Canvis

14 931 bytes afegits ,  11:52 3 gin 2010
Pàgina nova, en el contingut: «'''Guillem de Castro i Bellvís''' (Valéncia, 4 de novembre de 1569MadriT, 28 de juliol de 1631), en espanyol ''Guillén de Cast...».
'''Guillem de Castro i Bellvís''' ([[Valéncia]], [[4 de novembre]] de [[1569]] – [[MadriT]], [[28 de juliol]] de [[1631]]), en [[espanyol]] ''Guillén de Castro'', fon un [[dramaturc]] valencià d'[[Espanya]], considerat com el més important de la [[escola valenciana]] de fins del [[sigle XVI]] i un dels més destacats de la [[comedia nova lopesca]], desenrollada a partir de la irrupció en el teatre de [[Lope de Vega]].

Contant les seues comèdies publicades —Un total de 26— I les que se li poden atribuir, es conserven d'este autor al voltant de 35 obres dramàtiques. La seua fama es deu principalment a la seua obra ''[[Les joventuts del Cid]]'' (escrita entre [[1605]]<ref>La data ''post quem'' més autorisada actualment és 1605 per ser la de publicació del ''Romancer i Història del Cid'' de Juan d'Escobar (Lisboa, 1605) que conté diversos romanços utilisats directament per Guillem de Castro com a font de la seua obra. Veja: {{Cita|S. Arata reconeix clarament el paper que va eixercir en els antecedents de la peça La ''Història i Romancer del Cid'', de Juan d'Escobar, Lisboa 1605, edició que continua desconeixent C. Faliu en 1989, a pesar de la seua publicació per Antonio Rodríguez-Moñino, en 1973 (Madrid, Castalia). S. Arata atribuïx com a terme ''post quem'' de la redacció de la peça de Guillem la data de publicació d'aquella important recopilació de romanços (que fon tema d'estudi de la nostra tesi no publicada, ''El «Romancer i Història del Cid» de Juan d'Escobar, 1605'', Toulouse-LeMirail, 1977).|Françoise Cazal, ''op. cit.'', [http://cvc.cervantes.es/obref/criticon/PDF/072/072_095.Pdf ps. 93-123].}}

Veja també en el pròlec a l'edició de 1996 de ''Les joventuts de Rodrigo'' de Stefano Arata: {{Cita|En el que a la nostra comèdia es referix, si la data ''davant de quem'' de 1615 resulta verosímil, el terme ''post quem'' té que anitciparse a 1605, any en què es publica la ''Història i Romancer del Cid'' de Juan d'Escobar, llibre que va tindre certa importància en la gènessi de l'obra, i que Bruerton per error pensava publicat només set anys més tard.|Stefano Arata, «Pròleg», ''op. cit.'', ps. XXXII-XXXIII.}}</ref> i [[1615]]), basada en el cicle de [[romanç]]s [[Rodrigo Díaz de Vivar|cidianos]], que fon imitada per [[Pierre Corneille]] en ''[[Le Cid]]'' (1636).

== Biografia ==
Fill de Castellana Bellvís, noble valenciana els antepassats del qual deyen remontar-se al rei [[Joan I d'Aragó]] i de Francesc de Castro i Palafox, «ilustre cavaller»,<ref>Veja respecte d'això de la suposta pero errònea ascendència de [[Laín Calvo]] per part Paterna la tesis doctoral de Domingo Carvajal (2006), que afirma {{Cita|El marchamo de noblea dels antepassats paterns de Guillem es remontaria tan sols al seu yayo, el senyor [[Beltrán de Castro]], a qui Carles I hauria otorgat el privilegi de noblea per a ell i per a tot el seu llinage el 9 d'octubre de [[1542]], en recompensa pels servicis prestats en la campanya de les Índies [...] alguns estudiosos com E. Mérimée (p. xij de la «Introducció» al seu ''Première partie de joventuts del Cid'', (Toulouse, E. Privat, 1890) han fet descendir erròneament [a Francisco de Castro i Palafox] del juge castellà Laín Calvo i del Cid.|Gemma Domingo Carvajal, ''op. cit.'', [http://www.tdcat.cesca.es/TESIS_UB/AVAILABLE/TDX-0228106-104711//02.GDC_CAP2.Pdf ps. 3 i 4.]}}</ref> als vint-i-un anys va intervindre en una coneguda justa poètica celebrada durant les bodes de Francesc Palafox, [[senyor d'Ariza]] i Lucrècia de Moncada; les esposalles i la participació del jove poeta fon reflectida per [[Francisco Agustín i Tárrega]] en la seua comèdia ''El prat de Valéncia''.

