32 633
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 177:
Llínea 177: + + + + + + Llínea 252:
Llínea 258: − +
→Cites
{{Cita|Es podria parlar de l'unitat de les llengües catalana i valenciana, com d'estes en les restants llengües occitanes, en els primers passos de les llengües romaniques, al apartar-se del llati d'a on provenen –i si es vol anar més arrere, d'una unitat en el llati-, pero no d'una unitat d'ara quan, despres de passar tant de temps, les dos llengües s'han desenrollat i evolucionat separadament, responent a diferents coordinades d'espai i de temps, i han intervingut en sa evolucio factors historics, socials, economics, lliteraris, etc.., tan diferents.|Conferència ''La personalitat de la Llengua Valenciana'' (1985), per Josep Mª Guinot}}
{{Cita|Es podria parlar de l'unitat de les llengües catalana i valenciana, com d'estes en les restants llengües occitanes, en els primers passos de les llengües romaniques, al apartar-se del llati d'a on provenen –i si es vol anar més arrere, d'una unitat en el llati-, pero no d'una unitat d'ara quan, despres de passar tant de temps, les dos llengües s'han desenrollat i evolucionat separadament, responent a diferents coordinades d'espai i de temps, i han intervingut en sa evolucio factors historics, socials, economics, lliteraris, etc.., tan diferents.|Conferència ''La personalitat de la Llengua Valenciana'' (1985), per Josep Mª Guinot}}
{{Cita|La Llengua Valenciana en els darrers anys ha passat per un periodo de franca decadencia. A una castellanisacio prolongada ha succeït una etapa, que encara estem sofrint, d'intensa catalanisacio escrita. Molts valencians se n'han passat al castellà, parlant o escrivint, perque el consideraven preferible com aïna de cultura, o per la gran cantitat que en el mon hi ha de castellano-parlants, o perque creïen que est es “mes fi”, “mes elegant”, “mes modern”. Molts dels qui hem seguit parlant en valencià, l'hem reservat per a la vida privada, per als amics i familiars, sens escriure'l i, en la conversacio, sense depurar-lo, ple de vulgarismes, castellanismes i faltes gramaticals.
Al final del primer terç del present sigle, els escritors que escrivien en valencià ho feen en grafies diferents, cadascu segons li pareixia. Per a acabar en aquella anarquia, algunes entitats i alguns personages de significacio cultural varen adoptar, l'any 1932, les mal nomenades “normes ortografiques de Castello”. No cal explicar ara son orige, naturalea i resultats, perque ya han segut exposats molt be per veus molt autorisades. A traves de diferents conferencies s'ha arribat a la següent conclusio: que “les bases ortografiques de Castello” no son de Castello; que eren purament ortografiques i no suponien la renuncia a la morfologia, sintaxis i vocabulari valencià; que sustancialment eren les normes de “l'Institut d'Estudis Catalans”, ab unes poques modificacions (el nexe valencia ix pel catala EIX , la s per la TZ catalana; invertix, no inverteix; organisacio, no organitzacio); que les normes s'acceptaven en caracter temporal “fins que les novelles generacions les perfeccionaren i milloraren” i, finalment, que es varen adoptar a cosa feta, sens unes deliberacions o estudis previs, com ho demostra este fet, que figura en la base 13: la confusio mes gran sobre l'us de les palatals, puix que, segons ella, s'ha de pronunciar meche, placha, i la X sona igual en Xàtiva o baix, que en punxa o conxa.
