En mecànica clàssica la noció de llongitut es va considerar una noció absoluta independent de l'observador. Ademés si be les [[geometria no euclídeo]] eren conegudes des de principi del sigle XIX, ningú va assumir sériament que la geometria de l'espai físic poguera ser una atra que la de l'espai euclídeo fins a a lo manco finals del sigle XIX. Alguns treballs dels matemàtics [[Bernhard Riemann|Riemann]], [[Henri Poincaré|Poincaré]] o el físic [[Hendrik Antoon Lorentz|Lorentz]] varen començar a posar en dubte la noció clàssica de la llongitut com a magnitut invariant independent de l'observador. | En mecànica clàssica la noció de llongitut es va considerar una noció absoluta independent de l'observador. Ademés si be les [[geometria no euclídeo]] eren conegudes des de principi del sigle XIX, ningú va assumir sériament que la geometria de l'espai físic poguera ser una atra que la de l'espai euclídeo fins a a lo manco finals del sigle XIX. Alguns treballs dels matemàtics [[Bernhard Riemann|Riemann]], [[Henri Poincaré|Poincaré]] o el físic [[Hendrik Antoon Lorentz|Lorentz]] varen començar a posar en dubte la noció clàssica de la llongitut com a magnitut invariant independent de l'observador. |