Eliseo Forcada Campos
| Eliseo Forcada Campos | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Pèrit mercantil, impressor i llibrer. | ||
| Naiximent: | 1940 | ||
| Lloc de naiximent: | Castelló de la Plana, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Eliseo Forcada Campos (Castelló de la Plana, 1940), és un pèrit mercantil, impressor i llibrer valencià. Ha segut un dels fundadors de l'associació castellonenca Cardona i Vives.
BiografiaEditar
Eliseo Forcada obtingué el títul de pèrit mercantil en l'Escola de Comerç de la ciutat de Valéncia.
Trayectòria culturalEditar
Eliseo és un dels fundadors de l'associació castellonenca Cardona i Vives.
En l'any 1982 fon creada l'Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló, per un grup de persones, participants en la seua fundació, com Josep Mª Guinot, José María Escuín, Víctor Bort, Vicent Insa, Leopolt Peñarroja, Eliseo Forcada i atres fills de les comarques castellonenques.
La Cardona Vives edita una revista nomenada Renou, també organisa excursions culturals a qualsevol part del Regne de Valéncia, conferències i cursos de cultura i llengua valenciana. Anualment, entrega els Premis Fadrí ad aquelles entitats o personages que en la seua trayectòria han defés la llengua i la cultura valencianes. Destacant entre tots ells, el premi Fadrí En Josep Maria Guinot a les lletres valencianes.
CitesEditar
Els politics (els qui no defenen ni la nostra llengua ni el nom de la nostra llengua i els que sols defenen el nom, pero no la llengua) dotaren eixa estranya Academia ab una majoria abrumadora de partidaris de l'anexionisme catala, es dir, posaren la llengua valenciana en mans dels qui volien la catalana. I tenim el cas inaudit d'una Academia que es un microparlament de partit unic i majoria inalterable, que no treballa per a recuperar la llengua de la societat que la manté, sino per a liquidar-la i improndre la del vei.
El 9 de febrer de 2005 la propia AVLl votava per unanimitat, es dir, incloent els vots dels exvalencianistes, el dictamen autotitulat 'principis i criteris per a la defensa de la denominacio i l'entitat del valencià': l'assalt més frontal mai abans intentat des d'una institucio de la Generalitat a l'identitat d'una llengua i d'un poble. El dictamen, monument a l'ignorancia historica i cientificament pedestre, no fea sino desenrollar lo que ya dia el del 1998: que el valencià es catala i se li pot dir catala. Se fea en realitat una subversio, des de dins, del nom de la llengua, no de la llengua, perque ésta (la gramatica, el lexic i l'estructura sancera del nostre valencià patrimonial) ya havia segut liquidada per l'AVLl a traves d’una serie de dictamens anteriors i parcials, des del que proclamava l'oficialitat de tots els usos catalans de la Conselleria de Cultura de temps de Ciprià Ciscar (1982), al que catalanisava de cap a peus el curriculum de l'ensenyança elemental i secundaria del valencià. El treball de liquidacio ha continuat ab la denominada 'Gramatica Normativa Valenciana' i el 'Diccionari Ortogràfic', de 2006.