Marko Mrnjavčević

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Marko Mrnjavčević
MonMichaelMARKO.jpg
Nacionalitat:
Ocupació:
Naiximent: c.1335
Lloc de naiximent:
Defunció: 17 de maig de 1395
Lloc de defunció: Rovine, Valàquia

Marko Mrnjavčević (en cirílic serbi: Марко Мрњавчевић; cap a 1335-17 de maig de 1395) va ser per dret el rei dels serbis de 1371 a 1395, mentres que de fet va governar sobre un territori en l'oest de la regió de Macedònia centrat en la ciutat de Prilep.

Se li coneix com a Príncip Marko (en cirílic serbi: Краљевић Марко, transliterat «Kraljević Marko») i Rei Marko (en búlgar: Крали Марко; macedoni: Kрaле Марко) en la tradició oral dels eslaus meridionals, en la qual s'havia convertit en un important personage durant el periodo de dominació otomà sobre els Balcans.

El seu pare, Vukašin, va ser cogobernant en el sar serbi Esteban Uroš V, el regnat del qual es va caracterisar per la debilitat de l'autoritat central i la desintegració gradual del Imperi serbi. Les possessions de Vukašin incloïen territoris en l'oest de Macedònia, Kosovo i Metohija. En 1370 o 1371, el seu pare ho va coronar «rei jove»; este títul incloïa la possibilitat de poder succeir al sar en el tro de Sèrbia ya que este no tenia fills.

Biografia

Abans de 1371

Vukašin, el pare de Marko, sobre una fresca de la iglésia de Psača, en la República de Macedònia.

Marko naixqué al voltant de 1335 com el primogènit de Vukašin Mrnjavčević i la seua esposa Alena.[1] El patronímic «Mrnjavčević» deriva de Mrnjava [el pare de Vukašin], descrit en el sigle XVII per l'historiador raguseo Mavro Orbini com un noble menor de Zahumlia.[2] Segons Orbini, els fills de Mrjnava varen nàixer en Livno, en l'oest de Bòsnia, on va poder haver-se assentat despuix de l'anexió de Zahumlia per Bòsnia en 1326.[3] La família Mrnjavčević va poder haver recolzat posteriorment al emperador (sar) serbi Esteban Dušan en els seus preparatius per a l'invasió de Bòsnia, aixina com les atres famílies de Zahumlia.[nota 1] Per temor a represàlies, varen emigrar a Sèrbia abans de l'inici del conflicte.[3][5] Estes preparacions varen poder haver començat dos anys abans de l'invasió, que va tindre lloc en 1350.[5] Va ser durant enguany que Vukašin, el pare de Marko, és mencionat per primera volta en escrit. El text en qüestió diu que va ser fet governador (župa) de Prilep per Dušan, ciutat que va ser conquistada per Sèrbia als bizantí en 1334 junt en atres parts de la regió de Macedònia.[6][7] En 1355, l'emperador va morir d'un atac al cor quan contava en uns quarantasset anys.[8]

Dušan va ser succeït pel seu fill de dèneu anys, Uroš, que va semblar vore en Marko Mrnjavčević un home de confiança. El nou emperador ho va nomenar per a encapçalar una embaixada a Ragusa (l'actual Dubrovnik en Croàcia) a finals de juliol de 1361 per a negociar la pau entre l'Imperi serbi i la República de Ragusa, un conflicte que va esclatar a principis d'eixe any. Encara que no va poder fer la pau, Marko va conseguir negociar la lliberació dels comerciants serbis de Prizren que havien segut retinguts com a presoners pels raguseos i se'ls va permetre retirar els diners depositats en la ciutat per a les seues famílies. El relat d'eixa embaixada en un document de la ciutat conté la referència més antiga que es té de Marko Mrnjavčević.[9] Una inscripció en 1356 sobre el mur d'una iglésia en la regió macedoni de Tikveš, menciona a un Nikola i a un Marko com a governadors d'aquella regió, pero l'identitat d'este personage és incert.[10]

Els Estats serbis i búlgars a mitan del sigle XIV.

La mort de Dušan va ser seguida per l'increment d'activitats separatistes en l'Imperi serbi. Els territoris del suroest, com Epir, Tesalia, i les terres en el sur de Albània, es varen separar en 1357.[11] No obstant, el núcleu de l'Estat (les terres occidentals, incloent Zeta i Travunia en l'alta vall del riu Drina; les terres de Sèrbia central; i Macedònia), va seguir sent lleal a Uroš, el nou emperador.[12] No obstant, la noblea local va mostrar una independència cada volta major front al seu emperador fins i tot en aquelles regions que encara estaven controlades pel govern central. El monarca serbi va ser dèbil i incapaç de contrarrestar estes tendències separatistes, convertint-se en un poder inferior en els seus propis dominis.[13] Els nobles serbis també combatien uns en uns atres per territori i influència.[14]

