Canvis

Segons els autors pancatalanistes, les ''Regles d'esquivar vocables'' són un intent migeval de donar al català un  ''Appendix Probi'', o un equivalent català al ''Liber Elegantiarum'' ([[Joan Esteve]],1489), al ''Prose della volgar lingua'', (Pietro Bembo, 1525), al ''Diálogo de la lengua'' ([[Juan de Valdés]], sobre 1535), al ''Diálogo em louvor da nossa linguagem'' (Joao de Barros, 1540), i al ''Défense et il.lustration de la langue française'' (Joachim du Bellay,1549) que tingueren atres idiomes com el [[valencià]], l’[[italià]], el [[castellà]], el [[francés]] i el [[portugués]].  

Segons els autors pancatalanistes, les ''Regles d'esquivar vocables'' són un intent migeval de donar al català un  ''Appendix Probi'', o un equivalent català al ''Liber Elegantiarum'' ([[Joan Esteve]],1489), al ''Prose della volgar lingua'', (Pietro Bembo, 1525), al ''Diálogo de la lengua'' ([[Juan de Valdés]], sobre 1535), al ''Diálogo em louvor da nossa linguagem'' (Joao de Barros, 1540), i al ''Défense et il.lustration de la langue française'' (Joachim du Bellay,1549) que tingueren atres idiomes com el [[valencià]], l’[[italià]], el [[castellà]], el [[francés]] i el [[portugués]].  

Segons els estudis d’autors com [[Ricart García Moya]], les ''Regles d’esquivar vocables'' solament són una falsificació moderna per a intentar omplir la falta d’una obra equivalent a les citades en la lliteratura catalana, i de pas, una forma de “demostrar” que els valencians migevals es sentíen catalans, i aixina fomentar el pancatalanisme entre els valencians actuals. Moya, inclús apunta al paleógraf català [[Jaume Massó i Torrents]] (descobridor del manuscrit) com el autor de les mateixes. El total anonimat històric, l’aparició d’anacronismes i l’improvisació, aixina com el fet de que les Regles, imiten l'estructura de l'''Appendix Probi'' (que no fon descobert fins a [[1837]]) reforcen esta teoria.

Segons els estudis d’autors com [[Ricart García Moya]], les ''Regles d’esquivar vocables'' solament són una falsificació moderna per a intentar omplir la falta d’una obra equivalent a les citades en la lliteratura catalana, i de pas, una forma de “demostrar” que els valencians migevals es sentíen catalans, i aixina fomentar el pancatalanisme entre els valencians actuals. Moya, inclús apunta al paleógraf català [[Jaume Massó i Torrents]] (descobridor del manuscrit) com el autor de les mateixes. El total anonimat històric, l’aparició d’anacronismes i l’improvisació, aixina com el fet de que les ''Regles'', imiten l'estructura de l'''Appendix Probi'' (que no fon descobert fins a [[1837]]) reforcen esta teoria.

== Estructura ==

== Estructura ==

El Còdex de [[Pere Miquel Carbonell]] (del sigle XV) sempre fon molt familiar per als filólecs i archivers catalans, pero fins a [[1932]] cap investigador del còdex havía referenciat l’existència en ell de cap document paregut a les ''Regles d’esquivar vocables''.  

El Còdex de [[Pere Miquel Carbonell]] (del sigle XV) sempre fon molt familiar per als filólecs i archivers catalans, pero fins a [[1932]] cap investigador del còdex havía referenciat l’existència en ell de cap document paregut a les ''Regles d’esquivar vocables''.  

Per eixemple, en [[1807]] l’erudit Jaime Villanueva estudiá en detall el Còdex de Carbonell, publicant seues impresions i descrivint el contengut (odes, epitafis, himnes, epigramens, correspondència de Carbonell en Jeroni Pau, etc); sense descriure res paregut a les ''Regles'' (Villanueva: ''Viaje literario'', [[Madrit]], [[1850]]). El còdex fon descrit rigurosament en atre document conservat en la ''Real Academia de la Historia'' (Sig. 9/4560); pero les ''Regles'' (supostament escrites entre les fulles 200 i 202) tampoc foren descrites. Ni tan sevol [[Manuel de Bofarull]] (un archiver conegut pel seu patriotisme, que no hauría ignorat un descobriment aixina) que tornà a revisar i a descriure el contengut del còdex de Carbonell (Bofarull:'' Colecció de doc''. Barcelona,[[ 1864]]); va vore algo paregut a les ''Regles''. Es natural puix, pensar que les ''Regles'' encara no estaven escrites en 1807 (i tampoc en 1850 ni 1864), ya que un descobriment aixina hauría enorgullit a qualsevol investigador català.

