78 812
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 14:
Llínea 14: − +
Text reemplaça - 'Constantinopla' a 'Costantinoble'
== Biografia ==
== Biografia ==
Despuix de dedicar-se al comerç en notable èxit en Màlaga, en l'any [[1810]] fon enviat per les [[Corts de Càdis]] com a diplomàtic a [[Rússia]] i va negociar el tractat d'Amistat, Aliança i Cooperació (''Velikie Luki'', [[20 de julio]]l de [[1812]]), pel qual el [[Sar Aleixandre I|sar Aleixandre I]], novament en guerra en [[Napoleón]], establia una aliança en [[Espanya]] i reconeixia la [[Constitució de Càdis]]. Tingué també una destacada actuació en l'incorporació d'[[Espanya]] a la Santa Aliança ([[1816]]). Embaixador en [[Constantinopla]] durant el [[Trieni Constitucional]] (1820–1823) i en [[Londres]], en l'any [[1824]] substituí al comte d'Ofalia com a Secretari d'Estat l'[[11 de juliol]] de [[1824]], als 45 anys d'edat.
Despuix de dedicar-se al comerç en notable èxit en Màlaga, en l'any [[1810]] fon enviat per les [[Corts de Càdis]] com a diplomàtic a [[Rússia]] i va negociar el tractat d'Amistat, Aliança i Cooperació (''Velikie Luki'', [[20 de julio]]l de [[1812]]), pel qual el [[Sar Aleixandre I|sar Aleixandre I]], novament en guerra en [[Napoleón]], establia una aliança en [[Espanya]] i reconeixia la [[Constitució de Càdis]]. Tingué també una destacada actuació en l'incorporació d'[[Espanya]] a la Santa Aliança ([[1816]]). Embaixador en [[Costantinoble]] durant el [[Trieni Constitucional]] (1820–1823) i en [[Londres]], en l'any [[1824]] substituí al comte d'Ofalia com a Secretari d'Estat l'[[11 de juliol]] de [[1824]], als 45 anys d'edat.
La seua gestió fon molt fosca (de fet, Calomarde dominava el ministeri), pero va influir en l'oposició als ultrarrealistes, lo que segurament va ocasionar la seua caiguda ([[24 d'octubre]] de [[1825]]), en favor del duc de l'Infantat. Fon llavors enviat com a embaixador a [[Dresde]] ([[1825]]–[[1827]]) i Londres (1827–[[1832]]); i com a tal va poder desbaratar alguns intents dels lliberals de desembarcar en la [[Península Ibèrica|Península]].
La seua gestió fon molt fosca (de fet, Calomarde dominava el ministeri), pero va influir en l'oposició als ultrarrealistes, lo que segurament va ocasionar la seua caiguda ([[24 d'octubre]] de [[1825]]), en favor del duc de l'Infantat. Fon llavors enviat com a embaixador a [[Dresde]] ([[1825]]–[[1827]]) i Londres (1827–[[1832]]); i com a tal va poder desbaratar alguns intents dels lliberals de desembarcar en la [[Península Ibèrica|Península]].