Vida Eterna es un terme utilisat molt a sovint en la Teologia catòlica, pot fer referència a dos realitats:

  • En un sentit ample, és la vida a continuació de la mort natural, que no acabarà mai, en la que es fruïx del premi per les bones obres de la vida en este món, o es patix el castic a les obres roïnes fetes en la vida que ací coneixem.
  • En un sentit restrictiu, és la vida eterna en el Cel, fruint del premi per les bones obres, participant de la felicitat de Deu, de la Verge Maria, dels àngels i dels sants, reservant-se per a la situació de castic etern per les males obres la denominació de mort eterna, o condenació eterna, o simplement Infern.

La part de la Teologia que estudia les qüestions referents a la vida en acabant de la mort rep el nom d'Escatologia, paraula que prové de les paraules gregues éskhatos: ‘últim’ i logos: ‘estudi’.

Immortalitat de l'ànimaEditar

Segons la filosofia tradicional en Occident[1]Editar

Les arrels de la filosofia occidental estan en Plató i Aristòtil, el primer és discípul de Sòcrates i el segon és discípul de Plató. Plató creïa no soles en l'immortalitat de l'ànima, sino també en la seua preexistència abans del naiximent de les persones. Els dos basen la seua creència en les propietats espirituals de l'ànima.

 
Plató (387 a. C. - 347 a. C.). Escultura del Museu Pio-Clementí del Vaticà, del sigle IV a. C.

L'ànima és el principi immaterial que dona unitat al cos d'un ser viu; allò que fa que l'organisme, a pesar de tindre moltes parts, funcione com un sol subjecte; allò que manté unides i coordinades les parts d'un ser viu; que no pot ser un component material, perque a continuació nos hauríem de preguntar com s'unix eixa part coordinadora a lo restant del cos. És, com hem dit adés, un principi immaterial que informa totes les parts del cos.

 
Aristòtil (384 a. C. - 322 a. C.). Bust del Palazzo Altemps en Roma

Segons este concepte, posseïxen ànima tots els sers vius, plantes i animals. Pero l'ànima de les persones és especial, perque dota a les persones de capacitats que estan per damunt de la matèria, i que són bàsicament dos, incloses dins de la capacitat del coneiximent humà:

  • La capacitat de reflexió. La matèria no és reflexiva: un ull no pot vore's a si mateix, com no siga mirant-se en un espill; un dit no pot tocar-se a si mateix, sino que toca atres coses; els animals no són conscients del seu coneiximent; en canvi la persona humana és conscient del seu coneiximent: coneix que està coneixent; pot fer una introspecció de la seua persona.

L'afirmació de que un animal no és conscient del seu coneiximent és discutida per alguns, pero lo ben cert és que no es poden dissenyar experiments per a comprovar la reflexió del coneiximent, i nos hem de guiar pels efectes del comportament, i aixina com els sers humans som capaços d'altruisme, és dir, de reconéixer en un atre “un atre yo”, i patir per ell (= compadir, condoldre's), i treballar per ell, el comportament animal nos dona mostres d'altruisme només en casos de parentesc, és dir, comportaments instintius a favor de la pròpia descendència o dels seus germans o membres de la manada: cooperació instintiva.

  • La capacitat d'abstracció. El coneiximent humà és capaç de formar idees que transcendixen la matèria. Açò és fàcil d'explicar en el cas de les idees negatives: “un automòvil no negre”. Eixa idea no respon a cap realitat material, perque no existixen automòvils “no negres”, sino automòvils blancs, grocs, grisos, rojos... Eixe concepte ("no negre") és frut d'una abstracció a partir de les realitats materials.

Com que l'ànima humana és capaç d'accions que transcendixen la matèria, diem que és espiritual, i si transcendix la matèria, ha de continuar existint encara que la matèria desaparega, que es descomponga en la mort. L'ànima humana perviu més allà de la mort. Un atre problema serà com podrà conéixer o manifestar-se si li falta el cos, que és la matèria a través de la qual coneixia i es manifestava.

Immortalitat de l'ànima segons l'antiguetat clàssicaEditar

En la lliteratura clàssica grecorromana, es traslluïx la creença en que les ànimes dels morts continuen existint, encara que en un inframón, al que nomenen l'hades, del qual no es pot eixir, ni poden comunicar-se en els vius, ni poden realisar cap activitat; les ànimes estan com a dormides. L'hades és descrit per primera vegada per Homer (sigle VIII a. C.) en les seues obres L'Ilíada i L'Odisea, i el nom és una simplificació del terme "regne d'Hades", deïtat grega que governa les ànimes dels morts.

 
Homer (sigle VIII a. C.). Bust romà del sigle II a. C. en els Museus Capitolins de Roma

És cert que existix també la nigromància, activitat que eixercixen algunes persones en dots especials, rebudes com a regal d'alguna divinitat. Estes persones eren capaces de comunicar-se en els difunts i transmetre mensages dels difunts per al vius, generalment en propòsits d'endevinació del futur. Coneguda és l'activitat nigromàntica de la pítia de l'oràcul de Delfos[2].

