montaigne, Francisco Suárez, Erasmo de Rotterdam, Pietro Pomponazzi, Bernardino Telesio, Johannes Reuchlin, Tommaso Campanella, Gerolamo Cardano i Luis Vives

Edat Moderna[editar | editar còdic]

La filosofia moderna és aquella filosofia desenrollada durant la edat moderna i associada en la modernitat. No és una doctrina concreta o escola (per lo que no deu ser confosa en moviments específics com el Modernisme), a pesar de que molts autors d'esta era compartixen certs supòsits comuns, la qual cosa ajuda per a distinguir-la de filosofia anterior i posterior.

El sigle XVII marca l'inici de la filosofia moderna, mentres que el començ del sigle XX marca aproximadament el seu fi. Quanta part del Renaixença deuria ser inclós com a part de la filosofia moderna és un assunt controvertit: el Renaixença Primerenca és a sovint considerat menys modern i més medieval comparat a l'Alta Renaixença més tardà. També es debat si la modernitat ha acabat o no en el sigle XX i si ha segut reemplaçada per la posmodernitat. Cóm un decidix estes qüestions determina l'alcanç de l'us del concepte de «filosofia moderna». Un atre d'estos usos és datar la filosofia moderna des de la «Era de la Raó», a on la filosofia sistemàtica es va fer comuna, la qual cosa exclou a Erasmo de Rotterdam i a Nicolás Maquiavelo com a «filòsofs moderns». Una atra forma és datar-la, de la mateixa forma que la majoria del periodo modern està datat, des del Renaixença. Per a alguns, la filosofia moderna va terminar en 1800 en el sorgiment del hegelianisme i del idealisme. Una visió general tindria llavors a Erasmo de Rotterdam, Francis Bacon, Nicolás Maquiavelo i Galileo Galilei com a representants de l'auge del empirisme i del humanisme.

Durant els sigles XVII i XVIII, les figures importants en filosofia de ment, epistemologia i metafísica es podien dividir aproximadament en dos grups principals. El racionalisme, dominant en França i Alemània, que argumentava que tot coneiximent té que escomençar d'idees innates en la ment. Racionalistes importants varen ser René Descartes, Baruch Spinoza, Gottfried Leibniz, i Nicolás Malebranche. El empirisme, per un atre costat, va defendre que el coneiximent sempre escomença per l'experiència sensorial que rebem a través dels sentits. Figures importants d'esta llínea de pensament varen ser David Hume, John Locke i George Berkeley. L'ètica i la filosofia política generalment no es subsume dins d'estes categories, encara que tots estos filòsofs varen treballar en la ètica en els seus estils distintius propis. Atres figures importants en filosofia política són Thomas Hobbes i Jean-Jacques Rousseau.

A fins del sigle XVIII, Immanuel Kant va establir un sistema filosòfic innovador que pretenia reconciliar el racionalisme i l'empirisme. Tinguera o no raó, la disputa filosòfica va continuar. Kant va influir fortament en les obres filosòfiques alemanes a principis del sigle XIX, començant aixina la tradició del idealisme alemà. El tema característic de l'idealisme va ser que el món i la ment deuen entendre's d'acort a les mateixes categories. L'idealisme alemà va culminar en el treball de Georg Wilhelm Friedrich Hegel, qui, entre moltes atres coses, va dir que «lo real és racional; lo racional és real».

El sigle XIX es va caracterisar per ser en gran partix una reacció a la filosofia de Immanuel Kant, i en l'últim terç a la publicació de L'orige de les espècies. Va començar en el desenroll del idealisme alemà (principalment Fichte, Schelling i Hegel), pero va seguir en una cantitat d'atres moviments, la majoria dels quals varen ser creats per filòsofs treballant des de fòra del món acadèmic. En Alemània, els excessos metafísics de l'idealisme varen donar lloc a un moviment neokantista. Arthur Schopenhauer va dur l'idealisme a la conclusió de que el món no era més que un inútil joc d'imàgens i desijos, i va defendre el ateisme i el pessimisme. Nietzsche, en canvi, va considerar que açò no duya al pessimisme, sino a la possibilitat d'un nou tipo de llibertat, va proclamar la mort de Deu i junt en Kierkegaard varen assentar les bases per a la filosofia existencialiste. Auguste Comte va falcar el terme «positivisme» i va popularisar l'escola del mateix nom. En l'ètica, Jeremy Bentham i John Stuart Mill varen elaborar el utilitarisme, segons el qual l'acció correcta és aquella que produïx la major cantitat de felicitat general. Karl Marx i Friedrich Engels varen invertir la filosofia hegeliana per a assentar les bases del materialisme dialèctic. En els Estats Units, Charles Sanders Peirce, William James i John Dewey varen donar orige a l'escola pragmatista. Pel final del sigle, Edmund Husserl va iniciar l'escola de la fenomenologia transcendental. En l'últim terç del sigle, Gottlob Frege va escomençar en el seu treball en llògica matemàtica, que hauria de proveir les ferramentes per a la filosofia analítica, pero que permaneixeria desconegut fins al sigle XX. La filosofia britànica del sigle XIX de poc va ser dominada pel pensament neohegelià i com a reacció contra açò, figures com Bertrand Russell i George Edward Moore varen crear el moviment de la filosofia analítica, que és essencialment una actualisació de l'empirisme tradicional acomodant l'invenció de la llògica moderna pel matemàtic alemà Gottlob Frege.

Edat Contemporànea[editar | editar còdic]

Friedrich Nietzsche va criticar la metafísica i l'objectivitat del coneiximent i la raó del pensament dominant filosòfic occidental. Pintura de Edvard Munch.

La filosofia contemporànea és el periodo actual de la història de la filosofia. Per extensió, es diu també en este nom a la filosofia produïda per filòsofs que encara estan vius. És el periodo que seguix a la filosofia moderna, i el seu inici se sol fixar a finals del sigle XIX o principis del sigle XX.

Les tradicions filosòfiques més significatives i abarcadoras del sigle XX varen ser la filosofia analítica en el món anglosaxó, i la filosofia continental en la Europa continental. El sigle XX també va vore el sorgiment de noves corrents filosòfiques, com el positivisme llògic, la fenomenologia, el existencialisme, el postestructuralisme, i el materialisme filosòfic.

En este periodo la majoria dels filòsofs més importants varen treballar des de les universitats, especialment en la segona mitat del sigle. Alguns dels temes més discutits varen ser la relació entre el llenguage i la filosofia (este fet a voltes és cridat «el gir llingüístic»). Els principals exponents d'este «gir» varen ser Martin Heidegger en la tradició continental i Ludwig Wittgenstein en la tradició analítica.

Oriente[editar | editar còdic]

La filosofia oriental o filosofia asiàtica inclou les diverses filosofies de Àsia del Sur i Àsia Oriental, inclosa la filosofia chinenca, la filosofia índia, la filosofia budista (dominant en el Tíbet, Butan, Sri Lanka i el Surest Asiàtic), la filosofia coreana i la filosofia japonesa.

La categoria de «filosofia oriental» o «filosofia asiàtica» és un producte de l'acadèmia occidental del sigle XIX i no existia en Àsia Oriental ni en la Índia. Açò es deu a que en Àsia no existix una sola tradició filosòfica unificada en una sola raïl, sino vàries tradicions autòctones que a voltes han estat en contacte. Arthur Schopenhauer va ser un dels primers pensadors de la filosofia occidental en compartir i afirmar principis importants de la filosofia oriental, com el ascetisme i l'apariència del món.

Referències[editar | editar còdic]

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons