Canvis

| matrícula_avió=  

| matrícula_avió=  

}}

}}

La '''Corona d'Aragó''' englobava al conjunt de territoris que estangueren somesos a la jurisdicció del rei d'Aragó, de 1164 a 1707.

La '''Corona d'Aragó''' englobava al conjunt de territoris que estigueren somesos a la jurisdicció del rei d'Aragó, de 1164 a 1707.

El 13 de novembre de 1137, Ramiro II el Monge, rei d'Aragó, deposità en el seu gendre Ramón Berenguer el regne (encara que no la dignitat de rei), firmant este cara avant com ''Comte de Barcelona'' i ''Príncep d'Aragó''.

El 13 de novembre de 1137, Ramiro II el Monge, rei d'Aragó, deposità en el seu gendre Ramón Berenguer el regne (encara que no la dignitat de rei), firmant este cara avant com ''Comte de Barcelona'' i ''Príncip d'Aragó''.

Petronila va pendre el títul de "Reina d'Aragó" i Ramon Berenguer va prendre el nom de príncip i dominador de Aragó al fer-se el matrimoni baix la forma de Matrimoni en casa (açò supon que, al no haver hereu varó, el espós complix la funció de govern, pero no la de cap de la casa, que sols s'otorgarà al hereu). En 1164, Alfons II d'Aragó heretaria el patrimoni conjunt.

Petronila va prendre el títul de "Reina d'Aragó" i Ramon Berenguer va prendre el nom de príncip i dominador de Aragó al fer-se el matrimoni baix la forma de Matrimoni en casa (açò supon que, al no haver hereu varó, el espós complix la funció de govern, pero no la de cap de la casa, que sols s'otorgarà al hereu). En 1164, Alfons II d'Aragó heretaria el patrimoni conjunt.

Més tart, per conquistes de nous territoris i matrimoni, esta unió de regne i comtat en una sola corona, ampliaria els seus territoris del Aragó i Catalunya històriques fins a incloure atres dominis: fonamentalment els reines de Mallorca, Valéncia, Sicília, Còrcega, sardenya, Nàpols, aixina com, durant un breu temps, els ducats d'Atenes i Neopàtria.

Més tart, per conquistes de nous territoris i matrimoni, esta unió de regne i comtat en una sola corona, ampliaria els seus territoris del Aragó i Catalunya històriques fins a incloure atres dominis: fonamentalment els reines de Mallorca, Valéncia, Sicília, Còrcega, Sardenya, Nàpols, aixina com, durant un breu temps, els ducats d'Atenes i Neopàtria.

En la boda dels [[Reis Catòlics[[ en 1469, es realisà la unió en la Corona de Castella, formant la base de lo que després es convertiria en la Corona d'Espanya, encara que els distints reines conservarien els seus sistemes llegals i característiques. En els Decrets de Nova Planta de 1705-1716, [[Felip V]] elimina finalment tots estos privilegis i furs, terminant aixina la unificació.

En la boda dels [[Reis Catòlics[[ en 1469, es realisà la unió en la Corona de Castella, formant la base de lo que després es convertiria en la Corona d'Espanya, encara que els distints reines conservarien els seus sistemes llegals i característiques. En els Decrets de Nova Planta de 1705-1716, [[Felip V]] elimina finalment tots estos privilegis i furs, terminant aixina la unificació.

La formació de la Corona té el seu orige en la unió dinàstica entre el regne d'Aragó i el comtat de Barcelona.

La formació de la Corona té el seu orige en la unió dinàstica entre el regne d'Aragó i el comtat de Barcelona.