La creença en l'existència de l'hades i d'una situació d'infraexistència de les ànimes dels morts era prou general en tot Occident, i no es diferencia molt d'allò que creïen els judeus en l'època anterior a l'invasió de Palestina pels assiris i els caldeus (que ocorregueren en els sigles VIII a VI abans de Crist). Els judeus parlaven del sheol, de característiques semblants a l'hades, i encara que els judeus piadosos mostraven l'esperança de que Deu els protegiria en el sheol, lo ben cert és que el comú dels judeus esperava en esta vida la retribució de les bones obres o el castic de les males obres, be en els autors dels fets o be en la seua descendència, puix no esperaven molta activitat per a les ànimes en el sheol. Aixina, en els salm 87 (88) escriu l'autor: “¿faràs tu maravelles pels morts? ¿s'alçaran les ombres per a donar-te gràcies? ¿s'anuncia en el sepulcre la teua misericòrdia, o la teua fidelitat en el regne de la mort? ¿es coneixen les teues maravelles en la tenebra, o la teua justícia en el país de l'oblit?”[3]. Arguments que donen força a la seua petició en la que demana a Deu que el lliure de la mort.

Els antics egipcis diferenciaven diversos graus de benestar en el món dels morts, cosa que justifica la preparació dels soterraments per part de la gent més adinerada, com per eixemple les famoses piràmides per als faraons; es tractava de guanyar el favor de les divinitats davant d'un juí a l'ànima; en l'Egipte primitiu, es creïa que les ànimes dels bons eren acollides per Osiris, deesa de la resurrecció, i les roïnes quedaven en poder d'Ammit, deu devorador del morts. Pero sempre les referències a la vida despuix de la mort descriuen una existència d'ombres, inferior a la vida tal com es coneix en este món[4].

 
Estatueta de la deesa Osiris en el Museu Egipci del Cairo

Esta idea del juí despuix de la mort ve replegada també pel poeta romà Virgili (70 - 19 a.C.) en la seua descripció de l'hades que fa en la seua obra L'Eneida; la seua concepció es considera "precristiana", puix a més de considerar un premi per als bons difunts (que viuen en els Camps Elíseus) i un castic per als roïns (que viuen en el Tàrtar), deixa també una possibilitat de purificació dels difunts abans d'accedir al premi, cosa semblant al purgatori cristià. Pot ser per això, el lliterat italià Dante Alighieri (1265-1321), en la seua coneguda obra La Divina Comedia, adjudica a Virgili el paper de guía en la visita a l'infern i al purgatori. Pero de la mateixa manera que hem descrit per al cas dels egipcis, la vida d'ultratomba és sempre descrita com a "inframón entre ombres".

Segons la creença en la reencarnacióEditar

La creença en la reencarnació prové de l'hinduisme[5] (religió tradicional de l'Índia) i d'ell ha passat a les diferents religions orientals, o be perque són religions naixcudes en ambient hinduiste, com el jainisme, el sijisme o el budisme, o be perque des d'estes religions s'ha introduït el concepte en les religions tradicionals dels pobles orientals, com el shintoisme de Japó o el taoisme de China.

Encara que segons les diferents religions i tradicions religioses n'hi ha matisos diferenciadors, en general la creença supon que s'admet un principi espiritual (l'ànima) en les persones que perviu despuix de la mort; el cos ya no és útil a l'ànima i esta ha de passar a informar un nou cos. En general, se supon que les persones que han segut bones i espirituals, es reencarnen en persones de més categoria o en divinitats, mentres que les persones que han segut roïnes i carnals, es reencarnen en persones d'inferior categoria, en animals o en sers de l'infern. La transmigració continua indefinidament, fins que la persona conseguix un grau d'espiritualitat tal que l'ànima es veu lliberada de la necessitat de tornar a encarnar-se; o en algunes religions, que conseguix l'unió en la divinitat superior i no ha de regressar al món material; o en el budisme, que conseguix "el no ser" (el nirvana) i no necessita tornar a ser.

 
Ilustració de la Reencarnació, de Publicacions de l’Acadèmia de l’Himalaya

La creença en la reencarnació passà a Occident a través dels filòsofs grecs Pitàgores (569-475 a. de C.) i Plató (427-347 a. de C.). Pitàgores justifica la seua creença en que afirmava recordar una vida passada seua durant la guerra de Troya[6], i Plató la defén com a part de la seua creença en la preexistència de les ànimes[7]. També Plató li supon a la reencarnació la seua utilitat com a mig per a que les ànimes vagen perfeccionant-se en cada encarnació; pero no elabora un cos doctrinal sobre el tema, al modo de les religions orientals.

