23 577
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Pàgina nova, en el contingut: «L''''hispanisme''' és l'estudi d'Espanya, Hispanoamèrica i, en general, de l'Hispanitat. Les persones que se dediquen a l'hispanisme se diuen hispan…»
L''''hispanisme''' és l'estudi d'[[Espanya]], [[Hispanoamèrica]] i, en general, de l'Hispanitat. Les persones que se dediquen a l'hispanisme se diuen [[hispaniste|hispanistes]].
El [[Diccionari General de la Llengua Valenciana]] de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV) definix la paraula '''hispanisme''', com:
* Aquella expressió pròpia de l'espanyol.
* Aquella paraula o locució que ha segut presa de l'espanyol i s'utilisa en una atra llengua.
* L'estudi de les llengües i lliteratures hispàniques.
L'hispanisme es definix, puix, com l'estudi de la cultura espanyola i hispanoamericana i especialment del seu idioma per part d'estrangers o persones no educades en el seu sen. Les nacions hispàniques han desatés este interés, que redunda indirectament en el seu propi benefici, fins que es va fundar l'[[Institut Cervantes]], en paralel a institucions com el British Council o l'Institut Goethe. Per una atra part, les [[Comunitat Autònoma|comunitats autònomes espanyoles]], desijoses d'acaparar eixe interés, han procurat desenrollar també dins de l'hispanisme les seues pròpies àrees, fent-se representar en el sí de l'hispanística.
== Orige ==
Durant el [[sigle XVI]] tot lo nou que anava a [[Europa]] des d'[[Espanya]]: noves terres conquistades, nous temes, gèneros i personages lliteraris, nous balls, noves modes... Pronte hagué necessitat de saber espanyol per a satisfer més plenament eixa curiositat, també moguda per interessos comercials i econòmics, cap a la nova potència política, primera en ostentar un imperi europeu i ultramarí en la nova Europa del [[Renaiximent]]. Per a respondre ad eixa demanda varen prendre en primer lloc la ploma escritors espanyols com [[Antonio de Nebrija]], autor de la primera gramàtica impresa en una llengua romànica, la ''Gramática castellana'' de [[1492]], o [[Juan de Valdés]], que va compondre per als seus amics italians desijosos de deprendre el castellà el seu ''Diálogo de la lengua''; el llicenciat [[Cristóbal de Villalón]] escrigué en la seua ''Gramática castellana'' ([[Amberes]], [[1558]]) que el castellà era parlat per flamencs, italians, anglesos i francesos.
Durant molt de temps, sobretot entre [[1550]] i [[1670]], ixqueres de les imprentes europees una cantitat impressionant de gramàtiques espanyoles i de diccionaris que relacionaven l'espanyol en alguna o algunes de les atres llengües. Dos de les gramàtiques més antigues es varen imprimir justament en [[Lovaina]]: ''Útil y breve institución para aprender los principios y fundamentos de la lengua española'' ([[1555]]) i la ''Gramática de la lengua vulgar española'' ([[1559]]); abdós són anònimes.
Entre els autors estrangers més destacats de gramàtiques espanyoles estan els italians Giovanni Mario Alessandri ([[1560]]) i Giovanni Miranda ([[1566]]); els anglesos Richard Percivale ([[1591]]), John Minsheu ([[1599]]) i Lewis Owen ([[1605]]); els francesos Jean Saulnier ([[1608]]) i Jean Doujat ([[1644]]); l'alemà Heinrich Doergangk ([[1614]]) i el neerlandés Carolus Mulerius ([[1630]]).
Varen compondre diccionaris l'italià Girolamo Vittori ([[1602]]), l'anglés John Torius ([[1590]]) i els francesos Jacques Ledel ([[1565]]), Jean Palet ([[1604]]) i François Huillery ([[1661]]). Tingué també la seua importància l'aportació lexicogràfica a l'hispanisme francés de l'alemà Heinrich Hornkens (1599) i del francespanyol Pere Lacavallería ([[1642]]).