No va tardar molt a ingressar en la famosa [[Acadèmia dels Nocturns]] de Valéncia en el seudònim de «Secret». En este ambient es va iniciar en el cultiu les lletres i la composició de comèdies en el mencionat dramaturc, el canonge Tárrega, [[Gaspar Aguilar]] i [[Miguel Beneyto]], en els que publica les seues dos primeres obres teatrals, ''L'amor constant'' i ''El cavaller bovo'', en una edició conjunta de [[1608]].<ref>VV. AA., ''Dotze comèdies famoses de quatre poetes naturals de la [...] ciutat de Valéncia'', Valéncia, Aurelio Mey, 1608.</ref>

Entre [[1593]] i [[1600]] va eixercir des de [[El Grau (Valéncia)|El Grau]] el càrrec de «capità de cavalleria de la costa del regne», al cap d'una companyia de cavalleria la missió de la qual era la defensa de les costes valencianes dels atacs [[corsari]]s.

Després d'un desafortunat matrimoni en 1593 en Helena Fenollar, que acabaria en separació, va deixar numerosos testimonis d'infelicitat conjugal en les seues obres, a finals de [[1595]] va contraure noces en marquesa Girón de Rebolledo, filla del [[senyor d'Andilla]], en la que va tindre una filla. Pero la desgràcia va vindre a trencar la família, puix en [[1597]] moria sa mare i poc després la seua esposa i la seua única filla, Joana. Fins a este any el seu teatre havia seguit la dramatúrgia del grup d'autors valencians format per [[Andrés Rei d'Artieda]] i [[Cristóbal de Virués]], entre atres, pero fon llavors quan degué conéixer a [[Lope de Vega]], que llavors recalava en Valéncia, i la concepció nova del teatre del «Fènix dels enginys» li va influir de modo notable.

Buscant ampar, cap a [[1601]] va entrar al servici de [[Carlos de Borja]], [[ducat de Gandía|duc de Gandia]], com «procurador general». En [[1606]] es troba en [[Itàlia]] servint al [[virrei de Nàpols]], [[Juan Alonso Pimentel d'Herrera]], [[comte de Benavente]], i poc després fon nomenat pel virrei [[governador]] de [[Scigliano]]. Va tornar cap a [[1609]] a Valéncia, a on va contraure una greu malaltia que li va mantindre convalescent durant tres anys. En la seua ciutat natal va intentar revitalisar les acadèmies poètiques creant en [[1616]] la «[[Acadèmia dels Montanyesos del Parnàs]]».<ref>Vicente L. Simó Santonja, [http://www.valenciahui.com/opinion/opinion.php/2008/08/03/academia_de_los_montaneses_del_parnaso_1 «Acadèmia dels montanyesos del Parnàs»], ''Valéncia Hui'', 3-8-2008.</ref> En [[1618]] s'imprimix en Valéncia la ''Primera Part'' de les seues comèdies, dotze obres que comprenien drames des de la seua primera etapa valenciana de 1593.<ref>Guillén de Castro, ''Primera Part de les comèdies del senyor Guillén de Castro natural de la ciutat de Valéncia'', Valéncia, Felipe Mey, 1618.</ref>

A finals d'eixe any o començaments del [[1619]] va anar a provar fortuna en l'escena [[Madrit|madrilenya]] servint a [[Juan Téllez Girón]], [[marqués de Peñafiel]], primogènit del senyor [[Pedro Téllez-Girón (I Duc d'Osuna)|Pedro Girón]], [[Duc d'Osuna]]; allí participa en numerosos certàmens poètics, com els convocats en [[1619]] per la beatificació i canonisació de [[Isidre Llaurador|sant Isidre]]. En este periodo es va intensificar notablement la seua activitat lliterària. Les seues obres són representades per la companyia de [[Antonio de Prado]] i obté el ple reconeiximent com a poeta dramàtic, puix rep els elogis de Lope de Vega, [[Miguel de Cervantes]], [[Baltasar Gracián]] i d'atres dramaturcs contemporaneus. La seua obra ''[[Les joventuts del Cid]]'' fon valorada ya en estos anys com un fita del drama històric nacional. També va triumfar en la comèdia, mercé a l'èxit de la mitològica ''Dido i Enees'', que va supondre el torrejament de l'actriu Ángela Dido, al paper de la qual va deure el seu nom artístic.