També hi ha testimonis de creences en la reencarnació dels héroes en els pobles de cultura celta[8].

Les religions monoteistes occidentals (Judaisme, Cristianisme, Islamisme) rebugen la creença en la reencarnació de les ànimes, i la cultura occidental no l'ha assimilat mai de forma majoritària. Pero no deixen d'existir indicis de creences en la reencarnació en el gnosticisme[9], corrent religiosa de l'àrea grega dels primers sigles de cristianisme, i en el cas dels càtars o albigencs, una doctrina relacionada en el gnosticisme que es va escampar pel sur de França en la segona mitat del sigle XI, gràcies a la protecció dels senyors feudals que veïen en la nova doctrina una oportunitat de deslligar-se del vassallage del rei de França o del rei d'Aragó[10].

Segons el CristianismeEditar

L'últim artícul del nomenat "Credo apostòlic" de l'Iglésia Catòlica és "(crec) en la vida eterna". En el "Credo nicé-constantinopolità", comú a l'Iglésia Catòlica, l'Anglicana i les nomenades iglésies ortodoxes de l'orient cristià, es formula esta creença com "(crec) en la vida del món futur"[11].

La predicació de Jesucrist està farcida de referències a la vida despuix de la mort: els discursos en que explica el juí final, en el que els bons passaran a fruir de la vida eterna i els roïns a la condenació eterna[12]; o la paràbola del ric "Epuló" i el pobre 'Llàzer', en qué es descriu un infern i un cel respectivament per als dos difunts[13]; o l'episodi de la resurrecció del seu amic Llàzer, de Betània, en el que reafirma la creença en la resurrecció dels morts al final dels temps i la vida eterna[14]; o el diàlec entre Jesús i "el bon lladre" quan els dos estan patint la crucifixió i Jesús li promet al lladre que "hui mateixa estaràs junt en mi en el paraís"[15]; i molts més eixemples.

El Catecisme de l'Iglésia Catòlica[16] afirma que al final de la vida present l'ànima es presenta davant de Deu que la jujarà i passarà a la vida de felicitat eterna en el Cel, a una purificació en espera del Juí Final (el Purgatori), o a la condenació eterna en l'Infern. I que al final dels temps, Jesucrist vindrà al món, resucitarà als morts i farà el Juí Final o Universal, i totes les persones, en el seu cos i la seua ànima, seran destinades per a sempre al Cel o a l'Infern.

 
Ilustració de la Divina Comèdia de Dante Alighieri

En estes afirmacions hi ha dos realitats diferenciades:

  • Per una part el nomenat Juí Particular que patirà cada ànima tot seguit de la mort, o siga, despuix de la separació del cos i de l'ànima. Les ànimes comencen a tindre ya el premi o el castic a les seues accions de la vida corporal, i la possibilitat d'una purgació abans de fruir del Cel, si les obres han segut bones pero imperfectes. En este aspecte, la creença cristiana no es diferencia molt d'allò que hem descrit anteriorment per al cas de l'antic Egipte o de l'hades descrit per Virgili. La diferència s'ha de buscar en la matèria del juí: mentres que els grecs, els romans o els egipcis parlen d'un juí d'actes socials (heroismes, bon govern, vida familiar...), el juí en el cristianisme versa sobre el compliment intern i extern dels preceptes morals ordenats per Deu[17].
  • Per atra part, la resurrecció del morts i el Juí Universal que tindran lloc al final del temps del món que coneixem, perque es donarà pas a un nou món. A partir d'este moment, cada persona fruirà el premi a les seues bones accions o patirà el castic a les seues accions roïnes, conjuntament el seu cos i la seua ànima, i com que el juí universal és el definitiu, ya no existirà l'estat de purificació, perque les ànimes hauran segut ya purificades en l'espera d'este moment. En este aspecte, la creença cristiana és nova del tot respecte de l'antiguetat clàssica, puix els pobles antics no contemplaven la resurrecció dels cossos[18].

Estes creences cristianes les anem a desenrollar en els successius punts de l'artícul, i només cal matisar que algunes confessions cristianes se separen un poc d'este esquema general del Catolicisme[19]:

