Pesta negra

Ilustració de la pesta negra en una Bíblia de 1411

La pesta negra també coneguda com a mort negra va ser una pandèmia de pesta, que devastà Europa i Àsia a mijans del segle XIV (1347-1351) i provocà la mort d'aproximadament un terç de la població europea.

Característiques del brot epidèmic

L'apelatiu "negra" en qué els coetàneus nomenaren la malaltia prové del fet que els afectats presentaven taques fosques en la pell com a conseqüència d'hemorràgies subcutànees.

La pesta està causada per la bactèria Yersinia pestis, afecta els rosegadors en zones endèmiques i provocava les grans epidèmies quan conseguiria infectar les rates (Rattus norvegicus) de les aglomeracions humanes i els seus paràsits les puces, les quals actuaven com a principal vehícul de transmissió als humans.

En l'edat mijana es pensaven que esta malaltia la portaven els gats i varen començar a exterminar-los. La cosa va anar a pijor perqué els gats es menjaven les rates i al matar els gats, el número de rates aumentava i també el número d'afectats per la malaltia. La majoria d'investigadors atribuïxen la Pesta Negra a un brot de la forma bubònica de la malaltia, si be en l'actualitat alguns experts qüestionen el modi de transmissió de l'epidèmia. Així dons, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que esta es propagà donà lloc a l'aparició de les atres variants.

Durant els primers dies, i coincidint en el periodo d'incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap sintomatologia. Passats uns dies, pero, la malaltia es manifestava en tota la seua virulència i la majoria de les víctimes morien en el termine de quatre a set dies.

Difusió de l'epidèmia

Mapa on s'observa la propagació de la Pesta Negra pel continent europeu a mijan segle XIV (alemà)

No és del tot clar l'orige del brot de pesta que afectà l'Europa del segle XIV. S'especula que hauria pogut originar-se al nort de l'Índia, per be que la teoria més estesa situa els primers casos a les estepes de l'Àsia central, des d'on els eixèrcits i els mercaders mongols l'haurien transmés, en direcció est i oest, tot aprofitant la Ruta de la Seda. Així, seguint esta teoria, trobem els primers brots a la China durant la década de 1330, on sabem que la plaga afectà la província chinenca d'Hopei el 1334.

Ara be, l'entrada de l'epidèmia en terres europees cal buscar-la a la península de Crimea (Ucraïna). La República de Gènova, una de les principals potències comercials d'aquell temps, havia establet una colònia a Kaffa (actual Feodòssia). Els eixèrcits mongols van sitiar la ciutat durant temps i se sap que un dels mètodos d'atac amprats consistia a llançar en catapultes cadàvers infectats dins la ciutat. L'octubre de 1347, una flota de vaixells genovesos que fugien del sege de Kaffa arribà a la ciutat siciliana de Messina en la majoria dels seus tripulants infectats o morts. Ademés , se supon que els vaixells portaven també rates i puces infectades.

Des de Messina, la plaga saltà cap a Gènova i Venècia (entre 1347 i 1348), i des d'Itàlia s'estengué en direcció nort-oest cap a tot el continent, arribant a la Península Ibèrica, França i Gran Bretanya abans del juny de 1348. S'escampà llavors cap a Alemanya i els països escandinaus on arribà entre 1348 i 1350, i finalment a Rússia cap al 1351. Tanmateix, algunes zones del continent no es van vore afectades per la plaga, com per eixemple Polònia o algunes zones de Bèlgica i els Països Baixos. Moltes persones van creure que la Pesta Negra era un castic de Deu a causa dels pecats que cometien. Grups de religiosos, com els flagellants, recorrien les ciutats en processó flagellant-se l'esquena per fer penitència. De fet com que anaven de ciutat en ciutat, van participar de manera involuntària en la propagació de la pesta.