Aquelles normes, que de moment resolgueren el problema de l'unitat ortografica, havien de ser en el temps la tea de la discordia i l'orige de tots els mals presents i futurs de la Llengua Valenciana, i no pels seus defectes intrinsecs, facils de subsanar, sino per la malevolencia dels homens. Puix que als vinticinc anys de sa promulgacio, el pacte transaccional s'havia trencat pels particulars i per les entitats; es començà adoptant en tota sa integritat l'ortografia de Fabra, i es passà a escriure d'acort en tota la codificacio catalana en morfologia, sintaxis i, lo que encara es pijor, substituint les paraules valencianes pels “mots” catalans corresponents. Hui en dia encara hi ha qui ingenuament creu escriure “amb les normes de Castello”, quan no les te en conter per a res en la part ortografica i van en contra del seu espirit adoptant tota la codificacio catalana, inclus el vocabulari.|''La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic'' (Academia de Cultura Valenciana. Aula de Humanidades y Ciencias. Serie Filologica nº 3. Valéncia, 1988), per Josep Mª Guinot i Galan}}
{{Cita|Contribuixen a diferenciar el valencià del catala, ademes de les moltes divergencies fonetiques, tan importants, les numeroses paraules valencianes que, per no ser catalanes, no les inclou el diccionari catala. [[Germà Colón|Germa Colon i Domenech]], l'any 1952, n'havia catalogat ya mes de mil, en la provincia de Castello, nomes d'uns pocs pobles; i aixo que estava escomençant (ORBIS, Tom I, nº 4, 1952). Dn. Miquel Adlert i el Sr. Garcia Carpio, despres d'arreplegar-ne millars i millars han desistit de buscar-ne mes per avorriment, de tantes que n'hi ha. Ademes, en els Diccionaris catalans, totes aquelles paraules que parlades en algun poble de Catalunya son iguals a les del valencià, encara que foren utilisades pels nostres classics, les rebugen, en gran part com a dialectalismes o vulgarismes.|''La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic'' (Valéncia, 1988), per Josep Mª Guinot i Galan}}
{{Cita|Contribuixen a diferenciar el valencià del catala, ademes de les moltes divergencies fonetiques, tan importants, les numeroses paraules valencianes que, per no ser catalanes, no les inclou el diccionari catala. [[Germà Colón|Germa Colon i Domenech]], l'any 1952, n'havia catalogat ya mes de mil, en la provincia de Castello, nomes d'uns pocs pobles; i aixo que estava escomençant (ORBIS, Tom I, nº 4, 1952). Dn. Miquel Adlert i el Sr. Garcia Carpio, despres d'arreplegar-ne millars i millars han desistit de buscar-ne mes per avorriment, de tantes que n'hi ha. Ademes, en els Diccionaris catalans, totes aquelles paraules que parlades en algun poble de Catalunya son iguals a les del valencià, encara que foren utilisades pels nostres classics, les rebugen, en gran part com a dialectalismes o vulgarismes.|''La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic'' (Valéncia, 1988), per Josep Mª Guinot i Galan}}
{{Cita|Don Josep Maria no pensava aixina, sempre va defendre al Regne de Valencia, sempre pensà que Alacant, Castello i Valencia tenien llengua, costums, interessos, historia i tradicio comuns que nos havien convertit en un sol poble des de feya sigles. Artana, Castello i el Regne de Valencia eren... la seua vida. La Llengua Valenciana, per ell demostradament diferenciada del catala, era l'argamassa que unia i donava rao de ser al poble valencià. Éll dia que la llengua materna era part intrinseca de la familia i pensava, com home eminentment religios, que tenia obligacio de defendre-la, ya que u dels manaments de l'Iglesia es el de "honrar pare i mare" i la considerava sa segona mare.|''Ha mort un gran valencià de Castello'' ([[Revista Renou]], nº 52, juliol, 2005), per Fernando Masip Loras, Secretari de l'Associació Cardona i Vives}}
