Segona Germania
La Segona Germania fon un alçament armat desenrollat majoritàriament en les Comarques Centrals del Regne de Valéncia en l'any 1693.
Per la seua complexa composició social i la naturalea de les reivindicacions, és un moviment de difícil interpretació, encara, pels analistes moderns. Cal destacar que l'única cosa en comú entre la Segona Germania i la Revolta de les Germanies és el nom i que la base social i reivindicacions eren complexes i canviants.
Antecedents
La progressiva recuperació econòmica en l'últim terç del sigle XVII, després de l'expulsió dels moriscs, coincidí en una época de certa agitació social en el camp. Les causes, més estructurals que conjunturals, estaven ubicades en les reivindicacions anti-fiscals i anti-senyorials de la classe llauradora. La protesta venia de llunt i anava resolvent-se de manera pacífica en els tribunals. La classe llauradora pretenia eliminar la pressió senyorial com a intermediaris entre ells i la corona. És per això que, entre atres coses, es reivindicava l'incorporació de les respectives poblacions al patrimoni real.
La llenta acció judicial no era compatible en atres classes socials tensionades per la fam o l'exasperació fiscal, i que de tant en tant anaren esclatant: revoltes de l'Horta de València de 1663, de la Valldigna en 1672, i del Camp de Morvedre en 1689. El punt màxim d'estes revoltes és lo que es coneix com Segona Germania, en l'any 1693. Cal remarcar que les revoltes només tingueren lloc en aquells territoris que no pertanyien al territori real, com per eixemple el Ducat de Gandia.
L'alçament popular
A principis de 1693 el duc de Gandia i atres nobles foren a queixar-se al Consell d'Aragó, en Madrit, per les reticències dels seus vassalls a pagar rendes dominicals. Ademés, per atra banda, el virrei informà de l'actuació d'un notari, Fèlix Vilanova, que ya havia participat com a instigador de la revolta del Camp de Morvedre en 1689, i que ara anava provocant als llauradors de la Marina dient-los que existien uns documents i privilegis antics que els eximia de pagar als seus nobles.
Després del primer intent militarisat d'acabar en la protesta, en Pedreguer, el virrei propongué crear una junta d'advocats en València a on els representants dels demandants podien expondre els seus arguments. En esta junta els demandants alegaren certs drets concedits per Jaume I i els seus successors, pero no foren acceptats per falta de proves documentals. Llavors, els demandants recorreren la sentència arbitral directament al Consell d'Aragó i demanaren la completa supressió de les càrregues senyorials. La demanda fon presentada per Francesc Garcia, un llaurador del Ràfol d'Almúnia i un dels principals caps del moviment, llavors junt en Feliu Rubio i Bertomeu Pelegrí.
En arribar maig, l'época de la recolecció de la Morera, els llauradors es negaren a pagar les rendes i, fins i tot, en Carlet els vassalls del Comte de Carlet es negaren a pagar els censos. Per segona volta, les tropes del virrei hagueren d'intervindre per a sometre als insumissos. Pero en l'entrada de l'estiu i l'arribada de les collites majors, les folgues de rendes es reproduïren i generalisaren.
En Vilallonga, dins del Ducat de Gandia, quatre llauradors foren detinguts per negar-se a partir la collita amb el seu senyor, i este fon l'últim detonant que feu esclatar la revolta armada. Al dia següent, un avalot de tres mil hòmens prengué la ciutat de Gandia, i sense cap més violència, els quatre detinguts foren lliberats. L'alliberament, segurament inesperat, encoratjà als rebels a continuar les movilisacions i desplaçar-se cap a València, on demanarien justícia al virrei. Per a tal efecte, es va improvisar un eixèrcit de huit batallons, dirigit pel barber i llaurador benestant de Muro d'Alcoi, Josep Navarro.
El virrei, però, s'hi va avançar i havia ordenat al Governador de Xàtiva que reunira a Gandia un exèrcit de quatre-cents hòmens a cavall, quatre-cents més a peu i dues peces d'artilleria; al qual se li uniren a Albaida, per a on havien fugit els rebels, les milícies de Xàtiva, Algemesí i Carcaixent.
El combat entre les dos forces (1397 hòmens armats i amb artilleria, front a 1500 camperols pràcticament desarmats) tinguè lloc el 15 de juliol a Setla de Nunyes, prop de Muro d'Alcoy. La batalla durà dues hores i finalitzà en no més de 15 hòmens morts, tots de la banda dels "agermanats".
Conseqüències i repressions
En les setmanes següents a la batalla, xicotets esquadrons de cavalleria restabliren l'ordre per les diferents poblacions. Josep Navarro fou executat, com a líder que era, el 29 de febrer de 1694 i altres vint-i-cinc participants foren condemnats a galeres. Francesc Garcia, que era el principal líder no va ser capturat. Per les condemnes s'ha pogut veure que els grans caps de la revolució eren camperols benestants, mentre que la massa enfurida era gent de la classe social més pobra i miserable.
La Segona Germania, fou un pas més per a la centralització de l'estat en un marc monàrquic autoritari. Els nobles veien cada cop més clar que necessitaven l'ajut i protecció de les forces reials, que de mica en mica anava treient-los poder.
Les mateixes revindicacions continuaren dirimint-se per la via judicial, fins que en 1705, i dins del marc de la Guerra de Successió, tornà a esclatar una nova revolta violenta amb les mateixes exigències.