Formes i síntomes de la malaltia

La Pesta Negra presentava tres variants típiques:

• La pesta bubònica: era la forma més comú de la Pesta Negra. Es transmetia pel contacte directe en rates, puces i polls infectats. La seua taxa de mortalitat se situava entre el 30% i 75% dels casos. El síntoma característic d'esta variant de la malaltia era l'aparició de bubons a l'engonal, el coll i les aixelles pels quals supurava pus i sanc. Les persones infectades tenien també hemorràgies sota la pell, raó per la qual presentaven numeroses taques fosques per tot el cos. L'aparició d'estes tumoracions anava acompanyada de febra alta (entre 38 i 41 °C), vòmits i confusió o deliri.

• La pesta pulmonar o pesta neumònica: era la segona variant més estesa de l'epidèmia. És l'única de les tres variants que es transmetia per via oral, a través de gotes de saliva contaminada per les bactèries d'una persona infectada. La taxa de mortalitat era altíssima, entre un 90% i un 95% dels infectats. Els síntomes característics eren la dificultat per respirar (disnea), l'aparició de coloracions blavoses/violàcees pel cos (especialment en la cara) com a resultat d'una cianosis i, sobretot, l'expectoració sangonosa.

• La pesta septicèmica: era la menys freqüent de les tres formes pero, alhora, la més mortífera, atés que la infecció invadia ràpidament la sanc. Causava la mort a quasi tots els malalts. Els síntomes més característics eren la febra alta i l'aparició de taques de color morat pel cos.

Aixína,originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que esta es propagà donà lloc a l'aparició de les atres variants. Durant els primers dies, i coincidint en el periodo d'incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap sintomatologia. Passats uns dies, pero, la malaltia es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies.

L'antisemitisme desfermat i el context religiós

Analfabets i profundament supersticiosos, la majoria d'afectats per la Pesta Negra creien en el Ira Dei o ira de Deu, atribuint la plaga a un mereixcut castic diví. D'aquí que es comencessin a generalisar processons de penitents jagantines (de fins a més de 10.000 persones), gent que es flagellava constantment per tal de redimir-se als ulls de Deu (en el consegüent perill d'accentuar l'epidèmia transportant-ne els bacteris d'un poble a un atre). Els penitents anaven equipats en enormes fuets i creus de ferro, exaltats d'una profunda xenofòbia antisemita i anunciant la fi del món i l'Apocalipsis.

Els que encara s'aguantaven sans es posaven sota la protecció de Sant Roc o de Sant Sebastià (arran de les nafres i tot tipo de ferides que patiren estes sants, com se'ls representa a les images). Fins i tot s'arribaren a generalisar tot una tiramenga de remeis suposadament eficaços però que avui ens semblarien del tot ridículs per tal de frenar l'epidèmia.

A sovint les acusacions envers els judeus (que afirmaven que ells eren els culpables de l'enverinament premeditat de pous i fonts) ya eren suficients per desfermar la histèria colectiva i oferir una explicació antisemita. Les masses, enfurismades, assaltaren i incendiaren els calls de Basilea, Zuric, Chillon, Barcelona, Cervera, Tàrrega, Estrasburc, Toledo, Magúncia o Londres, pero el Papa Climent VI va arribar a firmar una bula a on negava la culpabilitat judia (perqué ell també vea, en tota la raó del món, que els judeus també patien i morien de pesta) alhora que oferí aixopluc als refugiats hebreus al seu feu del comtat de Venaissin (prop de la cort papal d'Avinyó). Més o menys 200 foren les comunitats semites que desaparegueren arreu del continent, malgrat esta rectificació papal d'última hora.