  • Algunes iglésies ortodoxes i reformades (luteranes, calvinistes, evangèliques...) no contemplen l'existència d'un estat de purificació; les ànimes que no mereixen entrar en el Cel, pero tampoc són tan roïnes com per a la condenació eterna, simplement esperen, com a dormides, la celebració del Juí Universal, en el que la misericòrdia divina, remoguda per les oracions dels vius, els portarà també al Cel.
  • Algunes iglésies reformades neguen l'existència d'un cel, infern o purgatori anteriors al Juí Universal: les ànimes esperarien, com a dormides, la resurrecció i el Juí Final.
  • Finalment, algunes creences d'inspiració cristiana, com els adventistes, proponen que en la mort desapareix el cos i l'ànima, i en la resurrecció dels últims temps, Deu tornarà a crear el cos i l'ànima de cada u. Esta creença se separa moltíssim de la tradició cristiana, primer perque deixa de creure en l'immortalitat de l'ànima; segon perque la resurrecció passa a ser concebuda com una nova creació, i tercer perque el model de la resurrecció dels morts és la resurrecció de Jesucrist, i esta no va ocórrer al modo d'una nova creació, com propon esta creença, sino com una transformació del cos de Crist tornat a animar per l'ànima i la divinitat, que segons la fòrmula del Credo coneguda com a Credo apostòlic, "va devallar als inferns" abans de la resurrecció[20]; de fet, el cos resucitat de Jesucrist mostrava les senyals de les ferides que va patir en mans, peus i costat, i li les va mostrar a Sant Tomàs com a prova de la resurrecció[21].

Segons les atres creences monoteistes occidentalsEditar

En este apartat fem referència al Judaisme i al Islam.

En l'actualitat el Judaisme està molt dividit en diverses escoles rabíniques (ultraortodoxos, reformistes, ortodoxos, conservadors, humanistes...), aixina que és molt difícil donar una doctrina única per a tot el Judaisme. En temps de Jesucrist, les creences populars dels judeus eren molt semblants a allò que Ell va predicar, com es deduïx dels diàlecs que Jesús manté en els seus interlocutors, com en el passage de la resurrecció de Llàzer[22] o en els térmens usats per Jesucrist en la paràbola del ric "Epuló" i el pobre Llàzer[23], on al Cel se li nomena "si d'Abraham". El llibres de la Bíblia dels últims sigles abans de Crist, com la profecia de Daniel, el llibre de la Sabiduria, o els llibres dels Macabeus, parlen del Juí Final, de la felicitat dels justs despuix de la mort, de la resurrecció dels morts i de resar pels difunts perque se'ls perdonen els pecats abans del Juí[24]. Pero també en els evangelis apareix la figura de la secta dels saduceus, que neguen la resurrecció dels morts[25]. De manera anàloga, en l'actualitat hi ha judeus que tenen creences sobre el més allà molt semblants a les cristianes, pero uns atres reduïxen el concepte de salvació i felicitat al futur del poble judeu: el conjunt del poble és el que patirà o serà feliç[26].

L'Islam té una escatologia (idees sobre el més allà) molt semblants a les cristianes, per haver naixcut en un ambient cultural judeu i cristià. També n'hi ha una resurrecció dels morts i un Juí Final en el que es determinarà una condenació eterna o una vida eterna en el Cel, encara que les descripcions del cel són més corporals que en la doctrina cristiana. També hi ha un estat intermig entre la mort i l'arribada del Juí Final, que rep el nom de Barzaj, en el que les ànimes experimentaran els patiments necessaris per a que despuix puguen ser salvades en el Juí Final; el Barzaj té, per tant, un caràcter semblant al purgatori cristià, pero el seu alcanç és major, puix també poden ser purificats aquells que han mort culpables de pecats greus, si aixina ho dispon Deu. Segons la major part de les escoles religioses dels sunites (una de les famílies religioses naixcudes de l'Islam primitiu) l'únic pecat que no podrà ser perdonat en el Juí Final és la falta de fe en l'Islam; unes atres escoles, i la família religiosa dels chiites (naixcuda també a partir de l'Islam primitiu) consideren alguns pecats especialment greus, a més de la falta de fe, que tampoc podran ser perdonats en el Juí Final[27].

La resurrecció dels morts i el món futurEditar

El Credo nicé-constantinopolità, comú al catolicisme, les iglésies ortodoxes i l'iglésia anglicana, conclou en estes dos afirmacions: "(crec en) la resurrecció del morts i la vida del món futur"[28]. Són dos veritats de fe cristiana íntimament unides: el present món acabarà i començarà un nou món, els morts resucitaran i, junt en els que queden vius en eixe moment, seran jujats en el Juí Universal; uns seran premiats per a viure eternament en el món futur, i uns atres seran castigats per a patir eternament en la "segona mort".

La creença en el Juí Final té el seu orige en la predicació del profetes del poble judeu en els últims sigles abans de Crist, que ve replegada en els llibres dels Profetes del nomenat Antic Testament en la Bíblia. Són, per tant, paraules que judeus i cristians consideren com a inspirades per Deu.

En temps dels profetes Isaïes i Jeremies (sigles VII i VI abans de Crist), el poble judeu estava sent castigat per Deu pel seu incompliment de la Llei que havien pactat en temps de Moisés; Llei moral que tenia la màxima expressió en els Dèu Manaments. El castic consistia en l'invasió dels territoris dels regnes d'Israel i Judà pels assiris primer, i pels babilonis més tart, la conquesta de Jerusalem pels babilonis i la deportació dels principals judeus (any 587 a. C.). Els profetes manifesten que estos castics tenen una finalitat purificadora; Deu purifica al poble dels pecats per a poder-lo perdonar més tart[29]. I en efecte, Jerusalem és de nou reconstruïda pels judeus que tornen de la deportació uns 50 anys més tart.

