Canvis

Hi ha un procés en marcha de dissolució de la consciència identitària, i de liquidació de la llengua visible a nivell formal. La lluita pel valencià ignore a terme breu cóm es pot saldar. Pero, com s'estila dir, no pinta be. Un analiste del futur que treballara sobre els guions de reportage de Punt Dos o els llibres (inclosos els de llectura obligada) de Secundària deduiria que lo del valencià era un nom o una alteració perceptiva. Esta és la realitat. Lo demés són eufòries eventuals i inconsciència colectiva. Este és el gran problema de Valéncia, perque el procés d'anexió, ya consentit a nivell de llengua, seguirà a nivell global.|Entrevista a Leopolt Peñarroja (''[[Valéncia Hui]]'', 22.6.2007)}}

Hi ha un procés en marcha de dissolució de la consciència identitària, i de liquidació de la llengua visible a nivell formal. La lluita pel valencià ignore a terme breu cóm es pot saldar. Pero, com s'estila dir, no pinta be. Un analiste del futur que treballara sobre els guions de reportage de Punt Dos o els llibres (inclosos els de llectura obligada) de Secundària deduiria que lo del valencià era un nom o una alteració perceptiva. Esta és la realitat. Lo demés són eufòries eventuals i inconsciència colectiva. Este és el gran problema de Valéncia, perque el procés d'anexió, ya consentit a nivell de llengua, seguirà a nivell global.|Entrevista a Leopolt Peñarroja (''[[Valéncia Hui]]'', 22.6.2007)}}

{{Cita|Pero lo ocorregut des del 82, quan encara es vivia entre nosatres l'unitat de consciencia i accio valenciana, i encara un cos d'intelectuals llaurava en la mateixa direccio transmetent-nos un sentiment de força colectiva, sobrepassa la capacitat de sorpresa. El canvi de signe politic de la Generalitat, en 1995, que -suponiem- pararia l'agressio de l'anexionisme catala, alimentat per l'anterior administracio, no es va traduir, salvo en els simbolismes, en res visible. Al contrari, infectat ya el sistema educatiu i mediatic, la norma del no meneallo (que tot es quede com està, es dir, en les mans dels mateixos gestors de l'anexionisme) fon el sintoma palpable de la rendicio llingüistica i cultural en que hui nos trobem.|"25 anys de la 'Cardona Vives'" ([[Revista Renou]], nº 59, novembre 2007) per Leopolt Penyarroja i Eliseo Forcada}}

{{Cita|Pero lo ocorregut des del 82, quan encara es vivia entre nosatres l'unitat de consciencia i accio valenciana, i encara un cos d'intelectuals llaurava en la mateixa direccio transmetent-nos un sentiment de força colectiva, sobrepassa la capacitat de sorpresa. El canvi de signe politic de la Generalitat, en 1995, que -suponiem- pararia l'agressio de l'anexionisme catala, alimentat per l'anterior administracio, no es va traduir, salvo en els simbolismes, en res visible. Al contrari, infectat ya el sistema educatiu i mediatic, la norma del no meneallo (que tot es quede com està, es dir, en les mans dels mateixos gestors de l'anexionisme) fon el sintoma palpable de la rendicio llingüistica i cultural en que hui nos trobem.|'25 anys de la 'Cardona Vives'' ([[Revista Renou]], nº 59, novembre 2007) per Leopolt Penyarroja i Eliseo Forcada}}

 

 

El 9 de febrer de 2005 la propia AVLl votava per unanimitat, es dir, incloent els vots dels exvalencianistes, el dictamen autotitulat 'principis i criteris per a la defensa de la denominacio i l'entitat del valencià': l'assalt més frontal mai abans intentat des d'una institucio de la Generalitat a l'identitat d'una llengua i d'un poble. El dictamen, monument a l'ignorancia historica i cientificament pedestre, no fea sino desenrollar lo que ya dia el del 1998: que el valencià es catala i se li pot dir catala. Se fea en realitat una subversio, des de dins, del nom de la llengua, no de la llengua, perque ésta (la gramatica, el lexic i l'estructura sancera del nostre valencià patrimonial) ya havia segut liquidada per l'AVLl a traves d'una serie de dictamens anteriors i parcials, des del que proclamava l'oficialitat de tots els usos catalans de la Conselleria de Cultura de temps de Ciprià Ciscar (1982), al que catalanisava de cap a peus el curriculum de l'ensenyança elemental i secundaria del valencià. El treball de liquidacio ha continuat ab la denominada 'Gramatica Normativa Valenciana' i el 'Diccionari Ortogràfic', de 2006.|'25 anys de la 'Cardona Vives'' ([[Revista Renou]], nº 59, novembre 2007) per Leopolt Penyarroja i Eliseo Forcada}}

{{Cita|''[...] Una tercera opción fue la del [[Álvaro Galmés de Fuentes|Dr. Galmés de Fuentes]], eminente filólogo y lingüista, Académico de la Real Academia Española, quien, aún admitiendo su derivación catalana, al no compartir las tesis del [[Lleopolt Peñarroja|Dr. Penyarroja]], reconocía sin duda ninguna que, tras tantos años de evolución autóctona y después de tan brillante Siglo de Oro de la Lengua y Literatura Valencianas, su diferenciación era tan profunda, notable y evidente que se debía considerar como lengua propia, sin admitir lo de dialecto y que, añadía, los valencianos tenían todo el derecho del mundo a normativizar y codificarla como les viniera en gana, sin admitir ingerencias externas de ningún tipo.