Les extravagàncies més incongruents arribaren també de la mà d'astròlegs i físics com ara els de la Sorbona de París, que anunciaren al rei Felip VI de França que tot plegat era culpa d'una maligna conjunció astrològica dels planetes Saturn, Júpiter i Mart el 24 de març del 1345. L'estadística general ha facilitat la sifra d'uns 75 millons de morts arreu del món a causa d'esta pandèmia, fet que suposà almenys una disminució notable de la població humana de l'época (quelcom que molts científics han classificat com un mecanisme natural de llimitació i correcció de la demografia planetària). El tercer ginet de l'Apocalipsis (la Pesta) fou segurament el més temut i singular dels quatre (Fam, Guerra i Mort són els atres tres), pero l'Europa del segle XIV patia tot un seguit de convulsions que accentuaren el panorama apocalíptic: la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra, l'avanç turc per l'Orient, guerres marítimes entre les repúbliques italianes, la Reconquista a Espanya... i fins i tot un canvi sobtat del clima féu que les circumstàncies fossin encara més dures, car entre 1315 i 1322 la temperatura mijana disminuí notablement (una chicoteta era glacial) i es gelaren moltes collites. Sumant a tot això la falta de previsió, les poques barreres que haurien pogut assossegar els efectes de la Pesta Negra es van ensorrar l'una rere l'altra.

Podem conéixer l'impacte d'esta pandèmia a través del reconte de les làpides dels cementeris medievals –encara que molts difunts no morissin exactament de pesta-, la rapidea de rotació dels càrrecs públics i clericals –que quedaven vacants- o la desaparició sobtada de comunitats monacals i llogarrets que havien rebut l'impacte de l'epidèmia de forma directament devastadora. D'atra banda també en conservem les cròniques que es redactaren tot descrivint els efectes i les conseqüències de l'epidèmia per part de numerosos testimonis.

Zones no afectades i explicacions científiques

Tot i la gran difusió de la plaga, algunes zones del continent europeu conseguiren deslliurar-se, en penes i treballs, de l'avanç de la pesta. Entre estes destaquen bona part dels Pirineus occidentals (que estaven molt mal comunicats), part de Polònia i les lluntanes terres de Rússia, Escòcia, Noruega, Suècia i Irlanda. La ciutat de Milà, per eixemple, és un cas a part, perqué s'aïllà del món exterior a base d'extraordinàries mesures de control i d'isolament.

D'atra banda es finançaren i aixecaren hospitals i cases de curació per als afectats, ya que meges com ara l'espanyol Luis Mercado o el francès Guy de Chauliac relacionaren l'epidèmia en els rosegadors i llur convivència entre la població que malvivia amuntegada en les ciutats en males condicions higièniques. Ya al segle XI, el gran mege àrap Avicenna havia relacionat en força encert la pesta amb les rates, encara que aleshores els mètodes científics no deixaven de ser realment extravagants: els meges duien un vestit per evitar el contagi consistent en una gorra i una màscara, quasi sempre d'una peça i en un bec ben llarc i metàl·lic farcit d'estopa en vinagre, per tal d'apropar-se sense córrer riscs als malalts.

