31 894
edicions
Canvis
→Cites
== Cites ==
== Cites ==
{{Cita|¿Servici o Servei?
[[Manolo Gimeno]], Llicenciat en Filologia Valenciana per l'Universitat de Valencia, en el seu llibre 'El lexic valencià proscrit a través dels classics' (Ed. Lo Rat Penat) afirma que l'etim llati Servitiu dona com a resultats les formes servei (mes evolucionada) i servici (forma mes culta i proxima a l'etim). En principi abdos formes convivien i apareixien indistintament.
La forma servici ya la trobem en els primers moments de la configuracio del romanç valencià. El Diccionari Catala-Valencià-Balear d'Alcover dona noticia d'un document del segle XI en el que ya apareix la forma servici. Tambe es usat este terme en la Cronica de Jaume I. Del seu predomini sobre l'atra variant no hi ha dubte inclus en texts del segle XIV, com es el cas del Llibre de Consolat de Mar: 'a servici de la nau'. Entre els escritors classics valencians del s. XIV es pot constatar tambe l'us d'esta variant en Antoni Canals. En el s. XV, epoca de maxim esplendor lliterari, el trobem constantment en el texts. A pesar del tot genuï servici, actualment usat de manera exclusiva en tot el domini llingüistic valencià, ha segut normativament sacrificat per la variant servei.
¿Queda clara la resposta?|'¿Servici o Servei?' (Revista ''[[El Palleter]]'', 2001)}}
{{Cita|Si s'afirma que tal o qual paraules valencianes han de ser substituides per les equivalents catalanes, per ser estes mes «cultes» -¡Ja!- i les nostres «castellanismes corruptes», s'està formulant una hipotesis indemostrable, ya que implicaria provar, com a poc, que no apareixen en ningun document antic, cosa materialment inviable. De nou estem davant d'una d'aquelles hipotesis. En una bona difusio i un tractament de «llaurador incult» a tot aquell que pretenga l'us en tots els nivells de la llengua dels nostres termens, se la pot conseguir instalar en la colectivitat com a certea divina.
{{Cita|Si s'afirma que tal o qual paraules valencianes han de ser substituides per les equivalents catalanes, per ser estes mes «cultes» -¡Ja!- i les nostres «castellanismes corruptes», s'està formulant una hipotesis indemostrable, ya que implicaria provar, com a poc, que no apareixen en ningun document antic, cosa materialment inviable. De nou estem davant d'una d'aquelles hipotesis. En una bona difusio i un tractament de «llaurador incult» a tot aquell que pretenga l'us en tots els nivells de la llengua dels nostres termens, se la pot conseguir instalar en la colectivitat com a certea divina.