Viking

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

Viking (de l'anglés viking[1], i este del nòrdic antic víkingr) és el principal nom donat als membres dels pobles nòrdics originaris d'Escandinàvia, famossos per les seues incursions i pillages en Europa. Depenent del context i de l'interpretació de l'autor, pot usar-se el nom per a referir-se als incursors d'esta procedència o a els seus països d’orige. La metonimia ha portat a que lo nom se seguixca gastant encara hui en dia de forma coloquial per a referir-se erròneament als paísos escandinaus.

Si be existixen referències vagues a pobles germànics del mar Bàltic i Escandinàvia en les fonts llatines, els atacs i su aparició en l'escena política europea cobren rellevància en lo saqueig del monasteri de Lindisfarne (793) en el nort de Gran Bretanya, al qual pronte siguiren atacs a atres monasteris. Els anals i cròniques dels dos sigles següents estan replets de relats aterradors. El seu actuar violent aterrorisà a les antigües comunitats, que, encara que acostumades a la guerra, no tenien forma de prevore quan hauria una incursió i patien una carència de poders forts en els comiençaments de la Edat Mija. Estos atacs sumats als dels hongaresos i àvars, a la presió de pobles eslaus en Europa Oriental i a la dels àraps en el Sur foren tant causa com consecuència d'un periodo d'inestabilitat que favorí la descentralisació política del feudalisme.

Durant els sigles següents, els vikings i els seus descendients tingueren gran influència en l'història europea. En les illes britániques governaren durant molts anys fins ser finalment derrotats pels normandos, descendents de vikings que havien rebut tierras en Normandia (França). En Itàlia fundaren el regne normando de Sicília e inclús arrivaren a influir en le seues incursions en el Califat de Còrdoba i en l'Imperi Bizantí. A través dels rius del nort intervingueren repetides voltes en el mar Bàltic i en Rússia, primers estats de la qual (la Rus de Kiev) apareixen vinculats a aventurers vikings.

Se sol datar el final del periodo viking en la caiguda del rei Harald el Desaparegut, que morí en la Batalla del pont Stamford en l'any 1066 quan intentava prendre posesió del territori d'Anglaterra; encara que els historiadors danesos amplian fins 1085 en el final del regnat de Canuto IV de Dinamarca. Si bé l'influencia nòrdica seguí sent rellevant, l'aculturizació de normandos en França, Anglaterra i Itaàia, les victòries militars de varis estats com França que lograren assegurar les costes i la pròpia disminució d'incursions escandinaves en la cristianisació d'Escandinàvia suponeren paulatinament la fi de la seua activitat tal i com se coneixia.

Referències