Canvis

La '''pragmàtica''' és la part de la llingüística que estudia la llengua en relació al seu us i els usuaris, i se centra especialment en les característiques dels actes de parla, la deïxis i les inferències. Es relaciona estretament en la pràctica, que a vegades es pren com a sinònima. Aixina enllaça en les teories filosòfiques de la praxis, de l'epistemologia o de la utilitat. Ha segut considerada en poc fonament una branca de la [[llingüística]] que estudia la [[llengua]] des del punt de vista de l'us que en fan els usuaris. En un primer moment fon formulada com a pragmatisme a les darreries del [[sigle XIX]]. Actualment constituïx la disciplina que referix l'us en la llengua. Conjuntament en la semiòtica ha representat una de les disciplines que reclouen aquella llingüística, que parlàvem al començament. En fer intervindre l'intenció en activitats humanes, com és la comunicació, senyala com a postulat fonamental de l'estudi pragmàtic, l'importància del [[context]] que se convertix en factor essencial per a conseguir la comprensió del [[significat]]. Pel mer fet de centrar-se en l'us, tal com es va concebre inicialment, la pragmàtica està relacionada internament en atres disciplines que tenen en conte aspectes socials com la sociollingüística, per la comunitat d'usuaris que s'entenen; la sociologia pel mateix context social on se convertix; o la sicologia, per l'intenció comunicativa que implica en la parla més d'allò que es diu.

La '''pragmàtica''' és la part de la llingüística que estudia la llengua en relació al seu us i els usuaris, i se centra especialment en les característiques dels actes de parla, la deïxis i les inferències. Es relaciona estretament en la pràctica, que a vegades es pren com a sinònima. Aixina enllaça en les teories filosòfiques de la praxis, de l'epistemologia o de la utilitat. Ha segut considerada en poc fonament una branca de la [[llingüística]] que estudia la [[llengua]] des del punt de vista de l'us que en fan els usuaris. En un primer moment fon formulada com a pragmatisme a les darreries del [[sigle XIX]]. Actualment constituïx la disciplina que referix l'us en la llengua. Conjuntament en la semiòtica ha representat una de les disciplines que reclouen aquella llingüística, que parlàvem al començament. En fer intervindre l'intenció en activitats humanes, com és la comunicació, senyala com a postulat fonamental de l'estudi pragmàtic, l'importància del [[context]] que se convertix en factor essencial per a conseguir la comprensió del [[significat]]. Pel mer fet de centrar-se en l'us, tal com es va concebre inicialment, la pragmàtica està relacionada internament en atres disciplines que tenen en conte aspectes socials com la sociollingüística, per la comunitat d'usuaris que s'entenen; la sociologia pel mateix context social a on se convertix; o la sicologia, per l'intenció comunicativa que implica en la parla més d'allò que es diu.

Com a disciplina, apareix perfectament constituïda en la década dels anys trenta del [[sigle XX]] en [[Chicago]]. Per tant encara està buscant el seu subjecte, una vegada l'objecte ha segut delimitat clarament. Es centra en l'us o l'efecte que es produïx sobre els atres. Les diferents escoles pragmàtiques: estructural, funcional, generativa transformacional, llogicosintàctica, semàntica, semiòtica, han acabat de perfilar el seu objecte d'estudi pero no el subjecte. El darrer ha acabat situant-se, d'una manera bàsica, en el discurs, en la cortesia o en la gestualitat humanes. Atres direccions prenen el sentit de les ambigüitats o dels contrafactuals. El pragmatiste [[Espanya|espanyol]] José Portolés Lázaro sintetisa aixina les tres grans tendències dins la Pragmàtica respecte a la concepció de l'objecte d'estudi:<ref>José Portolés Lázaro, ''Pragmática para hispanistas'', Madrid, Síntesis, 2005, pp. 22-28. ISBN 978-84-9756-265-2</ref>

Com a disciplina, apareix perfectament constituïda en la década dels anys trenta del [[sigle XX]] en [[Chicago]]. Per tant encara està buscant el seu subjecte, una vegada l'objecte ha segut delimitat clarament. Es centra en l'us o l'efecte que es produïx sobre els atres. Les diferents escoles pragmàtiques: estructural, funcional, generativa transformacional, llogicosintàctica, semàntica, semiòtica, han acabat de perfilar el seu objecte d'estudi pero no el subjecte. El darrer ha acabat situant-se, d'una manera bàsica, en el discurs, en la cortesia o en la gestualitat humanes. Atres direccions prenen el sentit de les ambigüitats o dels contrafactuals. El pragmatiste [[Espanya|espanyol]] José Portolés Lázaro sintetisa aixina les tres grans tendències dins la Pragmàtica respecte a la concepció de l'objecte d'estudi:<ref>José Portolés Lázaro, ''Pragmática para hispanistas'', Madrid, Síntesis, 2005, pp. 22-28. ISBN 978-84-9756-265-2</ref>