O

Lletra O

La O, o en minúscula, és la dècima quinta lletra de l'alfabet valencià i quarta de les vocals. El seu nom és o. També pot dur accent greu (ò) i accent agut (ó).

Fonètica[editar | editar còdic]

En valencià la lletra o en posició tònica representa el sò tancat [o] (jove, món...), pero també el sò obert [ɔ] (home, açò...). Quan la o és àtona sempre es pronuncia tancada (gorila, hospital...).

En moltes zones algunes os àtones poden tancar-se en u (Juan, Jusep, mun pare, juvenil... en conte de: Joan, Josep, mon pare, jovenil...), considerada com a pronunciació coloquial. Una atra forma coloquial amplament estesa és la pronunciació com a au- de la o inicial (auliva, aubrir, aufegar... en conte de: oliva, obrir, ofegar...), cap d'estes pronunciacions són correctes en un valencià estàndart.

En quant a la paraula ho, té diverses pronunciacions: normalment se pronuncia hu (ho entenc, pronunciat: hu entenc; porta-ho, pronunciat: porta-hu); despuix dels pronoms me, te, se i ne es pronuncia heu (m'ho diran, pronunciat: m'heu diran; dis-m'ho, pronunciat: dis-m'heu); abans de verp començat per consonant se pot pronunciar heu o hu (ho duré, pronunciat: heu duré o hu duré) i, finalment, despuix de verp acabat en consonant, se pronuncia ho (vullc portar-ho, pronunciat: vullc portar-ho).

Regles de la o oberta[editar | editar còdic]

a. Quan la o tònica vaja seguida, en la sílaba següent, d’una vocal i: prosòdia, hidrofòbic, glòria, història, òptim, oli, odi… Excepte nóvio i nóvia.

b. Quan la o tònica vaja seguida per una u en la sílaba següent: sòcul, mòdul, monòcul, lòbul, glòbul…

c. Tindrem una o oberta quan en llatí hi ha un diftonc au o una o (o breu). Quan nosatres tenim una o oberta, el castellà sol tindre ue. La correspondència en este cas en el castellà és major que en el cas de la e oberta. En o tancada: pobre-pobre, cosa-cosa, poc-poco, tesor-tesoro, or-oro... En o oberta: nou-nuevo, roda-rueda, coll-cuello, sol-suelo... No obstant, podem trobar casos de o oberta en valencià que tenen o tancada en castellà i no ue: home-hombre, nom-nombre...

d. En el diftonc decreixent ou, quan la u ve de la vocalisació d’una d’estes consonants o grups llatins -v-, -ce-, -g-, -b-, -ty-: moure (mŏvěre), còure (cŏcěre), jou (iǔgu), roure (rǒbǒre), pou (pǔtěu) (la forma [pọu] en o tancada és una pronunciació dialectal), bou (bǒve)...

e. Generalment tenim o oberta, quan la o tònica va seguida per una consonant que no siga labial (b, m, p): agrònom, ogre, taronja, teòlec, hipòdrom, osteòtom… pero tenim paraules en o + labial que presenten la o oberta: hòmens, nom, fenomen, moble, poble, obra, canelobre…

f. Quan la o va seguida dels grups -ct, -pt i -ort la o es oberta: autòcton, còctel, òctuple, coleòpter...

g. És també o oberta, en les terminacions -ol, ola, ot, ota: escola, corriola... excepte gola, farigola, bola, hola, chabola, carambola...

h. I és o obeta quan la o va seguida de -c o del grup -ort (menys soc del verp ser i toca, foca, moca, boca i coco): còctel, coleòpter, escola, fòc, tort (de tordo), sort (de sordo), còca...