Fon nomenat [[Orde de Santiago|cavaller de Santiago]] en [[1623]] encara que, pel fet que fon involucrat en [[1624]] com a supost instigador de la mort d'un cavalleriç del [[nunci]] (assunt del que fon absolt), no va poder vestir els codiciats hàbits. En [[1625]] va contraure nou matrimoni en Ángela María Salgado, una dama de companyia de l'esposa del seu protector el ya Duc d'Osuna, una jove més de trenta anys menor que ell. Estranya un matrimoni tan desigual quan en les seues comèdies havia satirisat sovint el casament entre hòmens d'edat provecta i jovenetes. No obstant Guillem havia passat tota la seua vida buscant la protecció de la noblea degut als seus freqüents problemes econòmics. El dot d'esta joveneta li va permetre passar en esplai els anys que li restaven de vida. En el terreny lliterari, mana imprimir la ''Part Segona'' de les seues comèdies,<ref>Guillén de Castro, ''Part Segona de les comèdies del senyor Guillem de Castro'', Valéncia, Miguel Sorolla, 1625.</ref> que fon l'últim volum d'obres dramàtiques que va publicar. La resta de la seua obra atribuïda o en colaboració, ha segut recopilada a partir de manuscrits solts i edicions dels representants de l'época. Va morir el 28 de juliol de [[1631]] després de testar a favor de la seua esposa.

== Obra ==
Va compondre gran varietat d'obres teatrals. El seu [[drama]] més célebre és ''[[Les joventuts del Cid]]'', que més tart adaptaria [[Pierre Corneille|Corneille]] en ''[[El Cid (Corneille)|El Cid]]''. Va escriure una segona part d'esta obra, ''Les joventuts del Cid, comèdia segona'' o ''Segona de les gestes del Cid'' (com resa l'índex de l'edició de les seues comèdies), habitualment coneguda i editada com ''Les gestes del Cid''. També fon estimat per la seua creació de caràcters, mostra d'això seria l'engalanat protagoniste de ''El Narciso segons la seua opinió''.

Tres de les seues peces s'inspiren en obres de [[Miguel de Cervantes]]: ''El curiós impertinent'', convertida en una tragèdia de to còmic, ''La força de la sanc'' i ''El senyor Quixot de la Mancha'', en la que els dos universals figures són només un contrapunt còmic d'humor directe d'entremés als amors creuats de Cardenio, Luscinda, Ferrando i Dorotea.

En la resta de la seua producció destaquen obres cavalleresques, tal com ''El naiximent de Montesinos'', drames històrics entre els que es troba ''El més impropi botí'', obres de capa i espasa, com ''Els malcasats de Valéncia'', i les peces mitològiques ''Oroneta i Filomena'' i ''Dido i Enees''. Va crear [[tragicomèdia]]s en obres com ''El perfecte cavaller'' i drames: ''La justícia en la pietat''. atres obres destacades són l'enjorn pero sòlit drama èpic ''El comte Alarcos'' i la impactant tragèdia ''L'amor constant'', una de les seues dos primeres obres.

=== Temes ===
Característic de Guillem de Castro com autor dramàtic és la seua predilecció per temes propis de la [[tragèdia]], habitualment representada en intrigues que presenten el conflicte de la rebelió contra un rei o [[estadiste]] tirà, tema insòlit donada la jerarquia social del [[barroc]] que feya que l'autoritat real emanara de Deu.

