Canvis

En l'any [[1811]] durant la [[Guerra de l'Independència]], els frares tingueren que abandonar el convent, els soldats francesos convertiren el convent en una pedrera per a construir unes atres obres. Despuix de la guerra, el convent estava en un estat molt llamentable i deteriorat. Un escritor de l'época digué que del convent només quedaven les columnes del claustre i unes parets en ruïna. Foren destruits el paviment, l'orgue i alguns altars. Al tornar els dominics al convent en [[1814]] tingueren que fer reparacions i reformes per a deixar-lo tot en perfecte estat d'us.

En l'any [[1811]] durant la [[Guerra de l'Independència]], els frares tingueren que abandonar el convent, els soldats francesos convertiren el convent en una pedrera per a construir unes atres obres. Despuix de la guerra, el convent estava en un estat molt llamentable i deteriorat. Un escritor de l'época digué que del convent només quedaven les columnes del claustre i unes parets en ruïna. Foren destruits el paviment, l'orgue i alguns altars. Al tornar els dominics al convent en [[1814]] tingueren que fer reparacions i reformes per a deixar-lo tot en perfecte estat d'us.

A partir de l'any [[1835]] i següents, el convent sofrí les conseqüències de la llegislació [[Desamortisació de Mendizábal|desamortisadora de Mendizábal]], el convent fon suprimit i passà a mans de l'Estat per a la seua venda pero en conter de ser venut es destinà a establiment d'utilitat pública (art. 24 del Decret de 9 de març de 1836 i la Llei de 29 de juliol de 1837). En aplicació de la normativa desamortisadora, la Junta de Venda de Bens Nacionals concedí a l'[[ajuntament de Castelló]] el convent per al seu us com a Casa de Beneficència i per la Real Orde de 2 de setembre de 1859, l'edifici es convertit en Casa Provincial de Beneficència a càrrec de la [[Diputació Provincial de Castelló]]. En la fundació de la Casa de Beneficència tingueren un paper clau les Germanes de la Consolació i en particular la [[María Rosa Molas|Mare María Rosa Molas Vallvé]], que fon canonisada el 12 de decembre de [[1988]].

A partir de l'any [[1835]] i següents, el convent sofrí les conseqüències de la llegislació [[Desamortisació de Mendizábal|desamortisadora de Mendizábal]], el convent fon suprimit i passà a mans de l'Estat per a la seua venda pero en conter de ser venut es destinà a establiment d'utilitat pública (art. 24 del Decret de 9 de març de 1836 i la Llei de 29 de juliol de 1837). En aplicació de la normativa desamortisadora, la Junta de Venda de Bens Nacionals concedí a l'[[ajuntament de Castelló]] el convent per al seu us com a Casa de Beneficència i per la Real Orde de 2 de setembre de 1859, l'edifici es convertit en Casa Provincial de Beneficència a càrrec de la [[Diputació Provincial de Castelló]].  

 

En la fundació de la Casa de Beneficència tingueren un paper clau les Germanes de la Consolació i en particular la [[María Rosa Molas|Mare María Rosa Molas Vallvé]], que fon canonisada el 12 de decembre de [[1988]]. L'ajuntament de Castelló solicità en [[1859]] la presència de les Germanes de la Consolació per a que es feren càrrec en la ciutat de l'Hospital i la Beneficència. A partir de l'any [[1862]], en el recolzament del bisbe de Tortosa, Benito Villamitjana, conseller de Rosa Molas i protector de la Congregació, les Germanes s'establiren en moltes localitats de la Diòcesis de Tortosa: Ulldecona, Mora d'Ebre, Burriana, Vilarreal, Vinaròs, Castelló, Roquetes i Benicarló.

 

 

(Secció per completar)

(Secció per completar)