Uns atres varen unir en les seues obres gramàtiques i diccionaris; varen tindre una especial rellevància al respecte les obres de l'anglés Richard Percivale ([[1591]]), del francés César Oudin ([[1597]], [[1607]]), de l'italià Lorenzo Franciosini ([[1620]], [[1624]]), d'Arnaldo de la Porte ([[1659]], [[1669]]) i de l'austríac Nicholas Mez von Braidenbach ([[1666]], [[1670]]). Franciosini i Oudin varen ser aixina mateix traductors del [[El Quixot|Quixot]]. La llista no és ni molt manco completa i les gramàtiques i diccionaris varen tindre per lo comú gran número de reedicions, adaptacions, refundicions i encara traduccions (la ''Grammaire et observations de la langue espagnolle'' de Oudin, per eixemple, es va traduir al llatí i a l'anglés), fets que indiquen el gran impacte que tingué la llengua espanyola en l'Europa dels [[sigle XVI|sigles XVI]] i [[sigle XVII|XVII]].
En el [[sigle XIX]], coincidint en la pèrdua de l'imperi colonial espanyol a principis i a finals de dit sigle i el sorgiment de les noves repúbliques hispanoamericanes, brota en Europa i els [[Estats Units]] un renovat interés per l'història, la lliteratura i la cultura hispànica de l'antany gran potència, ara decadent, i les seues colónies ara independents.
Durant el [[Romanticisme]] s'assenta l'image d'una Espanya medieval, mora i exòtica, d'un país novelesc i una cultura mestiça que seduïx l'imaginació dels escritors d'eixa corrent i fa a molts interessar-se per la lliteratura, llegendes i tradicions espanyoles. Els llibres de viages escrits per llavors mantenen i aviven encara més eixe interés, que acaba per despertar un impuls més sério i científic cap a l'estudi de la cultura espanyola i hispanoamericana, que no tenia paraula falcada per a denominar-se en espanyol i es va designar a fins del sigle XIX en els vocables hispanòfils i hispanofilia (aixina, per eixemple, Juan Valera), i que a principis del [[sigle XX]] va acabar per nomenar-se Hispanisme.
== Enllaços externs ==
* [https://diccionari.llenguavalenciana.com/entries/search?t=Hispanisme Hispanisme - [[Diccionari General de la Llengua Valenciana]] - [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV)]
* [https://es.wikipedia.org/wiki/Hispanismo Hispanisme en Wikipedia]
El [[Diccionari General de la Llengua Valenciana]] de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV) definix la paraula '''hispanisme''', com:
* Aquella expressió pròpia de l'espanyol.
* Aquella paraula o locució que ha segut presa de l'espanyol i s'utilisa en una atra llengua.
* L'estudi de les llengües i lliteratures hispàniques.
L'hispanisme es definix, puix, com l'estudi de la cultura espanyola i hispanoamericana i especialment del seu idioma per part d'estrangers o persones no educades en el seu sen. Les nacions hispàniques han desatés este interés, que redunda indirectament en el seu propi benefici, fins que es va fundar l'[[Institut Cervantes]], en paralel a institucions com el British Council o l'Institut Goethe. Per una atra part, les [[Comunitat Autònoma|comunitats autònomes espanyoles]], desijoses d'acaparar eixe interés, han procurat desenrollar també dins de l'hispanisme les seues pròpies àrees, fent-se representar en el sí de l'hispanística.
== Orige ==
Durant el [[sigle XVI]] tot lo nou que anava a [[Europa]] des d'[[Espanya]]: noves terres conquistades, nous temes, gèneros i personages lliteraris, nous balls, noves modes... Pronte hagué necessitat de saber espanyol per a satisfer més plenament eixa curiositat, també moguda per interessos comercials i econòmics, cap a la nova potència política, primera en ostentar un imperi europeu i ultramarí en la nova Europa del [[Renaiximent]]. Per a respondre ad eixa demanda varen prendre en primer lloc la ploma escritors espanyols com [[Antonio de Nebrija]], autor de la primera gramàtica impresa en una llengua romànica, la ''Gramática castellana'' de [[1492]], o [[Juan de Valdés]], que va compondre per als seus amics italians desijosos de deprendre el castellà el seu ''Diálogo de la lengua''; el llicenciat [[Cristóbal de Villalón]] escrigué en la seua ''Gramática castellana'' ([[Amberes]], [[1558]]) que el castellà era parlat per flamencs, italians, anglesos i francesos.