La marginació social i la histèria colectiva

Els empestats van ajuntar-se a un atre colectiuterriblement marginat de la vida social com era el dels lleprosos(que anaven de poble en poble fent servir una campaneta o unesquellot per advertir de la seua presència). No només la PestaNegra afectà els subconscients colectius d'una manera tan acusada;d'atres fenòmens de tipo més sicològic contribuïren a desfermaruna incontrolable sugestió d'integrisme religiós que arribava allímits de paroxisme místic. Moltes contades del continent es varenvore inundades de grapats de fidels que se suïcidaven colectivamento be es llançaven a predicar una nova croada lliberadora per redimirels seus pecats. Un bon eixemple n'és la Croadadels Nanos del 1212, originada per lesprèdiques d'alguns religiosos fanàtics que arribaren a influircompletament les masses de nanos i adolescents fent que milers d'ellses movilisaren per un ideal exaltat que prometia la reconquista deTerraSanta de les mans dels infidels musulmans. Allà on els cavallerscroats no havien pogut triumfar, asseguraven que els infants i jóvensconseguirien una victòria definitiva sense ni tan sols prendre lesarmes. A pesar que l'IglésiaCatòlica va condenar aquella bogeria, el PapaInocenciIII es va vore impotent a l'hora d'evitar que fins a un total dedos expedicions infantils i jovenils eixiren de Françai Alemanya encapçalades per dos nanos–Nicolau i Esteve- que eren considerats directament interlocutorsen Deu. A banda de ser una possible causa de la llegenda (quederivà en conte popular) del flautista d'Hamelin–el recort quedà molt marcat en Alemanya- uns 15.000 chics ichiques moriren de fret i fam pels camins... o acabaren convertits enesclaus en ser capturats per comerciants egipcis que aprofitarenl'avinentesa per fer un sucós negoci. Anys més tart també es feutristament famosa la Croadadels Pastorets (1251), de grupsd'adolescents de 15 anys comandats per l'obscur monge Jacob que,després de moltes atrocitats, acabaren per saquejar i predicar unanova religió basada en l'amor, a la tradicional zona herèticad'Occitània –influïdapel catarisme-. Condenats també per l'iglésia, foren perseguits iexterminats progressivament per tal de garantisar l'orde i eliminaraquella subversió que discutia el feudalismei la jerarquia eclesiàstica (els darrers pastorets foren liquidatsper les tropes d'EnricIII d'Anglaterra).

El ball de Sant Vitus i el Foc de Sant Antoni

Un atre cas d'autèntica histèria colectiva que sesumà a l'onada empresa per la Pesta Negra es produí l'any 1352a la ciutat d'Aquisgrà,on aparegueren tot un seguit de persones que –de cop i volta- esllançaven a ballar en crits, contorsiones, udols i un ritme tanfrenètic que acabaven per caure a terra estabornides i quasi sensealè. La gent creïa que aquell deliri de ballar s'encomanavacontagiosament, i d'aquí que les rotllanes de balladors s'anessinfent cada cop més i més grans a mesura que la histèria creixia. Elnomenat "ballde Sant Vitus" –que ha quedat en el lèxic popular perreferir-se al fet de no parar mai quiet- va viure el seu auge a laciutat d'Estrasburg. Segons els testimonis, l'èxtasis que embriagavaals hòmens i dones que el patien venia d'una malaltia que infectavaels centres nerviosos produint contorsions a la cara, les mans, elsbraços i els peus (alhora que s'hi sumava la mística religiosa delsubconscient). Alguns van atribuir-ho a la picada d'una taràntula...i d'aquí que a Itàlia encara hi haja una dansa popular nomenadatarantella (sobretot ala zona napolitana, on es frenà finalment l'epidèmia). Ademés, també va fer-se famós el nomenat "focde Sant Anton", una espècie d'infecció epidèmica queassolà Europa cap al 1089 i que ennegriaels membres del malalts fins a produir-los una gangrena dolorosamentfatal. Es va confondre durant un temps en l'erisipela,pero els seus síntomes eren força diferents: s'encomanava a primersde l'autumne, després d'un estiu humit, nuvolós i xafogós, i elsmalalts que en patien les conseqüències acostumaven a refugiar-seals monasteris sota l'advocació de Sant Antoni (d'aquí el nom deFoc de Sant Anton). S'associava al sant a una mena de foc interiorque cremava i consumia el cos, encara que aviat es va notar que lamalaltia no acostumava a durar més d'un any, car en començar lacollita de blat i civada desapareixia totalment. El resultat finalfon relacionar-ho en la mala collita i la humitat arran d'uns foncsparàsits (Clavicepspurpurea)que infectaven la civada intoxicant el cereal iacabant per produir la gangrena als qui en menjaven.