Després de la mort sense descendència d'Alfons el Batallador l'any 1134, durant el lloc de [[Fraga]], el seu testament cedia els seus reines a les òrdens militars del [[Sant Sepulcre]], del [[Hospital de Jerusalem]] i de els [[Templaris]]. Davant d'este fet insòlit, els habitants de [[Navarra]], que en aquell moment formava part de les possessions del rei d'Aragó, proclamaren rei a Garcia V Ramirez i se separaren definitivament d'[[Aragó]]. En este context, els nobles aragonesos tampoc acceptaren el testament i nomenaren nou rei a Ramir II el Monge, germà de Alfons i que era llavors bisbe de Roda-Barbastre. Front a esta situació, Alfons VII de Castella aprofità per a reclamar drets successoris sobre el tro de Aragó, mentres que Garcia V manifestava les seues aspiracions i el Papa exigia el compliment del testament.

Després de la mort sense descendència d'Alfons el Batallador l'any 1134, durant el lloc de [[Fraga]], el seu testament cedia els seus reines a les órdens militars del [[Sant Sepulcre]], del [[Hospital de Jerusalem]] i de els [[Templaris]]. Davant d'este fet insòlit, els habitants de [[Navarra]], que en aquell moment formava part de les possessions del rei d'Aragó, proclamaren rei a Garcia V Ramirez i se separaren definitivament d'[[Aragó]]. En este context, els nobles aragonesos tampoc acceptaren el testament i nomenaren nou rei a Ramir II el Monge, germà de Alfons i que era llavors bisbe de Roda-Barbastre. Front a esta situació, Alfons VII de Castella aprofità per a reclamar drets successoris sobre el tro de Aragó, mentres que Garcia V manifestava les seues aspiracions i el Papa exigia el compliment del testament.

Les pretensions de Castella creaven un problema per al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, pues coincidien en la rivalitat entre el comtat i el regne d'Aragó per la conquista de les terres musulmanes de la taifa de [[Lleida]]. El rei de [[Castella]] Alfons VII deixà clares ses intencions quan en decembre de 1134 penetrà en una audas expedició en [[Saragossa]] i va fer fugir a Ramir. En tot i això, eixos fets no acabaren sent favorables a les aspiracions del rei castellà, qui finalment hauria de renunciar a ses pretensions sobre el regne aragonés. Per sa part, Ramiro II, a pesar de la seua condició de eclesiàstic, es casà en Inés de Pitiers, matrimoni del que tingueren una filla, [[Petronila]]. en 1136. Allò obligava a planejar el futur matrimoni de la chiqueta, el que suponia triar entre la dinastia castellana o la barcelonesa.

Les pretensions de Castella creaven un problema per al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, pues coincidien en la rivalitat entre el comtat i el regne d'Aragó per la conquista de les terres musulmanes de la taifa de [[Lleida]]. El rei de [[Castella]] Alfons VII deixà clares ses intencions quan en decembre de 1134 penetrà en una audaç expedició en [[Saragossa]] i va fer fugir a Ramir. En tot i això, eixos fets no acabaren sent favorables a les aspiracions del rei castellà, qui finalment hauria de renunciar a ses pretensions sobre el regne aragonés. Per sa part, Ramiro II, a pesar de la seua condició de eclesiàstic, es casà en Inés de Pitiers, matrimoni del que tingueren una filla, [[Petronila]]. en 1136. Allò obligava a planejar el futur matrimoni de la chiqueta, el que suponia triar entre la dinastia castellana o la barcelonesa.

El comtat de Barcelona, en aquella época, estava en mans de Ramon Berenguer IV. Anteriorment, ya havia consolidat la seua supremacia sobre atres comtats catalans com [[Osona]], [[Girona]] o [[Besalú]]. Al mateix temps, s'havia posat en manifesta la potencialitat de la flota catalana, en fets com la conquista momentànea de [[Mallorca]] (1114) o les expedicions portades a cap pels comtes barcelonins en terres mores de [[Valéncia]], sent frustrades per ses intencions per la intervenció de Castella personificà per Alfons VI i el Cid (derrota de Berenguer Ramon el Fraticida en Tevar). Al mateix temps, s'iniciava una política d'aliances ultrapirenaiques que culminarien en la unió de Barcelona i Provença pel casament de Ramon Berenguer III en [[Dolç de Provença]].