El profeta Ezequiel viu entre els judeus deportats en Babilònia, i insistix en el mensage de que "Deu no vol la mort del pecador, sino que es convertixca i vixca"[30]; predica, aixina, l'esperança en la restauració del poble judeu.

El llibre de la profecia d'Isaïes conté una part final redactada en époques molt posteriors a la vida d'Isaïes, despuix del retorn dels judeus a Jerusalem. Els discípuls d'Isaïes, fidels a l'ensenyança del profeta, contemplen un futur en que Deu crearà un nou cel i una nova terra, en la que el poble judeu fidel a Deu, que ha sobrevixcut a la purificació, serà feliç en la nova Jerusalem[31].

La profecia de Daniel és escrita en el sigle II a. C. El poble judeu patix ara persecucions per part dels monarques helènics que governen Egipte i Síria. Les profecies tornen a recordar la raó de la purificació per a un perdó futur, pero en este cas, les visions dels profeta es remonten a la Fi del Món, en el que n'hi haurà una resurrecció dels morts i un Juí Universal que posarà a cada u davant del premi o castic per les seues obres. I el juge serà el Fill de l'Home, una figura que ell entreveu humana, pero en atributs divins[32]. Este títul de Fill de l'Home és el que utilisarà Jesucrist per a parlar de si mateix; de manera que els oyents judeus poden relacionar-lo immediatament en la profecia de Daniel.

Jesucrist predica repetidament la resurrecció del morts en el moment de la Fi del Món, per a que tots confluïxquen en un Juí Universal. En el capítul 25 de l'Evangeli segons sant Mateu, Jesucrist explica que el contingut principal del Juí serà la pràctica de les obres de misericòrdia (donar de menjar al famolenc, vestir al nuet, visitar al malalt i al presoner...), donant aixina al Juí un valor més exigent que el simple compliment dels Dèu Manaments.

Alguns veuen un impossible en la resurrecció de tots el morts de l'història de l'humanitat: ¿com podrà recuperar cada u la matèria del seu cos?. A esta pega, responen els escritors eclesiàstics dels primers sigles que és major miracle la creació de la matèria a partir del no-res, que la distribució de la matèria en els cossos dels difunts[33]; o siga, que si Deu ha pogut lo més, també podrà lo menys.

Per atra part, s'ha de tindre en conte que la matèria de qualsevol cos viu està en continuat recanvi: entra aigua en el menjar i la beguda, ix aigua en els excrements i els fluïts corporals; entra matèria orgànica en el menjar, i ix oxidada en forma de diòxit de carbó i vapor d'aigua en la respiració, i aixina successivament; allò que fa que una cantitat determinada de matèria siga el meu cos no és la matèria en si, que està en canvi continuat, sino l'ànima que informa a la matèria; i l'ànima no desapareix en la mort, com hem vist en la primera part d'este artícul.

Uns atres objecten que si els morts resuciten en un cos material, han de tornar a morir, perque la matèria tornarà a caducar. Pero ya va explicar l'apòstol Sant Pau que el cos en qué resucitarem serà un cos d'una atra calitat, serà un "cos celestial o espiritual"[34]. Tot segons el model de Jesucrist, que despuix de resucitat es va presentar als apòstols travessant les portes tancades, i es desplaçava d'un lloc a un atre en gran rapidea, com es deduïx de la llegida dels últims capítuls dels evangelis de Sant Lluc i de Sant Joan.

Respecte de la conveniència del Juí Universal, o Juí Final, alguns objecten que si ya existix un Juí Particular a la mort de cada persona, no té sentit un nou juí al final del temps; davant l'evidència de la doctrina del Juí Final, descrita pel profeta Daniel i per la predicació de Jesucrist, alguns lo que veuen innecessari és el Juí Particular a la mort de cada persona; pero l'existència del Juí Particular ve afirmada en l'epístola al Hebreus[35], que forma part del Nou Testament de la Bíblia: "Per quant el destí dels hòmens és morir una sola vegada; i a continuació de la mort, el juí.".

Si el Juí Particular es veu convenient per a que les ànimes puguen fruir del cel o patir l'infern abans que vinga la resurrecció dels morts, o siga, l'estat que nomenarem escatologia intermija en el pròxim capítul, la conveniència del Juí Universal és defesa per molts Pares de l'Iglésia, o sants escritors dels primers sigles, per a que quede manifesta a totes les persones la Justícia i Sabiduria de Deu, ya que el be i el mal que cada u fa repercutix en el be i el mal de les atres persones: la vida d'un sant ha fet molt de be a moltíssimes persones, pel seu eixemple, i per això es vorà justificat un premi molt elevat; i al contrari, el mal fet per algunes persones ha donat mal eixemple a uns atres, i per això es vorà justificat el castic dur dels qui han donat eixe mal eixemple[36].

