Canvis

[[Archiu:Los poetas contemporáneos.jpg|thumb|400px|''[[Els poetes contemporàneus]]'' (1846), de [[Antonio María Esquivel]]. En ell va retratar a numerosos lliterats que varen constituir la pléyade del Romanticisme espanyol, junt en polítics, pintors, músics, actors i intelectuals. Apareixen [[Antonio Ferrer del Río]] (1814-1872), [[Juan Eugenio Hartzenbusch]] (1806-1880), [[Juan Nicasio Gallego]] (1777-1853), [[Antonio Gil y Zárate]] (1793-1861), [[Tomás Rodríguez Rubí]] (1817-1890), [[Isidoro Gil y Baus]] (1814-1866), [[Cayetano Rosell y López]] (1817-1883), [[Antonio Flores (escritor)|Antonio Flores]] (1818-1866), [[Manuel Bretón de los Herreros]] (1796-1873), [[Francisco González Elipe]], [[Patricio de la Escosura]] (1807-1878), [[José María Queipo de Llano]], comte de Toreno (1786-1843), [[Antonio Ros de Olano]] (1808-1887), [[Joaquín Francisco Pacheco]] (1808-1865), [[Mariano Roca de Togores]] (1812-1889), [[Juan González de la Pezuela]] (1809-1906), [[Duque de Rivas|Ángel de Saavedra, duque de Rivas]] (1791-1865), [[Gabino Tejado]] (1819-1891), [[Francisco Javier de Burgos]] (1778-1848), [[José Amador de los Ríos]] (1818-1878), [[Francisco Martínez de la Rosa]] (1787-1862), [[Luis Valladares y Garriga]], [[Carlos García Doncel]], [[José Zorrilla]] (1817-1893), [[José Güell y Renté]] (1818-1884), [[José Fernández de la Vega (escritor)|José Fernández de la Vega]], [[Ventura de la Vega]] (1807-1865), [[Luis de Olona]] (1823-1863), [[Antonio María Esquivel]], [[Julián Romea]] (1818-1863), [[Manuel José Quintana]] (1772-1857), [[José de Espronceda]] (1808-1842), [[José María Díaz]] (1813-1888), [[Ramón de Campoamor]] (1817-1901), [[Manuel Cañete]] (1822-1891), [[Pedro de Madrazo y Kuntz]] (1816-1898), [[Aureliano Fernández-Guerra]] (1816-1891), [[Ramón de Mesonero Romanos]] (1803-1882), [[Cándido Nocedal]] (1821-1885), [[Gregorio Romero Larrañaga]] (1814-1872), [[Bernardino Fernández de Velasco (1783-1851)|Bernardino Fernández de Velasco y Benavides]], [[duque de Frías]] (1783-1851), [[Eusebio Asquerino]] (h.1822-1892), [[Manuel Juan Diana]] (1814-1881) y [[Agustín Durán]] (1793-1862).]]

[[Archiu:Los poetas contemporáneos.jpg|thumb|400px|''[[Els poetes contemporàneus]]'' (1846), de [[Antonio María Esquivel]]. En ell va retratar a numerosos lliterats que varen constituir la pléyade del Romanticisme espanyol, junt en polítics, pintors, músics, actors i intelectuals. Apareixen [[Antonio Ferrer del Río]] (1814-1872), [[Juan Eugenio Hartzenbusch]] (1806-1880), [[Juan Nicasio Gallego]] (1777-1853), [[Antonio Gil y Zárate]] (1793-1861), [[Tomás Rodríguez Rubí]] (1817-1890), [[Isidoro Gil y Baus]] (1814-1866), [[Cayetano Rosell y López]] (1817-1883), [[Antonio Flores (escritor)|Antonio Flores]] (1818-1866), [[Manuel Bretón de los Herreros]] (1796-1873), [[Francisco González Elipe]], [[Patricio de la Escosura]] (1807-1878), [[José María Queipo de Llano]], comte de Toreno (1786-1843), [[Antonio Ros de Olano]] (1808-1887), [[Joaquín Francisco Pacheco]] (1808-1865), [[Mariano Roca de Togores]] (1812-1889), [[Juan González de la Pezuela]] (1809-1906), [[Duque de Rivas|Ángel de Saavedra, duque de Rivas]] (1791-1865), [[Gabino Tejado]] (1819-1891), [[Francisco Javier de Burgos]] (1778-1848), [[José Amador de los Ríos]] (1818-1878), [[Francisco Martínez de la Rosa]] (1787-1862), [[Luis Valladares y Garriga]], [[Carlos García Doncel]], [[José Zorrilla]] (1817-1893), [[José Güell y Renté]] (1818-1884), [[José Fernández de la Vega (escritor)|José Fernández de la Vega]], [[Ventura de la Vega]] (1807-1865), [[Luis de Olona]] (1823-1863), [[Antonio María Esquivel]], [[Julián Romea]] (1818-1863), [[Manuel José Quintana]] (1772-1857), [[José de Espronceda]] (1808-1842), [[José María Díaz]] (1813-1888), [[Ramón de Campoamor]] (1817-1901), [[Manuel Cañete]] (1822-1891), [[Pedro de Madrazo y Kuntz]] (1816-1898), [[Aureliano Fernández-Guerra]] (1816-1891), [[Ramón de Mesonero Romanos]] (1803-1882), [[Cándido Nocedal]] (1821-1885), [[Gregorio Romero Larrañaga]] (1814-1872), [[Bernardino Fernández de Velasco (1783-1851)|Bernardino Fernández de Velasco y Benavides]], [[duque de Frías]] (1783-1851), [[Eusebio Asquerino]] (h.1822-1892), [[Manuel Juan Diana]] (1814-1881) y [[Agustín Durán]] (1793-1862).]]