El comtat de Barcelona, en aquella época, estava en mans de Ramon Berenguer IV. Anteriorment, ya havia consolidat la seua supremacia sobre atres comtats catalans com [[Osona]], [[Girona]] o [[Besalú]]. Al mateix temps, s'havia posat en manifesta la potencialitat de la flota catalana, en fets com la conquista momentànea de [[Mallorca]] (1114) o les expedicions portades a cap pels comtes barcelonins en terres mores de [[Valéncia]], sent frustrades per ses intencions per la intervenció de Castella personificà per Alfons VI i el Cid (derrota de Berenguer Ramon el Fraticida en Tevar). Al mateix temps, s'iniciava una política d'aliances ultrapirenaiques que culminarien en la unió de Barcelona i Provença pel casament de Ramon Berenguer III en [[Dolç de Provença]].

En 1164, el fill de Ramon Berenguer i Petronila, Alfons II de Aragó, es convertiria el primer rei de la Corona i tant ell, com les seues successors, heretarien els títuls de "rei d'Aragó" i de "comte de Barcelona". Ramir expressà per escrit que els títuls devien estar en eixe orde.

En 1164, el fill de Ramon Berenguer i Petronila, Alfons II de Aragó, es convertiria el primer rei de la Corona i tant ell, com les seues successors, heretarien els títuls de "rei d'Aragó" i de "comte de Barcelona". Ramir expressà per escrit que els títuls devien estar en eixe orde.

La entitat resultant fon una mera unió dinàstica, pues abdós territoris mantingueren els seus usos, costums i moneda, i a partir del sigle XIV foren desenrollades institucions polítiques pròpies. Del mateix modo, els territoris anexionats posteriorment per la politica expansionista de la Corona, crearien i mantindrien separades ses propies institucions. L'obra de Jerónimo Zurita, de 1580, ''Anales de la Corona de Aragón'' ([[Anals e la Corona d'Aragó]]) contribuïx decisivament a la difusió d'esta denominació, que s'impondrà a partir del sigle XVI.  

La entitat resultant fon una mera unió dinàstica, pues abdós territoris mantingueren els seus usos, costums i moneda, i a partir del sigle XIV foren desenrollades institucions polítiques pròpies. Del mateix modo, els territoris anexionats posteriorment per la política expansionista de la Corona, crearien i mantindrien separades ses propies institucions. L'obra de Jerónimo Zurita, de 1580, ''Anales de la Corona de Aragón'' ([[Anals e la Corona d'Aragó]]) contribuïx decisivament a la difusió d'esta denominació, que s'impondrà a partir del sigle XVI.  

El terme "Corona d'Aragó" obedix a la preeminència del títul principal de dignitat en el que es coneixia el conjunt de territoris, reconeguda ya per Pere IV el Cerimoniós en ses pròpies paraules: "els reixos d'Aragó estan obligats a rebre la unció en la ciutat de Saragossa, que es el cap del Regne de Aragó, el qual regne és nostra principal designació i títul".

El terme "Corona d'Aragó" obedix a la preeminència del títul principal de dignitat en el que es coneixia el conjunt de territoris, reconeguda ya per Pere IV el Cerimoniós en ses pròpies paraules: "els reixos d'Aragó estan obligats a rebre la unció en la ciutat de Saragossa, que es el cap del Regne de Aragó, el qual regne és nostra principal designació i títul".

En la conquista de [[Tortosa]] i [[Lleida]], Ramon Berenguer IV va establir sents marquesats (marques de frontera, al modo en que ho fon la [[Marca Hispànica]] franca), no dependents ni d'Aragó ni de Barcelona, sino del seu propi patrimoni personal. A la seua mort acabaren incorporant-se a la Corona, despres d'algunes vacilacions en el cas de la marca de Lleida --que en un principi va pertànyer a la diòcesis de Roda-Barbastro-, passant a formar part de l'òrbita catalana.