Durant molt de temps, sobretot entre [[1550]] i [[1670]], ixqueres de les imprentes europees una cantitat impressionant de gramàtiques espanyoles i de diccionaris que relacionaven l'espanyol en alguna o algunes de les atres llengües. Dos de les gramàtiques més antigues es varen imprimir justament en [[Lovaina]]: ''Útil y breve institución para aprender los principios y fundamentos de la lengua española'' ([[1555]]) i la ''Gramática de la lengua vulgar española'' ([[1559]]); abdós són anònimes.
Entre els autors estrangers més destacats de gramàtiques espanyoles estan els italians Giovanni Mario Alessandri ([[1560]]) i Giovanni Miranda ([[1566]]); els anglesos Richard Percivale ([[1591]]), John Minsheu ([[1599]]) i Lewis Owen ([[1605]]); els francesos Jean Saulnier ([[1608]]) i Jean Doujat ([[1644]]); l'alemà Heinrich Doergangk ([[1614]]) i el neerlandés Carolus Mulerius ([[1630]]).
Varen compondre diccionaris l'italià Girolamo Vittori ([[1602]]), l'anglés John Torius ([[1590]]) i els francesos Jacques Ledel ([[1565]]), Jean Palet ([[1604]]) i François Huillery ([[1661]]). Tingué també la seua importància l'aportació lexicogràfica a l'hispanisme francés de l'alemà Heinrich Hornkens (1599) i del francespanyol Pere Lacavallería ([[1642]]).
Uns atres varen unir en les seues obres gramàtiques i diccionaris; varen tindre una especial rellevància al respecte les obres de l'anglés Richard Percivale ([[1591]]), del francés César Oudin ([[1597]], [[1607]]), de l'italià Lorenzo Franciosini ([[1620]], [[1624]]), d'Arnaldo de la Porte ([[1659]], [[1669]]) i de l'austríac Nicholas Mez von Braidenbach ([[1666]], [[1670]]). Franciosini i Oudin varen ser aixina mateix traductors del [[El Quixot|Quixot]]. La llista no és ni molt manco completa i les gramàtiques i diccionaris varen tindre per lo comú gran número de reedicions, adaptacions, refundicions i encara traduccions (la ''Grammaire et observations de la langue espagnolle'' de Oudin, per eixemple, es va traduir al llatí i a l'anglés), fets que indiquen el gran impacte que tingué la llengua espanyola en l'Europa dels [[sigle XVI|sigles XVI]] i [[sigle XVII|XVII]].
En el [[sigle XIX]], coincidint en la pèrdua de l'imperi colonial espanyol a principis i a finals de dit sigle i el sorgiment de les noves repúbliques hispanoamericanes, brota en Europa i els [[Estats Units]] un renovat interés per l'història, la lliteratura i la cultura hispànica de l'antany gran potència, ara decadent, i les seues colónies ara independents.
Durant el [[Romanticisme]] s'assenta l'image d'una Espanya medieval, mora i exòtica, d'un país novelesc i una cultura mestiça que seduïx l'imaginació dels escritors d'eixa corrent i fa a molts interessar-se per la lliteratura, llegendes i tradicions espanyoles. Els llibres de viages escrits per llavors mantenen i aviven encara més eixe interés, que acaba per despertar un impuls més sério i científic cap a l'estudi de la cultura espanyola i hispanoamericana, que no tenia paraula falcada per a denominar-se en espanyol i es va designar a fins del sigle XIX en els vocables hispanòfils i hispanofilia (aixina, per eixemple, Juan Valera), i que a principis del [[sigle XX]] va acabar per nomenar-se Hispanisme.
== Enllaços externs ==
* [https://diccionari.llenguavalenciana.com/entries/search?t=Hispanisme Hispanisme - [[Diccionari General de la Llengua Valenciana]] - [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV)]
* [https://es.wikipedia.org/wiki/Hispanismo Hispanisme en Wikipedia]