Per eixemple, en [[1807]] l’erudit Jaime Villanueva estudiá en detall el Còdex de Carbonell, publicant seues impresions i descrivint el contengut (odes, epitafis, himnes, epigramens, correspondència de Carbonell en Jeroni Pau, etc) sense descriure res paregut a les ''Regles'' (Villanueva: ''Viaje literario'', [[Madrit]], [[1850]]). El còdex fon descrit rigurosament en atre document conservat en la ''Real Academia de la Historia'' (Sig. 9/4560); pero les ''Regles'' (supostament escrites entre les fulles 200 i 202) tampoc foren descrites. Ni tan sevol [[Manuel de Bofarull]] (un archiver conegut pel seu patriotisme, que no hauría ignorat un descobriment aixina) al revisar i descriure atra volta el contengut del còdex de Carbonell (Bofarull:'' Colecció de doc''. Barcelona,[[ 1864]]), va vore algo paregut a les ''Regles''. Es natural puix, pensar que les ''Regles'' encara no estaven escrites en 1807 (i tampoc en 1850 ni 1864), ya que un descobriment aixina hauría enorgullit a qualsevol investigador català.

Fon el  [[paleògraf]]  pancatalaniste Jaume Massó i Torrents, qui feu la primera referència ad estes regles en son ''Repertori de l’antiga literatura catalana; la poesía'' (vol. I, Barcelona [[1932]]), i este fet (junt al de que cap investigador català del còdex Carbonell les haguera vist mai), fa pensar que Massó no fon solament el descobridor, sino que, de fet, fon l’autor material de les ''Regles''. Un cas paregut sería el protagonisat en [[1670]] per  l’archiver [[Gaspar Roig i Jalpi]], autor del ''Llibre dels feyts d’armes de Catalunya'', un fals cronicó que Jalpi feu pasar per manuscrit en [[1420]], i que encara que algú ya denunciara sa falsetat per l’any [[1700]], els catalans donaren per autèntic fins el sigle XX. Basicament, perque el ''Llibre dels feyts d’armes de Catalunya'' enriquía l'escasa lliteratura migeval catalana, imitant el idioma del [[1400]] i penjant l’autoría ad un tal “yo [[Bernat Boades]]”. Aixina i tot, i sense comprovar qui fon l’autor, [[Badía i Margarit]], dedicà a les ''Regles'' un estudi en 1950.

Fon el  [[paleògraf]]  pancatalaniste Jaume Massó i Torrents, qui feu la primera referència ad estes regles en son ''Repertori de l’antiga literatura catalana; la poesía'' (vol. I, Barcelona [[1932]]), i este fet (junt al de que cap investigador català del còdex Carbonell les haguera vist mai), fa pensar que Massó no fon solament el descobridor, sino que, de fet, fon l’autor material de les ''Regles''. Un cas paregut sería el protagonisat en [[1670]] per  l’archiver [[Gaspar Roig i Jalpi]], autor del ''Llibre dels feyts d’armes de Catalunya'', un fals cronicó que Jalpi feu pasar per manuscrit en [[1420]], i que encara que algú ya denunciara sa falsetat per l’any [[1700]], els catalans donaren per autèntic fins el sigle XX. Basicament, perque el ''Llibre dels feyts d’armes de Catalunya'' enriquía l'escasa lliteratura migeval catalana, imitant el idioma del [[1400]] i penjant l’autoría ad un tal “yo [[Bernat Boades]]”. Aixina i tot, i sense comprovar qui fon l’autor, [[Badía i Margarit]], dedicà a les ''Regles'' un estudi en 1950.