En la conquista de [[Tortosa]] i [[Lleida]], Ramon Berenguer IV va establir sents marquesats (marques de frontera, al modo en que ho fon la [[Marca Hispànica]] franca), no dependents ni d'Aragó ni de Barcelona, sino del seu propi patrimoni personal. A la seua mort acabaren incorporant-se a la Corona, despres d'algunes vacilacions en el cas de la marca de Lleida --que en un principi va pertànyer a la diòcesis de Roda-Barbastro-, passant a formar part de l'òrbita catalana.

Per lo que respecta als comtats independents: [[Urgel]], els Comtats de Pallars (que carien de frontera en el comtat de Barcelona, separat d'este casal pel poderos comtat d'Urgel i estava compost per el Pallars Sobirà o Alt Pallars i el Pallars Jussà o Baix Pallars), Roselló i Comtat d'Ampúries, cada u se'n anà incorporant a la Corona de diversos modos des de la segon mitat del sigle XII hasda el sigle XIV. Alguns, com el de Urgel, mantingué fins a [[1314]] una dinastia comtal independent, encara que des de el sigle XIII estigué lligat per vínculs vasallàtics al rei d'Aragó.

Per lo que respecta als comtats independents: [[Urgel]], els Comtats de Pallars (que carien de frontera en el comtat de Barcelona, separat d'este casal pel poderós comtat d'Urgel i estava compost per el Pallars Sobirà o Alt Pallars i el Pallars Jussà o Baix Pallars), Roselló i Comtat d'Ampúries, cada u se'n anà incorporant a la Corona de diversos modos des de la segon mitat del sigle XII hasda el sigle XIV. Alguns, com el de Urgel, mantingué fins a [[1314]] una dinastia comtal independent, encara que des de el sigle XIII estigué lligat per vínculs vassallàtics al rei d'Aragó.

* El [[Roselló|Comtat del Roselló]] estava governat pel comte Gerart II de Roselló, qui va morir sense successió en 1172. El seu testament va establir que el Roselló "tot íntegrament li done al meu senyor el rei dels aragonesos" per la fe deposità en el seu sobirà Alfons II, que fon immediatament reconegut com rei de Perpinyà.

* El [[Roselló|Comtat del Roselló]] estava governat pel comte Gerart II de Roselló, qui va morir sense successió en 1172. El seu testament va establir que el Roselló "tot íntegrament li done al meu senyor el rei dels aragonesos" per la fe deposità en el seu sobirà Alfons II, que fon immediatament reconegut com rei de Perpinyà.

Despres de la mort de [[Martí l'Humà]], la corona se va vore abocà a un periodo d'interregne, puix fallix sense haver nomenat successor. En eixe context deprengueren quatre candidats al tro: l'Infant Federic, Lluís d'Anjou, Jaume d'Urgel i Ferrando d'Antequera, de les quals les seues aspiracions al tro se dilucidaren per mig del Compromís de Caspe. La dificultat de les instàncies dirigides d'Aragó, Catalunya i Valéncia per a posar-se d'acort evidencià una grau divisió en el seny de la Corona, que evolucionaria de manera favorable a Ferrando d'Antequera, representant de la dinastia castellana dels [[Trastàmara]].  

Despres de la mort de [[Martí l'Humà]], la corona se va vore abocà a un periodo d'interregne, puix fallix sense haver nomenat successor. En eixe context deprengueren quatre candidats al tro: l'Infant Federic, Lluís d'Anjou, Jaume d'Urgel i Ferrando d'Antequera, de les quals les seues aspiracions al tro se dilucidaren per mig del Compromís de Caspe. La dificultat de les instàncies dirigides d'Aragó, Catalunya i Valéncia per a posar-se d'acort evidencià una grau divisió en el seny de la Corona, que evolucionaria de manera favorable a Ferrando d'Antequera, representant de la dinastia castellana dels [[Trastàmara]].  

