Penyagolosa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Parc natural del Penyagolosa
Cim del Penyagolosa

El Penyagolosa és una montanya del massiç que porta el seu nom, en la província de Castelló. Pertany al sistema ibèric i és el pic més alt de la província de Castelló i el segon més alt de la Comunitat Valenciana, a soles superat pel Cerro Calderón (1.839 m), localisat en el Racó d'Ademús.

És tracta d'un elevat i ben conservat núcleu montanyós del Sistema Ibèric. Culmina als 1.813 m en la cima del Penyagolosa, des d'a on és domina un immens panorama sobre les comarques castellonenques i les veïnes terres d'Aragó. El Santuari de Sant Joan de Penyagolosa –important destí de romeries– i extensos boscs de pi negral, pi albar, roure reboll, etc., componen este magnífic parage. L'accés al massiç pot realisar-se per les pintoresques localitats de Vilafermosa, Vistabella del Maestrat i Chodos. Qui vullga unir esta simbòlica montanya en el mar dispon de la Senda de Gran Recorregut GR-33, que arriba fins a Castelló de la Plana.

En el seu cim s'ajunten els térmens de Vilafermosa, Vistabella del Maestrat i Chodos. Està dividida en dos parts molt distintes entre si: la paret sur, un precipici vertical de casi 300 metros que és punt de trobada d'escaladors i l'ala de montanya nort, molt més accessible i de pendent relativament suau. Esta última és la que permet l'accés al cim d'una forma molt més assossegada: des d'un punt al que es pot accedir en el coche des de la pista que arranca un poc abans de l'ermita, o pel barranc de la Pregunta.

El seu cim està dividit en tres, sent el de l'est el de major altura. Se'l coneix popularment com al “Jagant de Pedra” i en ell està l'ermita de Sant Joan de Penyagolosa, destí final de pelegrinacions i romeries.

El conjunt de la montanya i l'espai del voltant conformen el Parc Natural del Penyagolosa.

L'orige del topònim Penyagolosa se pert en el temps, pero es possible que procedixca de l'evolució del terme pinna (montanya) i lucosa (bosc), segons resen alguns documents com el relatiu a la donació de Culla a l'Orde del Temple en l'any 1213. Existixen multitut de vestigis dels pobles que moraren i passaren per este lloc; aixina es localisen poblats íbers, restants de calçades romanes i, sobre tot, s'aprecien signes manifests del despoblació actual, lo que es traduïx en una pèrdua de valor cultural i històric del conjunt territorial.

En quant a l'aspecte natural, el païsage discorre a través d'una vista formada per escarpades llomes dispostes paralelament a la costa, en profunts barrancs i amples àrees d'aixara, carrascals i pinades. El seu important desnivell permet gojar d'un canvi progressiu de la vegetació, que s'adapta gradualment a l'altura i, per lo tant, al rigor climatic continental de la montanya. Entre la fauna destaca la presència de grans aus rapaces diürnes i nocturnes com l'àguila real, l'àguila perdicera i el muçol real, sense oblidar mamífers com el gat montés, la cabra montesa, la gineta, el teixó i el corç.

Fon declarat parc natural per la Generalitat Valenciana en l'any 2006.

Vore també

Enllaços externs

Commons