Canvis

Fon escrit per Christophe Barratier en colaboració en Philippe Lopes-Curval. S'inspirà en l'infancia del director, en la seua interés per contar una història sobre música i en el seu recòrt de la película de [[1945]] La cague aux Rossignols, dirigida per Jean Dréville.

Fon escrit per Christophe Barratier en colaboració en Philippe Lopes-Curval. S'inspirà en l'infancia del director, en la seua interés per contar una història sobre música i en el seu recòrt de la película de [[1945]] La cague aux Rossignols, dirigida per Jean Dréville.

El director estava buscant algun tema per a un largometrage referit a la seua infancia entre els quatre i els huit anys i relacionat en la música degut a els seus coneiximents. Fon la combinació d'estos dos temes la que feu que el director d'Els chics del Cor s'interessara per la película i, en conseqüencia, comprara els drets d'autor. D'este modo volgue fer un homenage a esta. Segons paraules de Christophe Ristophe Barratier: “el tema de l'infancia és el més universal. Proyectar-se en el passat permet escapar de les contingencies de l'actualitat per a concentrar-se en lo més universal: el sentiment d'injusticia i d'abando en un chiquet que els pares estan absents o han desaparegut, i la rebelió o l'inhibició que genera. En independència de l'orige social dels chiquets que he triat per a la película, des de el moment en que se vestiren en la roba de l'época ya no foren res més que chiquets en els mateixos pores, els mateixos desijos i les mateixes penes”.

El director estava buscant algun tema per a un largometrage referit a la seua infancia entre els quatre i els huit anys i relacionat en la música degut als seus coneiximents. Fon la combinació d'estos dos temes la que feu que el director d'Els chics del Cor s'interessara per la película i, en conseqüencia, comprara els drets d'autor. D'este modo volgue fer un homenage a esta. Segons paraules de Christophe Ristophe Barratier: “el tema de l'infancia és el més universal. Proyectar-se en el passat permet escapar de les contingencies de l'actualitat per a concentrar-se en lo més universal: el sentiment d'injusticia i d'abando en un chiquet que els pares estan absents o han desaparegut, i la rebelió o l'inhibició que genera. En independència de l'orige social dels chiquets que he triat per a la película, des de el moment en que se vestiren en la roba de l'época ya no foren res més que chiquets en els mateixos pores, els mateixos desijos i les mateixes penes”.

Encara aixina, esta primera i la que ell produi són molt diferents entre sí - Els chics del cor és part autobiografica i part ficció. Comenta Barratier: “Tingui una infancia ferida: els meus pares se divorciaren quan yo era chicotet. Ademés, abdós eren actors i apenes els veïa, aixina que me crià la meua yaya. Moltes voltes me trobava contan-me histories a mi mateix. En certa manera, ya escrivia pelicules. Conserve certa enyor, no del passat, sino de l'infància. Quan faig este tipo de pelicules, tinc la sensació de convertir-me en un chiquet.”

Encara aixina, esta primera i la que ell produi són molt diferents entre sí - Els chics del cor és part autobiografica i part ficció. Comenta Barratier: “Tingui una infancia ferida: els meus pares se divorciaren quan yo era chicotet. Ademés, abdós eren actors i apenes els veïa, aixina que me crià la meua yaya. Moltes voltes me trobava contan-me histories a mi mateix. En certa manera, ya escrivia pelicules. Conserve certa enyor, no del passat, sino de l'infància. Quan faig este tipo de pelicules, tinc la sensació de convertir-me en un chiquet.”