{{Cita|''[...] Una tercera opción fue la del [[Álvaro Galmés de Fuentes|Dr. Galmés de Fuentes]], eminente filólogo y lingüista, Académico de la Real Academia Española, quien, aún admitiendo su derivación catalana, al no compartir las tesis del [[Lleopolt Peñarroja|Dr. Penyarroja]], reconocía sin duda ninguna que, tras tantos años de evolución autóctona y después de tan brillante Siglo de Oro de la Lengua y Literatura Valencianas, su diferenciación era tan profunda, notable y evidente que se debía considerar como lengua propia, sin admitir lo de dialecto y que, añadía, los valencianos tenían todo el derecho del mundo a normativizar y codificarla como les viniera en gana, sin admitir ingerencias externas de ningún tipo.

{{Cita|[[Joan Reglà]], Catedratic d'Historia, catala per a mes senyes, diu sobre la repoblacio posterior a la reconquista: "els pioners aragonesos i catalans de l'esmentada repoblació doscentista no passaven de ser una minoria molt prima", coincidint en [[Antonio Ubieto|Ubieto]], [[Ambrosio Huici|Huici Miranda]] (u dels millors arabistes d'Europa) i [[Felip Mateu i Llopis|Mateu i Llopis]] que considerava que en la repoblacio cristiana del Regne de Valencia va haver prevalencia d'un fondo indigena. Esta corrent historica es estudiada i defesa per ilustres investigadors com: [[Roc Chabàs|Roque Chabás]], [[Honori Garcia i Garcia|Honorio García]], [[Francesc Carreras i Candi|Carreras i Candi]], [[Julià Ribera i Tarragó|Julián Ribera]], [[Ambrosio Huici Miranda]], [[Miguel Gual Camarena|Gual Camarena]], [[Julià San Valero|Julià San Valero Aparisi]], [[Antonio Ubieto Arteta]], [[Francisco Roca Traver|Roca Traver]], [[Thomas F. Glick]], [[R.I. Burns]], [[Vicent Lluís Simó Santonja|Vicent Simó Santonja]], [[Desamparats Cabanes]], [[Ramón Ferrer Navarro|Ramón Ferrer]], [[Leopolt Peñarroja]], [[José Vicente Gómez Bayarri|Gómez Bayarri]] i un llarc etcetera.|[[Ampar Cabanes]]}}

{{Cita|[[Joan Reglà]], Catedratic d'Historia, catala per a mes senyes, diu sobre la repoblacio posterior a la reconquista: "els pioners aragonesos i catalans de l'esmentada repoblació doscentista no passaven de ser una minoria molt prima", coincidint en [[Antonio Ubieto|Ubieto]], [[Ambrosio Huici|Huici Miranda]] (u dels millors arabistes d'Europa) i [[Felip Mateu i Llopis|Mateu i Llopis]] que considerava que en la repoblacio cristiana del Regne de Valencia va haver prevalencia d'un fondo indigena. Esta corrent historica es estudiada i defesa per ilustres investigadors com: [[Roc Chabàs|Roque Chabás]], [[Honori Garcia i Garcia|Honorio García]], [[Francesc Carreras i Candi|Carreras i Candi]], [[Julià Ribera i Tarragó|Julián Ribera]], [[Ambrosio Huici Miranda]], [[Miguel Gual Camarena|Gual Camarena]], [[Julià San Valero|Julià San Valero Aparisi]], [[Antonio Ubieto Arteta]], [[Francisco Roca Traver|Roca Traver]], [[Thomas F. Glick]], [[R.I. Burns]], [[Vicent Lluís Simó Santonja|Vicent Simó Santonja]], [[Desamparats Cabanes]], [[Ramón Ferrer Navarro|Ramón Ferrer]], [[Leopolt Peñarroja]], [[José Vicente Gómez Bayarri|Gómez Bayarri]] i un llarc etcetera.|[[Ampar Cabanes]]}}

 

== Referències ==

== Referències ==

* Abad Merino, Mercedes. ''El Cambio de lengua en Orihuela: Estudio sociolingüístico-histórico del Siglo XVII'', universidad de Murcia, 1994, 358 p ISBN 84-7684-516-2 p. 84-85

* Abad Merino, Mercedes. ''El Cambio de lengua en Orihuela: Estudio sociolingüístico-histórico del Siglo XVII'', universidad de Murcia, 1994, 358 p ISBN 84-7684-516-2 p. 84-85