Edició de «Llautó»

[[File:Monedas de bronce 4.jpg|thumb|250px|right|<center>[[Moneda|Monedes]] de Llautó</center>]]

El llautó (de l'[[àrap]] al'úd) és una aleació de [[coure]] i [[zinc]], de color dorat com l'[[or]], molt maleable, que si es polix pot tindre molta lluentor.

Les proporcions de coure i zinc poden variar per a crear una varietat de lautons en propietats diferents. En els llautons industrials el percentage de zinc es manté sempre inferior al 50 %. La seua composició influïx en les característiques mecàniques, la fusibilitat i la capacitat de conformació per fundició, forja, troquellat i mecanisat.

S'utilisa en l'indústria sobre tot de la ferreteria i per a fer parts de maquinaries. 

== Història ==
[[File:Iranian - Ewer - Walters 54457 - Profile.jpg|thumb|200px|[[Gerra]] persa de llautó del [[sigle VII]]]]

Encara que el llautó s'ha utilisat en distintes formes des de la prehistòria, la seua verdadera naturalea com una aleació de coure i zinc no es va entendre fins al periodo posterior a l'[[Edat Mija]], ya que el vapor de zinc que reaccionava en el coure per a formar el llautó no es reconeixia com a metal. L'us en l'[[anglés]] modern primerenc de la paraula llautó pot significar qualsevol aleació de bronze o coure, una definició encara menys precisa que la moderna.

Els primers llautons poden haver segut aleacions naturals fabricades per mig de la fundició de menas de coure riques en zinc. En l'[[antiga Roma]], el llautó es produïa deliberadament a partir de minerals metàlics de coure i zinc utilisant el procés de cementació, el producte de la qual era el llautó de calamina. Variants d'este método varen continuar usant-se fins a mediats del sigle XIX. 

Finalment, seria reemplaçat pel procés d'espelterisat, un sistema introduït en [[Europa]] en el [[sigle XVI]] que consistix en l'aleació directa de coure i zinc metàlic.

Històricament, en ocasions s'ha fet referència al llautó com coure groc.

== Propietats ==

El llautó és més maleable que el bronze o el zinc. El punt de fusió relativament baix del llautó (1652,0 a 1724,0 °F, segons la composició) i les seues característiques de fluïdea ho convertixen en un material relativament fàcil de fondre. Variant les proporcions de coure i zinc, poden modificar-se les propietats del llautó, lo que permet obtindre llautons durs i blans. La densitat del llautó és de 8,4 a 8,73 g/cm³ (8400,0 a 8730,0 kg/m³).

En l'actualitat, casi el 90% de totes les aleacions de llautó es reciclen. Com el llautó no és ferromagnètic, la ferralla ferrosa pot separar-se d'ell passant-la prop d'un potent iman. La ferralla de llautó es fon i es refon per a donar la forma i el tamany desijats. La suavitat general del llautó fa que a sovint puga mecanisar-se sense utilisar taladrina, encara que hi ha excepcions.

L'alumini fa que el llautó siga més fort i resistent a la corrosió. L'alumini també fa que es forme en la superfície una capa dura molt beneficiosa d'òxit d'alumini (Al2O3) que és fina, transparent i autorreparable. L'estany té un efecte similar i s'utilisa especialment en aplicacions aigua de mar (llautons navals). Les combinacions de [[ferro]], alumini, [[silici]] i [[manganés]] fan que el llautó siga resistent al desgast i resistent a l'esgarre. L'adició de tan sol un 1% de ferro a una aleació de llautó donarà com resultat una aleació en una atracció magnètica notable.

== Aplicacions ==
[[File:Brass water tap.jpg|thumb|250px|Aixeta de llautó]]

El llautó té un color dorat, per lo que s'utilisa en bisuteria i elements decoratius. Atres aplicacions dels llautons comprenen els camps més diversos, des de la caldereria fins a l'armament, soldadura, la fabricació d'arams, tubos de condensador, terminals elèctrics i acunyament de monedes. No és atacat per l'aigua salada, d'ahí que s'use en les construccions de barcos, en equips peixquers. També està present en la fabricació de molts instruments musicals de vent (com a [[Trompeta|trompetes]], tubes, saxofons, alguns clarinets i [[Flauta|flautes]]...), llengüetes sonores per a [[Harmònica|harmòniums]], acordeons i registres de lengüeteria per a òrguens musicals. Ademés, per la seua acció antimicrobiana, s'usa en els poms de les portes en els hospitals, que es desinfecten soles a diferència dels no metàlics.

Dins de les aplicacions decoratives, s'ampra sobretot per a la confecció de llànties, barres de cortina i per a algunes peces treballades dins de l'orfebreria. Els països que major consum demostren en este tipo de tifells són els països de l'est d'[[Europa]], bàltics o de l'antiga [[Unió Soviètica]]. També els països àraps, principalment els majors productors de [[petròleu]], i inclús alguns països asiàtics.

El llautó no produïx purnes per impacte mecànic, una propietat atípica en les aleacions. Esta característica convertix al llautó en un material important en la fabricació d'envasos per a la manipulació de composts inflamables, i ferramentes per a us en rodalia de gasos inflamables. Pel seu fàcil mecanisat i bon preu de les borumballes reciclades, s'usa molt per a la fabricació de vàlvules industrials. Aixina mateix s'utilisa en la fabricació d'hèlices de barco per la seua resistència a la cavitació, i inclús en algunes carcasses d'ordenadors a on se situa la placa base.

== Referències ==
* Chen, Hailian (3 de diciembre de 2018). Zinc for Coin and Brass: Bureaucrats, Merchants, Artisans, and Mining Laborers in Qing China, ca. 1680s–1830s (en inglés). BRILL. ISBN 978-90-04-38304-3
* [https://dle.rae.es/auricalco?m=form Latón [[RAE]]]
* [https://safarmer.com/Indo-Eurasian/Brass2007.pdf Thornton, C. P. (2007) "Of brass and bronze in prehistoric southwest Asia" in La Niece, S. Hook, D. and Craddock, P.T. (eds.) Metals and mines: Studies in archaeometallurgy London: Archetype Publications. ISBN 1-904982-19-0]

== Bibliografia ==
* Coca Rebollero, P. y J. Rosique Jiménez (2000). Ciencia de Materiales Teoría- ensayos- tratamientos. Ediciones Pirámide. ISBN 84-368-0404-X
* Craddock, P.T. and Eckstein, K (2003) "Production of Brass in Antiquity by Direct Reduction" in Craddock, P.T. and Lang, J. (eds) Mining and Metal Production Through the Ages London: British Museum pp. 226–7
* De Ruette, M. (1995) "From Contrefei and Speauter to Zinc: The development of the understanding of the nature of zinc and brass in Post Medieval Europe" in Hook, D.R. and Gaimster, D.R.M (eds) Trade and Discovery: The Scientific Study of Artefacts from Post Medieval Europe and Beyond London: British Museum Occasional Papers 109
* Sáez de Montoya, Constantino (1856) Tratado teórico-práctico de metalurgia. Madrid: Gaspar y Roig, p. 543

== Enllaços externs ==
{{Commonscat|Latón}}

[[Categoria:Química]]
[[Categoria:Metals]]
[[Categoria:Indústria]]