El '''[[Romanticisme]]''' és un moviment revolucionari en tots els àmbits vitals que, en les arts, trenca en els esquemes establits en el [[Neoclassicisme]], defenent la fantasia, l'imaginació i les forces irracionals de l'esperit. El Neoclassicisme encara perdura en alguns autors, pero molts, que es varen iniciar en la postura neoclasicista, es varen convertir àvidament al Romanticisme, com el [[Duc de Rivas]] o [[José d'Espronceda]]. Uns atres, no obstant, varen anar des dels seus inicis romàntics convençuts.

El '''[[Romanticisme]]''' és un moviment revolucionari en tots els àmbits vitals que, en les arts, trenca en els esquemes establits en el [[Neoclassicisme]], defenent la fantasia, l'imaginació i les forces irracionals de l'esperit. El Neoclassicisme encara perdura en alguns autors, pero molts, que es varen iniciar en la postura neoclasicista, es varen convertir àvidament al Romanticisme, com el [[Duc de Rivas]] o [[José de Espronceda]]. Uns atres, no obstant, varen anar des dels seus inicis romàntics convençuts.

L'orige del terme «romanticisme» dista molt de ser clar, ademés, l'evolució del moviment canvia segons el país. En el sigle XVII apareix ya en [[Anglaterra]] en el significat de «irreal». [[Samuel Pepys]] ([[1633]]-[[1703]]) ho ampra en el sentit de "emocionant" i "amorós". [[James Boswell]] ([[1740]]-[[1795]]) ho utilisa per a descriure l'aspecte de [[Còrsega]]. ''Romantic'' apareix com a adjectiu genèric per a expressar lo "passional" i "emotiu". En [[Alemània]], no obstant, fon amprat per [[Johann Gottfried Herder]] com a sinònim de "medieval". El terme ''romanhaft'' (novelesc) fon reemplaçat per ''romantisch'', en connotacions més emotives i passionals. En [[França]], [[Jean-Jacques Rousseau]] ho utilisa en una descripció del [[Llac de Ginebra]]. En [[1798]], el [[Diccionari de l'Acadèmia Francesa]] arreplega el sentit natural i el sentit lliterari de ''romantique''. En [[Espanya]] cal esperar fins a [[1805]] per a donar en l'expressió ''romancista''. Durant els anys [[1814]] i [[1818]], despuix de successives polèmiques, s'usen, encara en indecisió, els térmens de ''romanesco, romancesco, romànic'' i ''romàntic''.

L'orige del terme «romanticisme» dista molt de ser clar, ademés, l'evolució del moviment canvia segons el país. En el sigle XVII apareix ya en [[Anglaterra]] en el significat de «irreal». [[Samuel Pepys]] ([[1633]]-[[1703]]) ho ampra en el sentit de "emocionant" i "amorós". [[James Boswell]] ([[1740]]-[[1795]]) ho utilisa per a descriure l'aspecte de [[Còrsega]]. ''Romantic'' apareix com a adjectiu genèric per a expressar lo "passional" i "emotiu". En [[Alemània]], no obstant, fon amprat per [[Johann Gottfried Herder]] com a sinònim de "medieval". El terme ''romanhaft'' (novelesc) fon reemplaçat per ''romantisch'', en connotacions més emotives i passionals. En [[França]], [[Jean-Jacques Rousseau]] ho utilisa en una descripció del [[Llac de Ginebra]]. En [[1798]], el [[Diccionari de l'Acadèmia Francesa]] arreplega el sentit natural i el sentit lliterari de ''romantique''. En [[Espanya]] cal esperar fins a [[1805]] per a donar en l'expressió ''romancista''. Durant els anys [[1814]] i [[1818]], despuix de successives polèmiques, s'usen, encara en indecisió, els térmens de ''romanesco, romancesco, romànic'' i ''romàntic''.