Hernán Cortés
Hernán Cortés Monroy Pizarro Altamirano (Medellín (Badajoz), 1485 – Castilleja de la Cuesta, (Sevilla), 2 de decembre de 1547), Conquistador espanyol del imperi asteca (hui el centre de Mèxic). I marqués de la Vall d'Oaxaca, governador i capità General de la Nova Espanya
Fon fill únic d'un hidalgo extremeny, nomenat Martín Cortés i de Catalina Pizarro Altamirano. Per via materna era cosí segon de Francisco Pizarro, qui posteriorment va conquistar l'Imperi Inca (no confondre en un atre Francisco Pizarro, el qual se va unir a Cortés en la conquista dels asteques). Com atres gentilhòmens, son pare ho va enviar als catorze anys a estudiar lleis a la Salamanca, ciutat que va abandonar dos anys més tart, guiat pel seu afany d'aventures. Després de diversos intents fallits, d'una banda, d'embarcar per a les Índies, i, d'una atra, de participar en les campanyes de Gonzalo Fernández de Còrdova en Itàlia, finalment, en la primavera de 1504, va salpar cap a l'illa de L'Espanyola, a on se va instalar com a plantador i funcionari colonial.
Cuba
En 1511 va participar en l'expedició de conquista de Cuba dirigida pel governador Diego de Velázquez, de qui va rebre terres i esclaus en l'illa. Va arribar a ser nomenat alcalde de Santiago de Cuba Santiago de Baracoa, encara que fon després empresonat pel governador, acusat de conspirar en contra seu. Lliberat, se va casar en la cunyada del mateix Diego Velázquez, de nom Catalina Suárez Marcaida.
A finals de 1518 Velázquez li va confiar el comandament de la tercera expedició, després de les de Francisco Hernández de Còrdova i Juan de Grijalva, pera continuar els seus descobriments en la costa de Yucatán. Pero Velázquez pronte va desconfiar d'ell.
Conte Bernal Díaz del Castillo, autor de Història Verdadera de la Conquiste de la Nova Espanya, que un bufó de Velázquez, nomenat Cervantes el boig, li va dir al seu senyor, a la manera dels bufons: «A la gala del meu amo Diego, Diego, ¿quin capità has triat? Que és de Medellín d'Extremadura, capità de gran. Més tem, Diego, no se te alcance en l'armada, que li juge per molt gran baró en les seues coses».
Hernán Cortés seguia, no obstant, en els preparatius de l'expedició, i a causa de la seua gran eloqüència, dots de persuasió i sugestió, pronte va conseguir reclutar a més de 600 hòmens per a la seua causa.
L'expedició
Alvançant-se a que li cessara Diego Velázquez, l'armada de Cortés va partir precipitadament del port de Santiago de Cuba el 18 de novembre de 1518. Com anava escassa de bastiments, va haver d'aprovisionar-se d'estos en el port de Trinitat i atres llocs.
Finalment, el 10 de febrer de 1519, la flota va abandonar les costes de Cuba. Consistia aquella armada en 11 naus, en 518 infants, 16 ginets, 13 arcabussers, 32 ballesters, 110 mariners i uns 200 indis i negres com a auxiliars de tropa. Portaven 32 cavalls, 10 canons de bronze i 4 falconets. Per capitans anaven Alonso Hernández Portocarrero (al qual entregaria més tart l'índia Na Marina), Alonso Dávila, Diego d'Ordás, Francisco de Montejo, Francisco de Mor-la, Francisco de Salcedo, Juan d'Escalante, Juan Velázquez de Lleó (parent del governador), Cristóbal d'Olid, Gonzalo de Sandoval i Pedro d'Alvarado. Molts d'estos eren veterans de la guerra d'Itàlia. Per pilot principal anava Antón d'Alaminos en experiència en les dos expedicions anteriors de Francisco Hernández de Còrdova i Juan de Grijalva.