Lliteratura francesa

La lliteratura francòfona inclou totes les obres escrites en francés, siga en el país que siga i en el sigle que siga. Inclou, per tant, la tradició lliterària de França i la de les antigues colònies franceses.

La primera lliteratura francesaEditar

En l'edat mija el llatí es va anar transformant en les llengües romàniques corresponents en cada país. Es troba lliteratura pròpiament escrita en francés des del sigle XI, abans els documents estaven en un llatí tardà o pertanyen a la lliteratura en occità, de gran influència en l'época pel prestigi dels seus trobadors.

La lliteratura en francés comença en l'èpica, a on destaca La Chanson de Roland, que va ser profusament imitada per tota Europa. Les rondalles i cançons de gesta al voltant de la figura de Carlemany també varen tindre èxit.

En el sigle XII Chrétien de Troyes va escriure les gran obres sobre el cicle artúric de Bretanya. La poesia amorosa se desenrollà seguint l'ideal de l'amor cortés fins a arribar a Alain Chartier i François Villon, que tanquen la poesia migeval.

La prosa estava dedicada a les cròniques històriques i a les traduccions d'obres de la lliteratura clàssica en llatí, l'idioma de la cultura i la religió. Es conserven coleccions de sermons i vides de sants. Els chicotets fabliaux eren peces dramàtiques que barrejaven la temàtica sacra en un to de paròdia.

El RenaiximentEditar

Un grup d'escritors, La Pléiade (d'a on ve el nom de la famosa colecció de llibres actual), va firmar un manifest per rellançar la lliteratura francesa. L'autor més important del grup va ser Pierre de Ronsard.

En el sigle XVI destaquen les figures de François Rabelais, autor de prosa humorística i Michel de Montaigne, l'"inventor" del gènero de l'ensaig.

L'academicismeEditar

Des de mitat del sigle XVII França se convertí en el centre cultural i lliterari de tota Europa. El gust clàssic, l'obsessió per la perfecció formal i la llengua treballada són els trets que encara hui permaneixen en les lletres franceses. Nicolas Boileau-Despreaux va ser el teòric més important d'esta época, a on es varen desenrollar tots els gèneros. L'Astrée de l'autor Honoré d'Urfé fon l'obra francesa més traduïda al seu temps.

Els autors clàssics més importants són Jean Racine, Molière i Jean de la Fontaine. Les aportacions al camp de la no ficció són també notables, en la filosofia de Voltaire, Diderot... Una figura fa de pont entre l'academicisme francés i els nous aires romàntics que varen estendre's per Europa des de finals del sigle XVIII: Jean-Jacques Rousseau.

El sigle XIXEditar

El sigle XIX francés servix de model per als periodos lliteraris d'atres països, en el conreu del Romanticisme, el Realisme i la seua derivació: el Naturalisme.

El romanticisme exaltava les grans passions, la lluita de l'individu contra la societat per a poder ser lliure i els assunts nacionals, a l'hora que buscava l'exotisme migeval o oriental. Alguns dels noms bàsics són Victor Hugo o Alexandre Dumas.

El realisme buscava complaure la burguesia en històries plenes de detalls i peripècies, incloent reflexions i descripcions d'ambients i sentiments. Els escritors a destacar són Honoré de Balzac, Gustave Flaubert o Stendhal entre atres.

El naturalisme cercava de fer una lliteratura científica, atenent a les motivacions dels actes de cada personage, analisant el seu entorn i herència, afegint per primera vegada personages de les classes socials més baixes. El pare del moviment és Émile Zola.

Les veus vingudes d'atres països francòfons comencen a fer-se un lloc en la lliteratura, aportant la descripció de costums locals i reflexions sobre la identitat molt fecundes.

La varietatEditar

Entre finals del sigle XIX i el sigle XX la lliteratura francesa adopta una gran varietat, que inclou des del simbolisme de Baudelaire fins a les avantguardes més experimentals. El surrealisme en especial, creat al voltant de la figura d'André Breton, va ser un moviment fèrtil a les terres franceses.

El trauma de la Primera Guerra Mundial està en la base de l'existencialisme, un moviment filosòfico-literari francés que va expandir-se per tot el continent. Autors com Jean Paul Sartre o Albert Camus es preguntaven a les seues obres pel sentit de l'existència, en una prosa melancòlica, reflexiva i alegòrica. En una atra llínea, una figura que no es pot ignorar és Marcel Proust.

Des d'Àfrica, sorgix llavors la nomenada lliteratura colonial i postcolonial, en autors que barregen la tradició francesa en l'oralitat dels seus respectius països. Els temes giren entorn la guerra, la llibertat, la identitat i el paper dels hòmens i dones en la societat.

Despuix de la Segona Guerra Mundial en el moviment del Nouveau roman, es recull l'experimentalisme avantaguardista i es creen obres plenes de jocs de paraules, en estructures agosades i modernes, combinant gèneros i estils. L'autor teòric més important és Alain Robbe-Grillet, i, encara que els autors que pertanyen a este grup són diferents, segons quin crític faça la tria, també hi són Michel Butor, Nathalie Sarraute i Claude Simon. És notable la influència d'autors com Georges Perec i Raymond Queneau.

La lliteratura contemporànea, com passa en atres tradicions, és tan rica que es resistix a classificacions, en autors de la talla d'Assia Djebar, Jean Cocteau, Jean Genet, Amin Maalouf, Yasmina Khadra...

Enllaços externsEditar