Respecte del final del món present, la seua transformació en un nou món, açò ve ya anunciat en la profecia d'Isaïes, com hem vist més amunt (Isaïes, capítul 65, versículs 17 i següents), i és predicat per Jesucrist. En el capítul 24 de l'Evangeli segons Sant Mateu, Jesús indica que no es coneix el moment de la Fi del Món, i ho fa per mig d'imàgens, com "Quant al dia i l'hora, ningú ho coneix, ni els àngels del cel ni el Fill, sino només el Pare", o com la comparació en la vinguda del diluvi universal, que la gent no esperava. Les senyals de la fi del món que es comenten en este capítul de l'Evangeli, en la predicació de l'apòstol Sant Pau (especialment en les cartes als cristians de Tesalònica), i en el nomenat llibre de l'Apocalipsis de l'apòstol Sant Joan, venen donant-se en realitat a lo llarc de tota l'història de l'humanitat: les catàstrofes naturals, la predicació del cristianisme per tot el món, el "Anticrist", personage que en el seu poder i la seua predicació fa perdre la fe a molts cristians, les persecucions als cristians... Per això la tradició cristiana ha vist sempre en la predicació d'estes veritats una crida a estar vigilants, complint sempre la llei de Deu, perque el dia menys pensat nos demanaran contes en el Juí Final; no n'hi ha cap doctrina oficial respecte del moment en que vindrà la Fi del Món.

També podem preguntar-nos si la predicació d'un final del món conegut és compatible en allò que ensenya la Ciència actual. Pero clar, les idees sobre el futur de l'Univers van fluctuant segons evolucionen les escoles científiques. Si el materialisme tradicional, que seguien els teòrics marxistes, parlava d'un Univers estàtic, compatible en l'idea d'una matèria eterna, l'actual model estàndart sobre l'orige i evolució de l'Univers parla d'un començament (el Big Bang) i d'un final, per l'expansió continuada de l'Univers que deixarà una realitat sense fonts d'energia, incapaç d'albergar vida; o be un Univers colapsat pels forats negres[37].

No té per qué coincidir la Fi del Món prevista pel model estàndart de l'Univers en la Fi del Món que afirma la religió. Estem parlant de dos enfocaments diferents en la descripció de la realitat. Una cosa és el món físic objecte de les ciències de la Naturalea, i una atra és el món físic interpretat des de les realitats espirituals, objecte d'estudi de la Teologia o de les ensenyances de les religions.

Escatologia intermija: des del moment de la mort fins a la Fi del MónEditar

Algunes creences dins de l'àmbit del cristianisme, o algunes escoles teològiques, afirmen que no n'hi ha res entre el moment de la mort d'una persona i l'arribada de la Fi del Món. Donat que les ànimes estan incompletes sense el seu cos, que no poden conéixer si no és a través dels sentits del cos i del funcionament del cervell, l'estat posterior a la mort seria una cosa semblant a l'hades de l'antiguetat grega: les ànimes esperen dormides el seu destí en el Nou Món.

Alguns afigen que si les ànimes són immaterials, no els afecta el temps, que és una dimensió de la matèria, i que per tant no es pot parlar d'un temps entre la mort i el Juí Final: tot és com un instant.

Aixina i tot, n'hi ha en l'Evangeli uns passages que només poden interpretar-se si s'accepta l'existència d'un estat intermig entre la mort individual i la Fi del Món:

  • La paràbola del ric 'Epuló' i el pobre Llàzer. Jesucrist parla en naturalitat als oyents judeus, donant per assentat que és la creença del públic que l'escolta, d'una situació en que el ric ya mort patix torments, i el pobre ya mort és feliç, i és abans de la Fi del Món, perque el ric vol que Abraham envie a Llàzer a parlar als seus parents, que encara estan vius[38].
  • El diàlec entre Jesús crucificat i el lladre crucificat al seu costat. Jesús li promet: "En veritat te dic: hui mateixa estaràs junt en mi en el paraís". Pero eixe hui és anterior a la seua resurrecció i als 40 dies que Jesucrist va conviure en els discípuls despuix de la resurrecció, per tant és anterior a la Fi del Món[39].

Ademés, n'hi ha passages en les cartes de l'apòstol Sant Pau en que es dona a entendre l'existència d'un estat de felicitat de l'ànima sense el cos, per eixemple: «preferim ser desterrats del cos i viure junt al Senyor» (de la 2ª carta als cristians de Corint, capítul 5, versícul 8).

L'Iglésia catòlica i les iglésies ortodoxes i orientals, seguint la tradició dels primers sigles de cristianisme, practiquen el cult als sants i la pregària pels difunts; coses que no farien si cregueren que no n'hi ha ningú en el Cel, o esperant a entrar en el Cel, en el temps present.