{{Cita|Don Josep Maria no pensava aixina, sempre va defendre al Regne de Valencia, sempre pensà que Alacant, Castello i Valencia tenien llengua, costums, interessos, historia i tradicio comuns que nos havien convertit en un sol poble des de feya sigles. Artana, Castello i el Regne de Valencia eren... la seua vida. La Llengua Valenciana, per ell demostradament diferenciada del catala, era l'argamassa que unia i donava rao de ser al poble valencià. Éll dia que la llengua materna era part intrinseca de la familia i pensava, com home eminentment religios, que tenia obligacio de defendre-la, ya que u dels manaments de l'Iglesia es el de "honrar pare i mare" i la considerava sa segona mare.|''Ha mort un gran valencià de Castello'' ([[Revista Renou]], nº 52, juliol, 2005), per Fernando Masip Loras, Secretari de l'Associació Cardona i Vives}}
{{Cita|Ara podrà escoltar a l'orelleta cóm X. Casp li recorda 'Quan s'arriba a la madurea intelectiva –i en totalitat humana– a la que ha arribat [[Pare Guinot|Josep Maria Guinot i Galan]], qualsevol dels seus treballs ha de resultar-nos interessant i alliçonador. Perque qui, com ell, eixercita purament, fidelment i metòdicament l'intelecte, fa de la comprensió la llei que rig les millors facultats.|'Mossén Guinot nos faltà' ([[Revista Renou]], nº 52, juliol, 2005), per [[Vicent Ramon Catalayud]]. Editada per l'associació cultural Cardona i Vives de Castelló}}
{{Cita|Ara podrà escoltar a l'orelleta cóm X. Casp li recorda 'Quan s'arriba a la madurea intelectiva –i en totalitat humana– a la que ha arribat [[Pare Guinot|Josep Maria Guinot i Galan]], qualsevol dels seus treballs ha de resultar-nos interessant i alliçonador. Perque qui, com ell, eixercita purament, fidelment i metòdicament l'intelecte, fa de la comprensió la llei que rig les millors facultats.|'Mossén Guinot nos faltà' ([[Revista Renou]], nº 52, juliol, 2005), per [[Vicent Ramon Calatayud]]. Editada per l'associació cultural Cardona i Vives de Castelló}}
{{Cita|1982. El filolec romaniste castellonenc Mossen Josep Mª Guinot i Galán funda l'Associacio Cultural Cardona i Vives en defensa de la Llengua Valenciana. Conscient de la creixent invasio del catalanisme per terrres castellonenques, les investigacions del Pare Guinot ixen a la llum en obres essencials com: 'Fonetica de la Llengua Valenciana' (1984), 'Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana' (1987), 'Fonetica verbal' (1997), 'La Llengua Valenciana Hui' (1988), 'Valencià i Catala comparats' (1989), 'Morfologia historica de la Llengua Valenciana' (1991), 'Lexicografia valenciana' (2002), 'Doctrina sobre la Llengua Valenciana' i uns atres molts treballs dirigits tots a documentar l'independencia i autonomia historica del valencià front a l'invasor dialecte barceloní.|'¿Llengua Valenciana o dialecte barceloní? (Neocatala). La suplantació d'una llengua. Segles XIX i XX', per [[Teresa Puerto|Mª Teresa Puerto Ferre]] (Valéncia, 2005)}}
{{Cita|1982. El filolec romaniste castellonenc Mossen Josep Mª Guinot i Galán funda l'Associacio Cultural Cardona i Vives en defensa de la Llengua Valenciana. Conscient de la creixent invasio del catalanisme per terrres castellonenques, les investigacions del Pare Guinot ixen a la llum en obres essencials com: 'Fonetica de la Llengua Valenciana' (1984), 'Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana' (1987), 'Fonetica verbal' (1997), 'La Llengua Valenciana Hui' (1988), 'Valencià i Catala comparats' (1989), 'Morfologia historica de la Llengua Valenciana' (1991), 'Lexicografia valenciana' (2002), 'Doctrina sobre la Llengua Valenciana' i uns atres molts treballs dirigits tots a documentar l'independencia i autonomia historica del valencià front a l'invasor dialecte barceloní.|'¿Llengua Valenciana o dialecte barceloní? (Neocatala). La suplantació d'una llengua. Segles XIX i XX', per [[Teresa Puerto|Mª Teresa Puerto Ferre]] (Valéncia, 2005)}}