De totes maneres el tiranicidi portat a les seues últimes conseqüències només fon mostrat en to de comèdia en ''Els malcasats de Valéncia'' i en una tragèdia pura: ''L'amor constant'', una de les seues dos primeres obres dramàtiques, composta entre 1596 i 1599. En esta época el pensament [[Humanisme|humanista]] del [[sigle XVI]] abordava en freqüència estos assunts, com es pot observar en les tragèdies de [[Cristóbal de Virués]]. Posteriorment, d'acort en l'espirit dels pensadors polítics del [[sigle XVII|XVII]], Guillem de Castro s'abstindrà de propondre el regicidi com a solució als problemes d'un cos social oprimit. No obstant, el tema va seguir present d'alguna manera en ''Les joventuts del Cid. Comèdia segona'' en el tractament del personage de [[Sancho II de Castella]] qui, abusant de les seues prerrogatives reals, desobedix el testament de son pare [[Ferrando I el Magne]] i és mort a traïció per [[Vellido Dolfos]], a qui la providència divina infon valor. Ya no és una decisió humana, sino un castic del Deu cristià contra un mal rei.

En el terreny de la comèdia Guillem part sobretot del desenroll minuciós d'una intriga complexa, d'un embroll inteligent, basat en equívocs, malentesos, i virages en la [[peripècia]] que, no obstant, són solucionats com a premi a la virtut dels amants. Insistix en el plantejament dels problemes privats en el matrimoni, lo que és poc habitual en el teatre barroc espanyol. Juan Luis Alborg<ref>Juan Luis Alborg, ''Història de la lliteratura espanyola. Vol. II. Época barroca'', Madrit, Gredos, 1987 (1a ed. 1967), ps. 335-344.</ref> aduïx l'eixemple de la doble insatisfacció conjugal de les parelles de ''Els mal casats de Valéncia''.

Un dels seus grans temes és l'anàlisis de la verdadera amistat i l'integritat del valor i la virtut, tot això reflectit en una de les seues obres mestres, ''El curiós impertinent''. També destaca (i ho eixemplifica esta obra) el tractament de la dona com a personage fort que és capaç de manejar les voluntats dels personages circumdants i els fils del propi destí.

S'observa també un tractament crític de les convencions de l'[[honra]], que es veuen en distància i fins rebuig. L'honra en Guillem de Castro sempre és vista com la permanència d'unes lleis periclitades que impedixen la realisació dels desijos llegitimats per la llei natural enfront dels convencionalismes del còdic de l'honor. En este sentit, ''El curiós impertinent'' (Alborg, 1967) planteja ''de fet'' la licitut dels amors adúlters (de Camila en Lotario) enfront dels del matrimoni en Anselmo; i inclús, en la mort d'este últim, es veu restaurat este paradoxal orde, reforçat pel perdó que en les seues últimes paraules Anselmo, el marit, oferix a l'amant pel dany causat.

=== Fonts ===
Destaca també la seua habilitat en la re elaboració del [[romancer]] popular (mostra d'això són ''Les joventuts del Cid'') i les ''novelle'' italianisants per a tramar les seues obres, com ocorre en ''El curiós impertinent''. No obstant, no va cultivar la comèdia [[gènero pastoril|pastoril]], els drames de vilà honrat, ni tampoc els assunts greus religiosos, comèdies de santes o interlocutòries sacramentals a excepció de ''El millor espós Sant Josep''.

La seua formació i apetències són les d'un cortesà humaniste, més que les d'un [[Teologia|teòlec]] com [[Calderón de la Barca|Calderón]] o un flare, com [[Tirso de Molina|Tirso]] o un especialiste en la història sagrada, ordenat sacerdot en la seua madurea, com Lope de Vega. La seua concepció urbana i profana de la dramatúrgia li va alluntar també del problema de l'honra del vilà i els problemes del camp espanyol.

Agarra els seus assunts de fonts molt diverses: de les llegendes històriques espanyoles, del romancer ([[El Cid|cidià]] i [[Carlomagno|carolingi]] en ''El naiximent de Montesinos'') i de la mitologia en ''Dido i Enees'' o ''Oroneta i Filomena''. També s'ha senyalat l'importància de l'observació de costums contemporànees (i inclús de les seues pròpies experiències matrimonials), present en obres com ''Els malcasats de Valéncia''.

=== Personages ===
1821

edicions