Si acceptem l'existència d'una vida de l'ànima separada del cos, en la que puga fruir d'un premi, o patir un castic, podem a continuació plantejar-nos dos dubtes: ¿com pot l'anima, sense cos, fruir o patir?, ¿com pot l'ànima, despuix de la mort, purificar-se de les imperfeccions?.

Les ànimes poden fruir el premi o patir el castic.Editar

La doctrina comuna de l'Iglésia Catòlica considera que el contacte o relació immediata de l'ànima en l'Essència Divina és suficient causa per a que l'ànima experimente una elevació de la seua essència i passe a ser capaç de contemplar a Deu i experimentar la satisfacció de vore complits tots els seus desijos[40]. Naturalment, la visió de Deu i la satisfacció personal seran més perfectes despuix de la resurrecció, ya que el cos gloriós podrà fruir d'allò que els teòlecs nomenen glòria accidental, per la qual les persones podran experimentar les coses que deprengueren a amar en la vida mortal, com és la companyia dels sers benvolguts; pero en l'estat intermig ya es donarà una vida feliç.

Per via negativa, les ànimes que no prenguen contacte en l'Essència Divina experimentaran una frustració existencial, en no trobar cap estímul que satisfaça les seues ànsies d'afirmació personal[41]. En acabant de la resurrecció, quan les ànimes de l'infern recuperen el seu cos, el cos participarà també d'eixe estat d'infelicitat, i eixe estat és lo que en els texts de l'Evangeli i d'uns atres llibres de la Bíblia es descriu com a "foc etern". El castic es resumix, per tant, a la falta de relació a Deu.

La purificació de les ànimes: purgatori, oracions pels difunts.Editar

El Juí que determinarà que les persones passen al Cel o a l'Infern versarà sobre els actes realisats abans de la mort, tal com hem considerat en parlar del Juí Particular i del Juí Universal. Pero també hem parlat de la predicació dels profetes que donaven als patiments experimentats pels judeus de l'época de l'exili a Babilònia i de regrés a Jerusalem un valor de purificació dels seus pecats. Aixina, la purificació dels pecats pot ser passiva, no frut de les pròpies accions sino de l'acceptació d'un patiment. Ademés, Jesucrist en l'Evangeli insinua que alguns pecats podran ser perdonats en l'atra vida: "pero qui parle contra l'Espirit Sant no serà perdonat ni en este món ni en l'atre"[42], i l'apòstol Sant Pau parla d'un foc purificador abans d'entrar en la glòria[43].

El Catecisme de l'Iglésia Catòlica, en els punts 1030 i següents, ensenya que les ànimes que no han rebujat a Deu, pero que no tenen el suficient grau de purificació com per a entrar en contacte en l'Essència Divina, experimentaran un patiment semblant al que patixen els condenats en l'Infern, quant a la separació de l'Essència Divina, pero aliviat per l'esperança de conseguir al final entrar en el Cel. Eixe patiment les purificarà. Per això els cristians, des dels primers sigles, han considerat una bona obra resar a Deu per a que disminuïxca el patiment de les ànimes del Purgatori, i l'Iglésia ha establit una série de costums piadoses que tenen per objecte eixa disminució dels patiments del purgatori, com són les Misses oferides pels difunts (conegudes com a sufragis pels difunts) i les indulgències, que són obres piadoses que s'associen a la petició per la disminució dels patiments de les ànimes del Purgatori.

La doctrina catòlica del Purgatori reforça la pràctica de la solidaritat entre els cristians, perque sabem que podem ajudar a les persones benvolgudes inclús en acabant de la mort, i aumenta l'esperança d'aplegar al Cel, perque sabem que els demés cristians nos ajudaran en la purificació de les nostres imperfeccions[44].

Quan l'Iglésia parla del Purgatori, no fa referència a un lloc, puix que les ànimes no són materials i no ocupen lloc, sino a un estat de purificació, tal com va ser aclarit en el Concili de Florència (1431).


