Primera República Espanyola
La Primera República Espanyola (Primera República Española en castellà) fon el règim polític que hi hagué en Espanya des de la seua proclamació per les Corts, el 11 de febrer de 1873, fins al 29 de decembre de 1874, quan el pronunciament del general Martínez Campos va donar començament a la Restauració borbònica en Espanya.
El primer intent republicà en l'Història d'Espanya fon una experiència curta, caracterisada per la profunda inestabilitat política i social i la violència. La República fon governada per quatre presidents distints fins que, tan sols onze mesos després de la seua proclamació, es va produir el colp d'Estat del general Pavía i l'instauració d'una república unitària dominada pel Duc de la Torre.
El periodo estigué marcat per tres guerres civils simultànees: la Tercera Guerra Carlista, la sublevació cantonal en la península Ibèrica i la Guerra dels Deu Anys en Cuba. Els problemes més greus per a la consolidació del règim varen ser la falta de verdaders republicans, la divisió d'estos entre federalistes i unitaris i la falta de recolzament popular.
Proclamació de la Primera República
El rei Amadeu I renuncià al tro d'Espanya el dia 11 de febrer de 1873. Esta renúncia estigué motivada per les dificultats a les que hagué d'enfrontar-se durant el seu curt regnat, com la guerra en Cuba, l'esclafit de la Tercera Guerra Carlista, l'oposició dels monàrquics alfonsins, que aspiraven a la restauració borbònica en la figura d'Alfons de Borbó, fill d'Isabel II, les diverses insurreccions republicanes i la divisió entre els seus propis partidaris.
El Congrés, en inclusió del Senat, estava reunit en sessió conjunta i permanent, i, mentres esperava alguna comunicació final del rei, es va erigir en Assamblea Nacional. Imperava en esta una amplissima majoria de parlamentaris monàrquics, pertanyents als dos partits monàrquics i dinàstics que fins llavors s'havien turnat en el govern: el partit radical de Manuel Ruiz Zorilla i el partit constitucional de Práxedes Mateo Sagasta. Junt a l'abrumadora majoria monàrquica s'assentava en l'Assamblea Nacional una minoria republicana, molt dividida entre federals i unitaris. Un d'ells, el federaliste Francisco Pi y Margall, va presentar a l'Assamblea la següent proposició:
"L'Assamblea Nacional assumix els poders i declara com a forma de govern la República, deixant a les Corts Constituents l'organisació d'esta forma de govern."
Pi y Margall, en la seua defensa de la proposta -de la que era firmant junt en Figueras, Salmerón i atres diputats-, encara que se reafirmava com a federaliste, renunciava en eixe moment a impondre com a forma de govern la República federal en l'esperança de que foren les Corts Constituents que devien convocar-se quines la declararen, i anunciava el seu acatament a atra decisió distinta si aixina s'adoptava democràticament. Emilio Castelar va pujar al estrat i va pronunciar este discurs:
"Senyors, en Ferran VII muigué la monarquia tradicional; en la fugida d'Isabel II, la monarquia parlamentària, en la renúncia de'n Amadeo de Saboya, la manoraquia democràtica; ningú ha acabat en ella, ha mort per si mateixa; ningú porta la República, la porten totes les circumstàncies, la porta una conjuració de la societat, de la naturalea i de l'Història. Senyors, saludem-la com el sol que s'alça per la seua pròpia força en el cel de la nostra pàtria."