Sufisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

El sufisme (en àrap, صوفية‎ ṣūfiyya o تصوف taṣawwuf) és la dimensió interna i l'aspecte espiritual de l'islam. A voltes es descriu com a "misticisme islàmic". Els practicants del sufisme han segut referits com "sufis."

Històricament, els sufis han pertanygut a sovint a diferents ṭuruq o "órdens": congregacions formades entorn a un gran mestre conegut com wali que rastreja una cadena directa de mestres successius fins al profeta islàmic, Mahoma. Estes órdens es reunixen per a sessions espirituals (majalis) en llocs de reunió coneguts com zawiyas, khanqahs o tekke. S'esforcen per ihsan (la perfecció de l'adoració), com es detalla en un hadith: "Ihsan és adorar a Alá com si ho veres; si no pots vore-ho, segurament Ell et veu tu". Els sufís consideren a Mahoma com al-Insān al-Kāmil, l'home perfecte primari que eixemplifica la moralitat de Deu, i ho veuen com el seu líder i guia espiritual principal[1][2][3].

Totes les órdens sufís tracen la majoria dels seus preceptes originals de Mahoma a través del seu cosí i gendre Alí, en la notable excepció de l'orde Naqshbandi, que rastreja els seus preceptes originals a Mahoma a través del seu companyer i sogre, Abu Bakr.

Històricament s'ha confòs en una secta de l'islam, quan en realitat és una orde religiosa per a qualsevol denominació islàmica. El sufisme és la ciència d'ihsan (les pràctiques internes), mentres que fiqh és la ciència de l'islam (les pràctiques externes) i aqidah és la ciència d'iman (la fe)[4].

Encara que la marejant majoria dels sufís, tant premoderns com a moderns, eren i són adherents de l'Islam suní, també varen desenrollar certs aspectes de la pràctica sufí dins de l'àmbit de l'islam chii durant el periodo migeval tardà, particularment despuix de la conversió d'Iran a l'islam chií. Les órdens sufís tradicionals durant els primers cinc sigles de l'islam es varen basar en l'islam suní. Encara que els sufís s'oponien al legalisme sec, observaven estrictament la llei islàmica i pertanyien a vàries escoles de jurisprudència i teologia islàmiques[5].

Els sufís s'han caracterisat pel seu ascetisme, especialment per la seua volença al dhikr, la pràctica de recordar a Deu, que a sovint es realisa despuix de les oracions. Varen guanyar adeptes entre varis musulmans com a reacció contra la mundanalitat del califat omeya primerenc (661750) i han comprés varis continents i cultures durant un milenari, expressant inicialment les seues creències en àrap i en acabant expandint-se al persa, turc i urdu, entre uns atres. Els sufís varen eixercitar un paper important en la formació de societats musulmanes a través de les seues activitats missioneres i educatives. Segons William Chittick, "en un sentit ampli, el sufisme pot descriure's com la interiorisasió i intensificació de la fe i la pràctica islàmiques"[6][1][7].

A pesar d'un relatiu decliu dels órdens sufís en l'era moderna i la crítica d'alguns aspectes del sufisme per part de pensadors modernistes i salafistes conservadors, el sufisme ha seguit eixercitant un paper important en el món islàmic, i ha experimentat un nou resorgir en el sigle XXI i també ha influït en diverses formes d'espiritualitat en Occident[8].

Referències[editar | editar còdic]

  1. 1,0 1,1 «Tariqa». Britannica. Consultat el 6 de abril de 2020.
  2. , ABC-Clio. ISBN 978-1-61069-177-2..
  3. [1], Rowman & Littlefield Publishers. ISBN 978-0-7425-6296-7..
  4. «Sufism» (en inglés). BBC (2009). Consultat el 6 de abril de 2020.
  5. , Brill. ISBN 9789004139749.
  6. [2], Oneworld Publications. ISBN 978-1-78074-052-2.
  7. , Paulist Press. ISBN 978-0-8091-3619-3.
  8. «Sufism in the Modern World». Oxford Islamic Studies Online. Consultat el 6 de abril de 2020.