Ajudà a allò l'actuació del Papa Benedicte XIII, que en ple Cisma d'Occident optà per promoure al candidat castellà per a assegurar-se el recolzament de la Corona d'Aragó i de Castella. D'este modo en [[1412]], Ferrando fon nomenat monarca de la Corona d'Arago. La nova dinastia persistiria en la política expansionista, de manera que el seu successor, Alfons V, conquistaria el Regne de Nàpols en [[1443]].

Ajudà a allò l'actuació del Papa Benedicte XIII, que en ple Cisma d'Occident optà per promoure al candidat castellà per a assegurar-se el recolzament de la Corona d'Aragó i de Castella. D'este modo en [[1412]], Ferrando fon nomenat monarca de la Corona d'Aragó. La nova dinastia persistiria en la política expansionista, de manera que el seu successor, Alfons V, conquistaria el Regne de Nàpols en [[1443]].

La boda entre [[Ferrando el Catòlic]] i [[Isabel la Catòlica]], celebrada en [[1469]], en [[Valladolit]] i la aliança consegüent va permetre que els castellans recolzaren la política expansionista d'Aragó en el Mediterràneu, al tindre una política exterior comú. El duc d'Alba anexà el regne de [[Navarra]] a la corona d'Aragó en [[1512]]. En tot i això en [[1515]] Navarra fon cedida a [[Castella]].

La boda entre [[Ferrando el Catòlic]] i [[Isabel la Catòlica]], celebrada en [[1469]], en [[Valladolit]] i la aliança consegüent va permetre que els castellans recolzaren la política expansionista d'Aragó en el Mediterràneu, al tindre una política exterior comú. El duc d'Alba anexà el regne de [[Navarra]] a la corona d'Aragó en [[1512]]. En tot i això en [[1515]] Navarra fon cedida a [[Castella]].

L'integració dels territoris de la Corona d'Arago en la nova monarquia estigué marcada pel poder hegemònic de Castella en l'interior de la Corona. La seua articulació tingué lloc fonamentalment a través de dos institucions: el Consell d'Aragó i el virrei. El Consell Suprem d'Aragó era un orgue consultiu de la corona creat en 1494, a arrel d'una reforma en la Cancilleria Real realisada per Ferrando el Catòlic, que des de 1522 estaria integrada per un vicecanciller i sis regents, dos per a el regne d'Aragó, des per al regne de Valéncia i dos per als comtats Catalans, Mallorca i Sardenya. Per sa part, els virreis assumiren funcions militars, administratives, judicials i financeres.

L'integració dels territoris de la Corona d'Arago en la nova monarquia estigué marcada pel poder hegemònic de Castella en l'interior de la Corona. La seua articulació tingué lloc fonamentalment a través de dos institucions: el Consell d'Aragó i el virrei. El Consell Suprem d'Aragó era un orgue consultiu de la corona creat en 1494, a arrel d'una reforma en la Cancilleria Real realisada per Ferrando el Catòlic, que des de 1522 estaria integrada per un vicecanciller i sis regents, dos per a el regne d'Aragó, des per al regne de Valéncia i dos per als comtats Catalans, Mallorca i Sardenya. Per sa part, els virreis assumiren funcions militars, administratives, judicials i financeres.