Vukašin Mrnjavčević era un polític hàbil i a poc a poc va assumir el paper principal en l'imperi.[15] En agost o setembre de 1365 Uroš ho va coronar com a rei, i ho va fer el seu cogobernant. Per a 1370, el patrimoni potencial de Marko s'incremente quan el seu pare va estendre les seues possessions personals des de Prilep més allà de Macedònia, Kosovo i Metojia, adquirint Prizren, Pristina, Novo Brdo, Skopie i Ohrid. En una carta que va firmar el 5 d'abril de 1370, Vukašin menciona a la seua esposa, la reina Alena (господинь зємли срьбьскои и грькѡмь и западнимь странамь).[16] A finals de 1370 o començos de 1371, Mrnjavčević va coronar al seu fill «rei jove». Este títul era concedit als hereus presunts dels reis serbis per a assegurar la seua successió al tro. Degut a que Uroš no tenia fills, Marko podia convertir-se aixina en el seu successor, començant una nova dinastia de sobirans serbis, i marcaria el final de la dinastia Nemanjić, que havia governat el país per doscents anys. La majoria dels nobles serbis no varen estar contents en la situació, i açò va enfortir els seus desijos d'independència de l'autoritat central.[17]

Vukašin també va buscar una esposa en bones conexions per al seu fill major. Una princesa de la noble família croata dels Šubić de Dalmàcia va ser enviada pel seu pare, Grgur, a la cort del seu parent Tvrtko I, el senyor (Ban) de Bòsnia, en la finalitat de que fora criada i casada per la mare d'est, Jelena Šubić. Esta última era la filla de Jorge II Šubić, el yayo matern de la qual era el rei serbi Dragutin Nemanjić.[18][19] El Ban i la seua mare varen aprovar l'idea de ukašin d'unir a la princesa Šubić en el seu fill, i el matrimoni va estar a punt de concertar-se.[20][21] No obstant, en abril de 1370, el papa Urbà V va enviar una carta a Tvrtko en la qual prohibia el matrimoni d'una catòlica en el «fill del seu Magnificència el Rei de Sèrbia, un cismàtic» (filie magnifici viri Regis Rascie scismatico).[21] El papa també va notificar al rei Luis I d'Hongria, el senyor nominal del Ban, de l'imminent «ofensa a la fe cristiana», i el matrimoni jamai va aplegar a realisar-se.[20][22] Marko finalment es va casar en Jelena (filla de Radoslav Hlapen, el senyor de Veria i Édessa i el més important noble serbi en el sur de Macedònia).[23]


Notes

  1. El nom de la família «Mrnjavčević» no es menciona en les fonts contemporànees, ni qualsevol atre llinage associat a esta família. La font antiga més coneguda que menciona el nom de «Mrnjavčević» és Ruvarčev Rodoslov «La genealogia de Ruvarac», escrit entre 1563 i 1584. No se sap si va ser introduïda en la Genealogia d'alguna font anterior, o de la poesia i tradició popular.[4]

Referències

Bibliografia

  • Fostikov, Aleksandra (2002), Историјски часопис, Istorijski institut, Belgrat, 0350-0802
  • Bogišić, Valtazar (1878), Народне пјесме: из старијих, највише приморских записа, Internet Archive
  • Ćorović, Vladimir (2011), Историја српског народа, Proyecto Rastko
  • Deretić, Jovan (2000), Кратка историја српске књижевности, Proyecto Rastko
  • Fajfrić, Željko (2000), Котроманићи, Proyecto Rastko
  • Fine, John Van Antwerp (1994), The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest, University of Michigan Press
  • Fostikov, Aleksandra (2002), Историјски часопис, Istorijski institut
  • Jireček, Konstantin Josef (1911), Geschichte der Serben, Internet Archive
  • Karadžić, Vuk Stefanović (1852), Српски рјечник, У Штампарији Јерменскога манастира
  • Karadžić, Vuk Stefanović (2000), Српске народне пјесме, Proyecto Rastko
  • Constantino el Filósofo (2000), Житије деспота Стефана Лазаревића, Proyecto Rastko
  • Low, David Halyburton (1922), The Ballads of Marko Kraljević, Internet Archive
  • Mandić, Ranko (2003), Kraljevići Marko i Andreaš, Serbian Numismatic Society
  • Mihaljčić, Rade (1975), Крај Српског царства, Srpska književna zadruga
  • Miklošič, Franc (1858), Monumenta serbica spectantia historiam Serbiae Bosnae Ragusii, Internet Archive
  • Momirović, Petar (1956), Stari rukopisi i štampane knjige u Čajniču, Zavod za zaštituspomenika kulture
  • Noyes, George Rapall (1913), Stari rukopisi i štampane knjige u Čajniču, Internet Sacred Text Archive
  • Orbini, Mavro (1913), Краљевство Словена, Srpska književna zadruga
  • Popović, Tatyana (1988), Prince Marko: The Hero of South Slavic Epics, Syracuse University Press
  • Radenković, Ljubinko (2001), Словенска митологија: Енциклопедијски речник, Zepter Book World
  • Rudić, Srđan (2001), Историјски часопис, Istorijski institut
  • Stojanović, Ljubomir (1902), Стари српски записи и натписи, Academia de las Artes y de las Ciencias de Serbia
  • Šarenac, Darko (1996), Марко Краљевић у машти ликовних уметника, BIPIF
  • Šuica, Marko (2000), Немирно доба српског средњег века: властела српских обласних господара, Službeni list SRJ
  • Theiner, Augustin (1860), Vetera monumenta historica Hungariam sacram illustrantia, Internet Archive