  1. - Gilson, Etienne: La Filosofía en la Edad Media. Editorial Gredos, Madrid, 2014
    - Sánchez Meca, Diego: Historia de la Filosofía Antigua y Medieval. Ed. S. L. - Dykinson, 2013
  2. GRAVES, Robert: Los mitos griegos, I, pág. 97. Alianza Editorial, Madrid, 2001, ISBN 84-206-7262-9
  3. Traducció feta a partir de la versió llitúrgica espanyola del salm.
  4. - Budge, E. A. Wallis: El libro egipcio de los muertos. Málaga: Editorial Sirio, 2007. ISBN 978-84-7808-532-3
    - Lara Peinado, Federico: Libro de los Muertos [1989]. Madrid: Tecnos, 5ª edición, 2009. ISBN 978-84-309-4804-8.
  5. Enterria, Álvaro: La India por dentro: una guía cultural para el viajero. Mallorca: José J. Olañeta, 2006/2007 (tercera edición). ISBN 978-84-9716-490-0
  6. Diodoro, Biblioteca Histórica 10.6.1
  7. Idea desenrollada en el "Mit de la Caverna", que s'explica en el llibre VII de la República
  8. Per eixemple, en el llibre VI de la "Guerra de les Gàlies" de Juli César
  9. Jonas, Hans (2000, 2003). La religión gnóstica. El mensaje del Dios Extraño y los comienzos del cristianismo. Madrid: Editorial Siruela. ISBN 978-84-7844-492-2.
  10. Ávila Granados, Jesús (2005). La Mitología Cátara - Símbolos y pilares del catarismo occitano. Madrid: mr ediciones. ISBN 84-270-3126-2.
  11. Catecisme de l'Iglésia Catòlica, 2ª Secció: la professió de fe cristiana.
  12. Per eixemple, Evangeli segons Sant Mateu, capítul 25
  13. Evangeli segons Sant Lluc, capítul 16
  14. Evangeli segons Sant Joan, capítul 11
  15. Evangeli segons Sant Lluc, capítul 23
  16. Catecisme de l'Iglésia Catòlica, punts 1020 i següents. La "Conferència Episcopal Española" ha publicat la 3ª Edició oficial en castellà.
  17. "No tot el que em diu '¡Senyor, Senyor!' entrarà en el Regne del Cel, sino el que fa la voluntat de mon Pare", de l'Evangeli segons Sant Mateu, capítol 7, versícul 21
  18. Segons el llibre del Fets dels Apòstols, quan Sant Pau predica als ciutadans d'Atenes sobre la fe cristiana, en nomenar la paraula 'resurrecció', els assistents dissolgueren la reunió (capítul 17)
  19. - Sayés, José Antonio: Escatologia. Ed. Palabra, Madrid, 2006
    - Sánchez de Alva, Justo Luis; Molinero, Jorge: El Más Allá. Iniciación a la Escatología. Ed. Rialp, Madrid, 2000
  20. Catecisme de l'Iglésia Catòlica, 2ª Secció: la professió de fe cristiana.
  21. Evangeli segons Sant Joan, capítul 20, versículs 24 a 29.
  22. Evangeli segons Sant Joan, capítul 11
  23. Evangeli segons Sant Lluc, capítul 23
  24. Profecia de Daniel, capítul 7; Llibre de la Sabiduria, capítul 3; Segon Llibre del Macabeus, capítul 12
  25. Evangeli segons Sant Lluc, capítul 20
  26. De Lange, N. R. M.:Judaísmo. Ed. Akal Cambridge, Madrid, 2006
  27. Waines, David: El islam. Ed. Akal Cambridge, Madrid, 2003
  28. Catecisme de l'Iglésia Catòlica, 2ª Secció: la professió de fe cristiana.
  29. Isaïes capítul 48, versícul 10; Jeremies capítul 9, versícul6
  30. Ezequiel capítul 18, versícul 23
  31. Isaïes, capítul 65, versículs 17 i següents.
  32. Daniel capítul 7, versículs 10-13; també capítul 12
  33. Taciano: Oratio ad graecos, 6; Tertuliano: De carnis resurrectione, 11; San Gregorio Magno: Homiliae in Evangelia, 2, 26, 12.
  34. 1ª Carta de Sant Pau als de Corint, capítul 15, versículs 35 i següents
  35. Epístola als Hebreus, capítul 9, versícul 27
  36. Estes idees poden trobar-se, per eixemple, en les Cartes de Sant Clement romà, el tercer successor de Sant Pere com a bisbe de Roma, o siga, el tercer Papa de l'història.
  37. cfr. artículs de la Wikipedia sobre "Teoría del Big Bang" (es.wikipedia.org/wiki/Big_Bang) i "Expansión acelerada del Universo"(es.wikipedia.org/wiki/Expansión_acelerada_del_Universo).
  38. Evangeli segons Sant Lluc, capítul 16, versículs 22 i ss.
  39. Evangeli de Sant Lluc, capítul 23, versícul 43
  40. Catecisme de l'Iglésia Catòlica, punts 1023 i ss.
  41. Catecisme de l'Iglésia Catòlica, punts 1033 i ss.
  42. Evangeli de Sant Mateu, capítul 12, versículs 31-32
  43. "I el foc comprovarà la calitat de l'obra de cada qual. Si l'obra que u ha construït resistix, rebrà el salari. Pero si l'obra de u es crema, patirà el castic; més ell se salvarà, encara que com qui escapa del foc." (1ª carta de Sant Pau als cristians de Corint, 3, 10-15)
  44. Benedicte XVI, Carta encíclica Spe salvi, 30-XI-2007, n. 48