Els conflictes que varen succeir a lo llarc dels sigles moderns, fins a la [[Guerra de Successió]]. En 1521 tenien lloc les [[Germanies]], un moviment sorgit en Valéncia entre la incipient burguesia que se va estendre fins a l'any 1523. En Mallorca tingué lloc en els mateixos anys atre moviment similar, dirigit per [[Joanot Colom]]. La derrota final dels agermanats supongué una forta repressió i la reafirmació del domini senyorial. Ya durant el regnat de [[Felip II]], tingué lloc la prohibició dels súbdits de la Corona d'Aragó d'estudiar en el estranger, front al risc de contagi calviniste. Aixina mateix, en 1569, tots els diputats de la [[Generalitat de Catalunya]] eren empresonats baix la acusació d'heregia, en el marc de la disputa pel pagament de l'impost de l'excusat. En 1591, tingueren lloc les [[Alteracions d'Aragó]], produïdes quan l'ex-secretari del rei, Antonio Pérez, condenat per la mort del secretari d'En [[Joan d'Austria]], se refugià en Aragó i el monarca va transgredir tots els privilegis aragonesos per a apressa-ho i inclús va fer eixecutar al [[Justícia Major d'Aragó]].

Els conflictes que varen succeir a lo llarc dels sigles moderns, fins a la [[Guerra de Successió]]. En 1521 tenien lloc les [[Germanies]], un moviment sorgit en Valéncia entre la incipient burguesia que se va estendre fins a l'any 1523. En Mallorca tingué lloc en els mateixos anys atre moviment similar, dirigit per [[Joanot Colom]]. La derrota final dels agermanats supongué una forta repressió i la reafirmació del domini senyorial. Ya durant el regnat de [[Felip II]], tingué lloc la prohibició dels súbdits de la Corona d'Aragó d'estudiar en el estranger, front al risc de contagi calviniste. Aixina mateix, en 1569, tots els diputats de la [[Generalitat de Catalunya]] eren empresonats baix la acusació d'heregia, en el marc de la disputa pel pagament de l'impost de l'excusat. En 1591, tingueren lloc les [[Alteracions d'Aragó]], produïdes quan l'ex-secretari del rei, Antonio Pérez, condenat per la mort del secretari d'En [[Joan d'Àustria]], se refugià en Aragó i el monarca va transgredir tots els privilegis aragonesos per a apressa-ho i inclús va fer eixecutar al [[Justícia Major d'Aragó]].

Durant el sigle XVII, les tensions foren prou majors. Les necessitats financeres dels monarques les conduïren a intentar aumentar per tots els mijos la pressió fiscal sobre els territoris de la Corona d'Aragó, del qual les seues constitucions garantisen importants proteccions front ad elles. Despres d'entrar en guerra la Corona d'Arago en [[França]] en [[1635]], el desplegament dels tercis sobre la Generalitat de Catalunya, plantejant primer la formació d'una república catalana, acabà per reconeixer a [[Lluis XIII]] de França com a Comte de Barcelona. El conflicte fon finalment superat en la Pau dels Pirineus, per la qual el comtat del Roselló i la mitat nort del comtat de Sardenya passaven per a sempre a domini francés i França torna a Espanya la baixa Sardenya. A finals del sigle, en [[1693]] estallaria també en Valéncia la [[Segona Germania]], un alçament de llauradors  i anti-senyorial, en torn a la pèrdua de les collites.

Durant el sigle XVII, les tensions foren prou majors. Les necessitats financeres dels monarques les conduïren a intentar aumentar per tots els mijos la pressió fiscal sobre els territoris de la Corona d'Aragó, del qual les seues constitucions garantisen importants proteccions front ad elles. Després d'entrar en guerra la Corona d'Aragó en [[França]] en [[1635]], el desplegament dels tercis sobre la [[Generalitat de Catalunya]], plantejant primer la formació d'una república catalana, acabà per reconéixer a [[Lluis XIII]] de França com a Comte de Barcelona. El conflicte fon finalment superat en la Pau dels Pirineus, per la qual el comtat del Roselló i la mitat nort del comtat de Sardenya passaven per a sempre a domini francés i França torna a Espanya la baixa Sardenya. A finals del sigle, en [[1693]] estallaria també en Valéncia la [[Segona Germania]], un alçament de llauradors  i anti-senyorial, en torn a la pèrdua de les collites.

== Veja's també ==

== Veja's també ==