Hispanisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 22:45 28 ago 2023 per Valencian (Discussió | contribucions) (Text reemplaça - 'medieval' a 'migeval')
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca
Ilustració de Gustave Doré per a Don Quijote (1863).

L'hispanisme és l'estudi d'Espanya, Hispanoamèrica i, en general, de l'Hispanitat. Les persones que se dediquen a l'hispanisme se diuen hispanistes.

El Diccionari General de la Llengua Valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) definix la paraula hispanisme, com:

  • Aquella expressió pròpia de l'espanyol.
  • Aquella paraula o locució que ha segut presa de l'espanyol i s'utilisa en una atra llengua.
  • L'estudi de les llengües i lliteratures hispàniques.

L'hispanisme es definix, puix, com l'estudi de la cultura espanyola i hispanoamericana i especialment del seu idioma per part d'estrangers o persones no educades en el seu sen. Les nacions hispàniques han desatés este interés, que redunda indirectament en el seu propi benefici, fins que es va fundar l'Institut Cervantes, en paralel a institucions com el British Council o l'Institut Goethe. Per una atra part, les comunitats autònomes espanyoles, desijoses d'acaparar eixe interés, han procurat desenrollar també dins de l'hispanisme les seues pròpies àrees, fent-se representar en el sí de l'hispanística.

Orige[editar | editar còdic]

Durant el sigle XVI tot lo nou que anava a Europa des d'Espanya: noves terres conquistades, nous temes, gèneros i personages lliteraris, nous balls, noves modes... Pronte hagué necessitat de saber espanyol per a satisfer més plenament eixa curiositat, també moguda per interessos comercials i econòmics, cap a la nova potència política, primera en ostentar un imperi europeu i ultramarí en la nova Europa del Renaiximent. Per a respondre ad eixa demanda varen prendre en primer lloc la ploma escritors espanyols com Antonio de Nebrija, autor de la primera gramàtica impresa en una llengua romànica, la Gramática castellana de 1492, o Juan de Valdés, que va compondre per als seus amics italians desijosos de deprendre el castellà el seu Diálogo de la lengua; el llicenciat Cristóbal de Villalón escrigué en la seua Gramática castellana (Amberes, 1558) que el castellà era parlat per flamencs, italians, anglesos i francesos.

Durant molt de temps, sobretot entre els anys 1550 i 1670, ixqueren de les imprentes europees una cantitat impressionant de gramàtiques espanyoles i de diccionaris que relacionaven l'espanyol en alguna o algunes de les atres llengües. Dos de les gramàtiques més antigues es varen imprimir justament en Lovaina: Útil y breve institución para aprender los principios y fundamentos de la lengua española (1555) i la Gramática de la lengua vulgar española (1559); abdós són anònimes.

Entre els autors estrangers més destacats de gramàtiques espanyoles estan els italians Giovanni Mario Alessandri (1560) i Giovanni Miranda (1566); els anglesos Richard Percivale (1591), John Minsheu (1599) i Lewis Owen (1605); els francesos Jean Saulnier (1608) i Jean Doujat (1644); l'alemà Heinrich Doergangk (1614) i el neerlandés Carolus Mulerius (1630).

Varen compondre diccionaris l'italià Girolamo Vittori (1602), l'anglés John Torius (1590) i els francesos Jacques Ledel (1565), Jean Palet (1604) i François Huillery (1661). Tingué també la seua importància l'aportació lexicogràfica a l'hispanisme francés de l'alemà Heinrich Hornkens (1599) i del francespanyol Pere Lacavallería (1642).

Uns atres varen unir en les seues obres gramàtiques i diccionaris; varen tindre una especial rellevància al respecte les obres de l'anglés Richard Percivale (1591), del francés César Oudin (1597, 1607), de l'italià Lorenzo Franciosini (1620, 1624), d'Arnaldo de la Porte (1659, 1669) i de l'austríac Nicholas Mez von Braidenbach (1666, 1670). Franciosini i Oudin varen ser aixina mateix traductors del Quixot. La llista no és ni molt manco completa i les gramàtiques i diccionaris varen tindre per lo comú gran número de reedicions, adaptacions, refundicions i encara traduccions (la Grammaire et observations de la langue espagnolle de Oudin, per eixemple, es va traduir al llatí i a l'anglés), fets que indiquen el gran impacte que tingué la llengua espanyola en l'Europa dels sigles XVI i XVII.

En el sigle XIX, coincidint en la pèrdua de l'imperi colonial espanyol a principis i a finals de dit sigle i el sorgiment de les noves repúbliques hispanoamericanes, brota en Europa i els Estats Units un renovat interés per l'història, la lliteratura i la cultura hispànica de l'antany gran potència, ara decadent, i les seues colónies ara independents.

Durant el Romanticisme s'assenta l'image d'una Espanya migeval, mora i exòtica, d'un país novelesc i una cultura mestiça que seduïx l'imaginació dels escritors d'eixa corrent i fa a molts interessar-se per la lliteratura, llegendes i tradicions espanyoles. Els llibres de viages escrits per llavors mantenen i aviven encara més eixe interés, que acaba per despertar un impuls més sério i científic cap a l'estudi de la cultura espanyola i hispanoamericana, que no tenia paraula falcada per a denominar-se en espanyol i es va designar a fins del sigle XIX en els vocables hispanòfils i hispanofilia (aixina, per eixemple, Juan Valera), i que a principis del sigle XX va acabar per nomenar-se Hispanisme.

Enllaços externs[editar | editar còdic]