Conseqüències demogràfiques i polítiques

El cop que rebé la poblacióafectada per la Pesta Negra fon considerable: es generalisàl'abandonament de camps, masos i pobles; l'èxodo dels pagesos capals núcleus urbans deixà despoblats molts territoris; la pèrduadels cultius i la seua substitució per la ramaderia (a Castellala famosa ovella merina) arruïnà a molts campessinos; es produïrenrevoltes camperoles contra l'opressió feudal (les remencescatalanes, la "jacquerie" francesa, els camperols anglesosque assaltaren Londres el 1381...). ACatalunya es perdé un terç de la població.[2] Les conseqüències polítiques tingueren igualmentun abast decisiu: alts càrrecs i figures polítiques coronadescaigueren davant la mort en rapidea. Són els casos, per posar unsquants eixemples, del rei AlfonsXI de Castella (mort quan sitiava Gibraltarl'any 1350), la princesa Joanade Plantagenet (filla d'EnricIII d'Anglaterra que anava a casar-se en l'hereu de Castella,futur PereI el Cruel), Elionorde Portugal (reina d'Aragó,segona esposa de PereIII el Cerimoniós que morí l'any 1348a la ciutat de València al'any de casada), el teòlec anglés ThomasBradwardine (gran matemàtic i professor, arquebisbede Canterbury) o l'any 1270 el reiLluísIX de França (que sitiava Tunisdurant la darrera de les croades). La fuga de nobles i burguesos en possibilitats defugida cap a zones més aïllades i apartades, cap a viles o castellson podien quedar reclosos del món exterior (com es relata, pereixemple, al Decameróde Boccaccio)també fon un fet comú. El Papa ClimentVI es va salvar pels pèls en seguir els consells del seu megepersonal, Guy de Chauliac, que li va recomanar aïllar-se a una torre–quasi tapiada- fins que passara l'epidèmia. A pesar d'estacautela, Guy va cometre un error enorme en aconsellar que elscadàvers dels difunts fossen llançats al Roine...fins que tornaren a emergir a l'alçada de Niça i Marsella, onencara van fer més mal i ocasionaren nous rebrots de la pandèmia. Algunes tradicions dels territoris de llenguacatalana, com la rogativaque es fa cada set anys de Vallibona(Ports) a Pena-roja(Matarranya),es remonten a esta pesta.

L'impacte en l'art i el folclore popular

Artísticament parlant, la pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria durant segles sota la forma d'una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures que representaven la Mort en esquelets macabrament irònics.

Són molt ilustratius en este sentit els quadres de Brueghel el Vell o les ilustracions de Hans Wieditz per al De Remediis de Petrarca; el folclore popular va incorporar les famoses danses macabres o Dansa de la Mort, de les que encara resta un únic i tètric testimoni a la localitat catalana de Verges (província de Girona, Baix Empordà).

La dansa de la Mort era una alegoria molt tenebrosa que acostumava a representar-se vora les esglésies durant Semana Santa, en una processó d'esquelets dansaries que desfilaven sota una tètrica melodia, en timbals i passos marcadament sinistres. La idea del "memento mori" (recorda que moriràs) es fa omnipresent en estes processons: els esquelets simbolisen una mort que no respecta ningú, ni rics ni pobres, ni humils ni poderosos.

Bibliografia

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pesta negra.
• BAUDOUIN, B. La fantástica epopeya de las Cruzadas (1096-1291). De Vecchi. Barcelona, 2004.
• BLADÉ, R. "La peste negra. Una bacteria apocalíptica". HyV núm. 431, p. 75-79; Barcelona, 2003.
• GÜNZBERG I MOLL, JORDI: Vida quotidiana a la ciutat de Barcelona durant la pesta negra (1348). Episodis de la Història, 329 (2002). ISBN 84-232-0640-8.
• LORÉN, S. "El tercer jinete del Apocalipsis". HyV núm. 48, p. 120-131; Barcelona, 1972.
• WATTS, Sheldon. Epidemias y poder. Historia, enfermedad e imperialismo. Andrés Bello, Barcelona, 2000.